dilluns, 2 d’abril de 2012

L’ODISSEA, TRADUÏDA PER JOAN F. MIRA

HOMER, L'ODISSEA, traducció de JOAN F. MIRA, ed Proa, Barcelona 2011
ISBN: 978-84-7588-259-8

Editorial Proa ens ofereix aquesta magnífica nova traducció d'Homer al català. Fem un resum de la introducció de Jordi Cornudella, i afegim unes cites de Mira que ens parlen de la traducció, de l'hexàmetre i del plaer de la narració homèrica. també hem manllevat la cita de Miralles, procedent del seu estudi sobre Homer recent publicat.


L’Odissea funda –i això pot assegurar-se en termes objectius, històrics- una manera de contar, un temps i un espai, que retrobem en tots els altres relats de la nostra tradició literària, fins avui mateix. És un poema èpic, però conté íntegre el plaer de contar que perdura de les rondalles a les novel•les... Mai els versos d’un poema, l’ofici d’un poeta, s’han adequat tant i tant a la natura del seu heroi com això s’esdevé a l’Odissea. I mai un heroi ha representat tant com Ulisses a l’experiència humana: de Sòfocles a Riba, passant per Dante i Joyce, fins als nostres dies.


Carles Miralles, Homer


1 Homer, mestre dels grecs

En el principi, Homer. La Literatura és la Ilíada i l’Odissea, uns 27.000 versos (15.600 + 12.000). En els festivals panhel•lènics els grecs assistien als recitals dels rapsodes que refilaven llargs fragments d’aquests poemes i d’altres semblants . Familiaritat amb l’èpica que esdevingué base de la seva educació. Homer, mestre dels grecs. Eleven aquesta música èpica a fonaments de la seva identitat , no solament per la seva bellesa, sinó per la saviesa i veritat que contenien. De manera que Troia, la guerra, fou el fet real més llunyà de la seva història comuna. Per a Heròdot, etnògraf que inicià la primera investigació històrica (Vé aC), Hesíode i Homer van crear la teogonia per als grecs, van establir la designació de tots els déus i els van atorgar honors i funcions i en van assenyalar l’aspecte. Tucídides, caut a l’hora de donar validesa rigorosa al testimoni homèric, com a poeta embelleix i exagera, se’n serveix com a referència històrica.

Homer, remot, real i llegendari alhora. Els grecs el veuen cec, errant i pobre, nascut a Quios o a Esmirna. Heròdot creia que Homer i Hesíode eren anteriors no més de quatre-cents anys (ca. 850 – 800 aC. Natros avui no en sabem gaire més.

2 Context micènic

Des que l’arqueologia va desenterrar Cnosos i va anomenar la seva civilització de palau com a minoica, natros veiem una història més antiga. La primera civilització grega continental, dita micènica, era bastida sobre palaus fortificats prou burocratitzats. Cap el 1500 aC controlen els minoics i els dominen fins a la gran crisi del 1200, el retorn dels Heràclides, els doris i la fi del Bronze , substituït pel Ferro.

L’època fosca substitueix les monarquies per règims aristocràtics. Cap el 800 aC el comerç i el l’escriptura alfabètica reforcen el sorgiment de les polis. L’època arcaica veu créixer el poder de les polis amb les colònies, sovint per iniciativa dels tirans. És quan la Ilíada i l’Odissea, que existien de molt abans, es posen per escrit (tirania de Pisístrat, 528 aC).

3 Poesia oral

L’èpica homèrica vol ser una recreació del món micènic: una construcció literària amb fonament històric. L’època fosca transmet de generació en generació per boca dels aedes el món debolit micènic. Les tècniques d’aquesta transmissió oral són una llengua literària i una forma mètrica determinada, l’hexàmetre.

La llengua literària dels aedes es confeccionar un relat que es recolza en fórmules: una improvisació que evita la seva repetició mecànica i idèntica. Més de 25.000 fórmules ajuden a construir els hexàmetres amb sintagmes, epítets, frases, versos sencers o esquemes narratius i escenes determinades. Una llengua que també porta el tema dels cants, un argument extret del corpus mític heretat .

En el món de creació i transmissió oral de la poesia té poc sentit un poeta original per a cada poema èpic o demana molts matisos: hi ha una tradició molt dilatada que, amb l’aportació dels aedes i rapsodes, va donant forma als cants sobre les gestes heroiques i remotes.

4 Aedes i rapsodes

En l’època postmicènica, els llinatges tenien interès en enaltir i preservar la fama dels avantpassats, que s’identifiquen amb els herois. A mesura que es consolida la polis, els herois del clan prevalent reben reconeixement i culte per part de tota la comunitat: un procés on la tasca dels aedes és fonamental.

A l’Odissea sobresurten les figures de dos aedes: Demòdoc (XIII, al palau dels feacis) i Femi (XVII, palau d’Ítaca), que formen part del personal del palau, on canten acompanyats amb lira o cítara. Mentre que l’aede (aeído = cantar) és el cantor durant la fase antiga i creativa del poeta, el rapsoda (“sargidor de cants”; cf. rábdos = bastó, amb el qual marquen el ritme) és la figura del recitador de la nova fase reproductiva. Així arribem a la fixació per escrit: la còpia per a les Panatenees, de la qual depèn la que avui llegim, depurada pels alexandrins (III aC) i dividida en 24 cants.

5 L’Odissea

Un text oral és un organisme viu. Però, el text erudit alexandrí, malgrat modificacions i alteracions, no altera ni el to, ni la història, ni l’estructura. L’Odissea és el retorn d’Ulisses a Ítaca després de la destrossa de Troia. El poema lliga tres històries distintes, la de Telèmac, el fill que deixa Ítaca a la recerca de son pare; es deixa constància de la situació de palau i es dóna notícia dels retorns d’altes herois, Nèstor i Menelau.

En segon lloc, la història d’Ulisses, en bona part narrada per ell mateix a la cort dels feacis: aventures marineres farcida de relats fantàstics.

Finalment la de Penèlope, esposa fidel, i els pretendents instal•lats a dispesa al casal. Una mà excepcional ha teixit una narració poètica vasta però coherent i travada, bella i amena.



6 Naix la Literatura

A la cort dels feacis Demòdoc canta un poema, llavors tan famós que arribava al cel ample, / sobre el conflicte d’Aquil•les, el fill de Peleu amb Ulisses (VIII, 74-75). No fa ni déu anys que s’ha acabat la guerra i la fama es ja un poema. Més tard cantarà els amors il•lícits d’Ares i Afrodita. Al vespre, Demòdoc cantarà la presa de Troia amb l’ardit del cavall. Ha cantat a petició d’Ulisses (487-498):

Entre els mortals, Demòdoc, ets tu a qui tinc més respecte.
T’han ensenyat la filla de Zeus, la Musa o Apol•lo,
vist que has cantat la sort dels aqueus de manera perfecta
–amb tot allò que van fer i patir, i quant suportaren-,
com si hi hagueres estat o ho hagueres sentit d’algú altre.

Vet ací un elogi de l’exactitud del poeta: una bona narració és la que ens fa viure els fets narrats. Exacte i veraç, el poeta inventa el realisme literari: neix la literatura, i neix amb tots els mecanismes apresos de la ficció .

El poeta comença amb la invocació a la Musa, perquè d’ella és el cant, el saber poètic, la capacitat de visió. El poeta només exerceix de mitjancer entre aquesta potència divina i el seu auditori. Expressa la necessitat de l’aede o del rapsode de fer-se invisible davant del públic perquè la narració funcioni, que no vegi a l’aede sinó directament l’acció, que la visqui des de dins, que es deixi endur –cosa ben senzilla i plaent. La recerca, el viatge, la fantasia; l’astúcia, el coratge, la lucidesa; la nostàlgia, el retorn, la venjança. I encara l’Odissea és més que això.

Francesc F. Mira ens dóna en un estil vivaç i en hexàmetres catalans aquesta poesia remarcant les aventures d’Ulisses, un conjunt molt ben travat de històries molt ben contades, per a un lector d’avui i amb fidelitat i sense fer trampes.

(Resum de Jordi Cornudella: "Homer i L'Odissea")

ELS CRITERIS DE TRADUCCIÓ  (“Llegir Homer” ) de FRANCESC F. MIRA

Mira es proposa llegir Homer com un text pròxim, diàfan i directe, comprensible i ple d’emocions: El meu català, en tot cas, sobre una base normativament i discretament “valenciana”, inclou algunes llibertats que (amb grans dosis de bona voluntat) podrien evocar aquell, digem-ne, sincretisme dialectal del text homèric...

Els meus hexàmetres , doncs, intenten ajustar-se a la mesura i al ritme que els defineix com a tals: sis “peus” formats per una part forta i una feble. He procurat, que seguint la normativa clàssica, el peu cinqué siga sempre dactílic, és a dir una síl•laba tònica i dues àtones, i no acabar mai el vers amb una paraula aguda. De vegades –poques- he aprofitat la llicència de l’anacrusi, amb una primera síl•laba àtona... Tot comptat i debatut (i afegint-hi la diversitat de cesures o pauses rítmiques), la varietat dels meus versos pot ser gran, però no sé si tan gran com les trenta-dues variants que els erudits antics arribaven a distingir en els hexàmetres d’Homer...

Els meus principis a l’hora de traduir són pocs i breus. No llevar res, ni afegir res, no alterar, no inventar. No “embellir” el text, ni intentar “millorar-lo”, ni pretendre fer-lo més “poètic” i més “elevat”. Mantindre el to i el flux narratiu del poema.

IL·LUSTRACIONS:
1. Portada de l'edició. http://www.proa.cat/
2. Homer, bust imaginari d'Homer, còpia romana d'un original grec, II aC, Louvre (Vikipèdia)
3. Relleu en terracuita, ca 450 aC. (Vikipèdia)
5.Telèmac i Mèntor (http://grupdelecturaenveualta.blogspot.com.es/2009_01_01_archive.html )

6. Itinerari d'Ulisses ( http://www.lorenzozampini.it/Home/StorieMiti.htm )

7. Apoteosi d'Homer, Arquelao de Priene, sIII aC (Vikipèdia)
8. Penèlope i el teler, skyphos àtic, museu de Chiusi, 440 aC ( http://www.uv.es/calfaro )

 V. Il·lustració: aede + rapsode: http://momentulum.blogspot.com.es/2008/10/biblioteca-gredos-al-kiosc.html