dimarts, 23 de juny de 2009

GREC 09, Barcelona: IFIGÈNIA, ÈDIP, ILÍADA


Els festivals d’estiu sempre programen obres sobre el món antic. El Grec és el festival més prestigiós de casa nostra. Aquest any presenta en teatre les següent propostes sobre tema grec:

Ifigènia, 9 VII al 12 VII
Edipo, una trilogía, del 23 VII al 27 VII
Ilíada, 29 VII al 9 VIII

Més informació a canal cultura:
http://w3.bcn.es/V54/Home/V54XMLHomeLinkPl/0,4152,124044670,00.html
Grec 09: http://w3.bcn.es/XMLServeis/XMLHomeLinkPl/0,4022,695276287_697057402_01,00.html

Edipo, una trilogía
de Sòfocles, amb dramatúrgia de Daniel Loayza i traducció d’Eduardo Mendoza

La identitat és el gran problema, i en aquesta tragèdia pot tenir, precisament, conseqüències desastroses. Saber qui som, què fem aquí i fins on podem arribar ens ajudarà a ser-hi. Si més no, a no molestar. A l'escenari privilegiat del Teatre Grec s'hi presenta una historia que no per representada milers de vegades al llarg i l'ample de la Mediterrània deixa de ser actual. Aquest nou Èdip és la versió que el dramaturg Daniel Loayza ha fet de la refosa dels textos Èdip Rei, Èdip a Colonos i Antígona del poeta tràgic Sòfocles, en aquest cas traduïda per l'escriptor Eduardo Mendoza. Una història que continua essent moderna, ja que és la projecció d'una gran cruïlla de camins totalment contradictoris. En aquest sentit, la història de l'antic rei de Tebes -diuen els que en saben- és el llindar a partir del qual s'obre la modernitat d’Occident. (Grec 09)

ÈDIP REI
Èdip és fill del rei de Tebas Laios i de la reina Iocasta. Però Laios no volia el seu fill perquè un oracle l’advertí que, si tenia un fill, aquest el mataria i a la mare. Quan va néixer el nadó, el rei va manar fer-lo matar. Va ordenar a uns criats que se l’emportessin al bosc. Però allí, compadits per la tendresa del nen, el van deixar penjat d’un arbre mitjançant una corretja.
En això un pastor del rei de Corint va sentir els ploricons, i s’hi va atansar. En veure el nen, el va portar i lliurar al seu rei Pòlibos. La reina Peribea el va cuidar i criar amb afecte. Li van posar de nom Èdip, perquè tenia els peus inflats.
I el nen es va fer jove, gran i bell, al palau. Però, un dia que havia festa grossa, un jove el va insultar dient-li que no era fill dels seus pares. Preocupat per la qüestió, ho va comentar amb els seus pares. Els reis van dir que eren paraules de borratxos. Però Èdip va decidir anar a Delfos, una ciutat llunyana famosa pels oracles, a fer la pregunta. A Delfos la resposta el va deixar més amoïnat. Li van pronosticar que mataria el pare i es casaria amb la mare.
De retorn cap a casa, a una cruïlla, topà amb un carruatge comandat per un senyor insolent que li va ordenar que s’apartés o el passaria pel damunt. Èdip va treure l’espasa i en la baralla va matar el senyor, mentre fugien els escortes corrent.
En el seu viatge topà amb l’Esfinx, un horrible monstre amb cap de dona, ales i urpes de lleó. L’Esfinx tenia atemorida aquella terra de Tebes. Formulava una pregunta a qui passés per allí i si no la hi contestaven, se’l menjava. La pregunta era: que és allò que quan és petit camina en quatre potes, quan és més gran, en dues potes, i quan és vell, camina amb tres potes? Èdip va respondre: l’home, i el monstre va desaparèixer.
La notícia va arribà a la ciutat de Tebes. El poble s’alegrà moltíssim i la reina, Iocasta, com estava viuda de Laios, es va casar amb ell. Van tenir dues filles i dos fills.
Però la felicitat de la ciutat durà molt poc. Una terrible pesta va fer que es fessin malbé els fruïts, els ramats es morien, els fills dels vilatans naixen morts. Èdip va envià un cunyat seu a Delfos a consultar a l’oracle el remei. L’oracle digué que calia descobrir l’assassí del rei Laios. Llavors Èdip inicia una investigació que el porta a descobrir la terrible veritat, ajudat primer per l’endeví Tirèsias, i després pels testimonis, els soldats de l’escorta. La veritat és que havia mort ell el seu pare Laios i que s’havia casat amb sa mare Iocasta, i que els seus fills eren els seus germans. Una veritat terrible. La seva mare i esposa es va penjar. Èdip es va arrencar els ulls i es va exiliar. Guiat per la seva filla Antígona va rodar pel món fins arribar a Colonos, un santuari proper a la ciutat d’Atenes, on va morir. El terrible destí d’Èdip va continuar amb l’enfrontament dels seus fills pel tron de Tebas: van morir tots dos per l’espasa de l’altre
. JC
FOTO: ROS RIBAS, ÈDIP, M.PALENZUELA, Grec 09

dilluns, 22 de juny de 2009

EROS I MISOS: EXPLORACIÓ DEL DESIG


Las experiencias del deseo. Eros y misos, darrer premi Anagrama d’Assaig, és un llibre amè, interessant i sintètic. Jesús Ferrero, novel·lista i poeta, s’endinsa en el jo a través del desig, inherent a tota matèria i a tot ésser. El desig es manifesta a través de les forces d’atracció, eros, i repulsió, misos, les quals generen quatre moviments bàsics d’on surten totes les passions –les experiències del desig, així anomenades per despullar-les de projeccions morals interessades:

- amor a un mateix (egoisme, vanitat, orgull, arrogància),
- amor a l’altre (la gola, la cobdícia, l'avarícia, el sexe, el fetitxisme, l'ambició, l'amor al saber, l'amor a l'espècie);
- l’odi a un mateix (la temeritat, el masoquisme, l'anorèxia i l'anacoretisme, l'avorriment, el fàstic i el tedi, la narcosi, la vergonya i la culpa, l'angoixa i la desesperació; la depressió i la malenconia); i
- l’odi a l’altre (misantropia, l'enveja, la por i el terror, la gelosia, el ressentiment i la rancúnia, la revenja, el sadisme, la passió pel poder, l'assassinat i la guerra).

Un recorregut taxonòmic clar per allò que ens passa i ens empeny a l’acció: "Las pasiones son las formas que tiene el deseo de manifestarse en cada momento y el deseo es una "sustancia" de doble dirección y de doble proyección en lo existente, al servicio de la vida en su forma más pura y primordial, y también al servicio de la muerte si la vida se convierte en invisible" (pàg 204). Un esplèndid viatge que, lluny de les visions tremendistes, aporta una dualitat fonamental per explorar el pou del desig, sense ignorar que “en toda cara humana se está reflejando siempre el abismo, y no sólo algunas veces”, ja que “no hay nada más emocionante para el cuerpo y para el alma que iluminar una pasión tras haberla atravesado de parte a parte con los sentidos y la razón”. Un prosa magnífica que arriba a una intensa emoció: “el pensamiento, quizás el más radiante hijo del deseo”.

Jesús Ferero, Las experiencias del deseo. Eros y misos, Anagrama, Barcelona, 2009, 17 euros.

Jesús Ferrero (Zamora, 1952) ha publicat novel·les (Bélver Yin, Opium, El efecto Doppler, El secreto de los dioses, Las trece rosas, El beso de la sirena negra) i poesia (Río Amarillo, Las noches rojas).

divendres, 12 de juny de 2009

El JOC, EL CANT, LA PANTOMIMA

Llegíem un poema de Borges, “El Advenimiento”, i ens situàvem en l’alba de la història on el primer home omplia l’horror vacui de la cova amb el bisó o amb un desig i potser un deler. Avui, amb aquesta magnífica prosa de A. Muñoz Molina ens situem en aquests temps primigenis per remarcar els trets que compartim amb el gènere animal: el joc, el cant, la pantomima. Pertany a una article saborós “Cerca del orígen”, publicat al suplement Babelia de El País 13/06/2009. L’article parla també de la constant de la imaginació en l’experiència humana i especialment literària a partir de la lectura entusiasta i plaent del llibre On the Origin of Stories de Brian Boyd, (autor que té publicat a Anagrama una biografia de Navokov).




Antes que los libros y que la escritura fueron las historias contadas en voz alta; mucho antes que las palabras fue el juego, la pantomima, el canto, facultades que los seres humanos compartimos con algunas especies animales; en el canto está el desafío y la llamada, el estremecimiento de un estado de ánimo colectivo; en el juego, el germen de la ficción: perros, monos, delfines, fingen, igual que nosotros, que se persiguen y se atacan, y al hacerlo establecen un ámbito que no es el de los actos verdaderos, el de los gestos útiles que tienen resultados tangibles: el hueso de plástico que el perro se afana con tanto entusiasmo en perseguir no va a alimentarlo; mucho antes de articular una palabra inteligible el niño sabe fingir que conduce un coche con gestos muy parecidos a los de su padre e imitando el ruido del motor, o que monta a caballo sobre un palo de escoba. Antes todavía, recién llegado al mundo, es capaz de adivinar, sin que nadie se lo haya enseñado, un cambio sutil en la atención de un adulto. Ve una mirada que se mueve y él mueve la suya; observa una expresión de alegría o de estupor o de pena y la imita tan certeramente como dentro de no mucho tiempo imitará una voz. Tan instintivamente como sabe adherirse al pecho suculento de su madre el bebé está practicando casi desde que abre los ojos el ejercicio mental sin el que no es posible ninguna forma de ficción: ponerse en el lugar de otro. En los primeros años de la vida abarcará el tránsito de muchos milenios de evolución, del grito y el mimetismo gestual y la melopea a la palabra inteligible, al relato organizado, a la lectura y la música, a la sofisticada expresión plástica, al juego de representar lo que no se es y lo que no existe. Irá haciéndose adulto y dará igual que lea o no novelas, que se aficione al cine o a los videojuegos o que decida consagrar el esfuerzo íntegro de su inteligencia en ganar mucho dinero o en difundir el mensaje de una religión o en atracar bancos o en triunfar en la alta costura: haga lo que haga, lo sepa o no, su vida estará poblada de ficciones, la mayor parte de las cuales, aunque él o ella imagine que están recién inventadas, han venido contándose desde hace al menos varios miles de años, y serán muy parecidas a las que escuche o cuente cualquier desconocido en otro extremo del mundo. Cada ser humano, cada ser vivo, es una combinación única e irrepetible de un riquísimo material genético; la misma canción varía cada vez que alguien la canta, aunque sea la misma persona en épocas diversas, en días sucesivos; cada historia es distinta a cualquier otra y cambia sutilmente cada vez que se cuenta, como muy bien sabe el padre o la madre que ha de repetir cada noche el mismo cuento a un hijo y sin embargo se las arregla para introducir sutiles variaciones. Pero entre todos los seres humanos y todas las historias hay un grado de familiaridad que se corresponde con la desconcertante unidad genética de la especie.

Antonio Muñoz Molina, 2009

A. Muñoz Molina, un dels narradors actuals més valorats, nascut el 1956 a Úbeda (Jaén). De la web de literatura EL PODER DE LA PALABRA, http://www.epdlp.com/ , copiem: Sus primeros escritos fueron artículos periodísticos que en 1984 recogió en su primer libro publicado, El Robinsón urbano. En su primera novela, Beatus ille (1986) ya aparece su ciudad imaginaria, Mágina, que se convertirá en un lugar común en sus obras sucesivas. El invierno en Lisboa (1987) mereció el Premio de la Crítica y el Nacional de Narrativa, que volvió a recibir en 1992 por El jinete polaco (Premio Planeta, 1991). La obra de Muñoz Molina se mueve en los territorios de la memoria tratando de reconstruir la reciente historia de España con la mirada del que se siente deudor del cine negro y la novela policiaca; Beltenebros (1989) es un claro ejemplo en el que se narra una acción de intriga y amor en el Madrid de la posguerra con trasfondo político. Madrid es otro de sus temas recurrentes como lo demuestran sus novelas Los misterios de Madrid (1992) y El dueño del secreto (1994). En 1995 fue elegido académico de número de la Real Academia Española. © eMe

Il.lustració: Sandro Botticelli, Pallas i el Centaure, ca.1482 (Vikipèdia)