dilluns, 28 d’abril del 2008

L'ARQUEÒLEG, HEROI DEL FUET I DEL BARRET

JACINTO ANTÓN en el seu article Vuelve el héroe del látigo y el sombrero a El País, 27.iv.08, parla del mite del cinema INDIANA JONES, ja que pròximament s’estrenarà un nou film, Indiana Jones and the kingdom of the crystal skull. L’èxit i la popularitat de l’heroi rau en què encarna un arquetip: Su dualidad -el respetado profesor de arqueología Henry Walton Jones Jr. y su álter ego el aventurero Indy ("¿y tú eres profesor?", le espeta tras una escena de acción en la nueva entrega su ¿hijo? Shia LaBeouf; "de vez en cuando", responde nuestro hombre)-, remite al Zorro, a la Pimpinela Escarlata, a Scaramouche y a todos los modernos superhéroes. Y es típica de los héroes mitológicos, como lo es la ausencia de madre, la marca física (la cicatriz), la lucha contra los ejércitos del mal (nazis, thugs o soviéticos de Irina Spalko), el embarcarse en la búsqueda de un objeto mágico, la (mala) relación con las serpientes o el arma propia (el látigo).

Afirma que aquest aventurer modern està arrelat en la literatura d’aventures i viatges: Indiana es heredero de todos aquellos que en la realidad o la ficción mezclaron, como señala la estudiosa Sylvain Venayre (La gloire de l'aventure, gènese d'une mystique moderne 1850-1940, Aubier, 2002), "la pulsión de afrontar riesgos mortales con el deseo de espacios ilimitados". I també és hereu dels científics embarcats en l’aventura d’aconseguir les millors antiguitats faraòniques.

I el qualifica de heroi de capa i espasa, revestit d’arqueòleg: La indumentaria no es en absoluto original: el fedora (sombrero tipo borsalino) es el de Humphrey Bogart en El tesoro de Sierra Madre; el látigo nos remite al Zorro o al domador Clyde Beatty; la chaqueta de cuero es un clásico del aventurero, con referencias a la aviación pionera y de combate -véase en el mismo Smithsonian la tan estupenda de Claire Chennault, el líder de los Flying Tigres-, y qué decir de la universalidad del cinturón y la pistolera Sam Browne, la camisa kaki, el macuto, las botas... Nuestro héroe es, no lo olvidemos, un conseguidor de objetos para los museos occidentales -¡el Grial en una vitrina!- con mentalidad bastante colonial, malgrat que les pulsions més negatives s’encarnen en els rivals, l’arqueòleg sense escrúpols René Belloq o els arqueòlegs nazis.

Un article molt interessant i instructiu, que conclou amb aquesta saborosa valoració: Lucas y Spielberg, con su gran intuición y esa comunión tan estadounidense con la infancia propia que sensibiliza y predispone al contacto con lo arquetípico, son grandes reelaboradores de mitos. Su mayor acierto con Indiana ha sido entender que el gran héroe aventurero de masas ya no es -no puede ser- el militar, el explorador o el aviador, sino que su mito lo encarnan hoy el arqueólogo y su pariente el paleontólogo, empeñados en traspasar esa última frontera que es el pasado, la historia y la prehistoria de las que brotan, para nuestro alborozo, tesoros y monstruos.

Foto: www.indianajones.es

dimarts, 22 d’abril del 2008

ARISTÒFANES, LES AUS


ARISTÒFANES, LES AUS
PEL GRUP ΕΛΑ, direcció per P.A. ANGELOPOULOS
C.C. SANTA EULÀLIA, L’HOPITALET DE LLOBREGAT

La comèdia àtica antiga té caràcter còmic i grotesc. Es manifesta en les disfresses dels actors i en la composició del cor, de vegades format per éssers fantàstics. Tanmateix es remarcable la sàtira d’actualitat, dirigida sovint bé a subjectes determinats, bé a tendències generals –sobretot polítiques, però també religioses, filosòfiques o literàries. De manera que parodia i exagera els nous ideals polítics o socials. Una farsa que no es burla simplement de persones o situacions concretes, sinó que s’acarnissa fins produir conseqüències difícils de reconduir –Plató diu que l’acusació contra Sòcrates fou atiada per la comèdia.

Els poetes de la comèdia antiga són conservadors en religió i en política. Així tot fenomen nou provoca burla. Indispensable és la paràbasi composta en anapests, executada pel cor cap a la meitat de l’obra. Els actors es llevaven la màscara i passaven per davant del públic. Era on el poeta exposava als espectadors opinions, desigs, queixes o consideracions personals. La llengua s’aproxima a la parla col·loquial en les parts dialogades.

El representant més brillant fou Aristòfanes (ca. 446 – 385 aC). Des de les primeres obres recolza el partit aristocràtic, conservador (sempre dirigeix els dards contra els populars o demòcrates), encara que defensor de la pau. Venera Èsquil i Sòfocles, però llança l’agulló contra Eurípides i es burla dels lírics i dels sofistes contemporanis. Tampoc perdona els endevins. Fins i tot ridiculitza els mateixos déus, malgrat que salva la pietat de la religió tradicional. Però l’espectador es mor de riure amb el seu enginy graciós, la gatzara de les pensades, les facècies gracioses. Per bé que en les paràbasi té una gravetat moral que no s’arronsa ni contra els poderosos. (Nestlé, Hª Lit. Griega, Labor, 1930)

De les 40 obres conegudes pels contemporanis ens han arribat 11: Acarneus, Cavallers, Núvols, Vespes, La Pau, els Ocells, Lisístrata, Tesmofòries, Granotes, Assembleistes i Plutus. (V. Viquipèdia)

Les aus, ( Όρνιθες, Ornithes, llatí: Aves). Representada el 414 aC., segon any de l’olimpíada 91ª: A Nefelococcigia, ciutat dels ocells, es talla tot comerç amb els homes i, als déus, se’ls limita la sobirania. Es ridiculitza el prepotent imperialisme d’Alcibíades, demòcrata que fracassà en la funesta aventura siciliana. Però s’ofereix un quadre fantàstic –i alhora crític amb la realitat de l’imperialisme d’Atenes- amb una delicada naturalesa volàtil, aèria, suau. Una poètica utopia que acaba en una pau precària (tots forçats) a mans del més murri dels aprofitats, un audaç oportunista al qual cal retre el culte de déu.

ARGUMENT DE LES AUS

Els atenesos Pistèteros (el que persuadeix) i Evélpides (l’optimista), cansats de la vida a ciutat, polis dels plets i dels demagogs, se’n van a la recerca d’un lloc on viure i dormir tranquils. Per tal d’aconseguir-ho, cerquen el mític Tereu, rei convertit en ocell –aquí amb l’aspecte de puput- el qual els dirigeix cap a la construcció d’una acròpolis en l’aire, lluny tant dels homes com dels déus.
El cor és un vol d’ocells: els reben amb hostilitat. Tanmateix l’hàbil retòrica de Pistèteros es fica les aus a la butxaca. D’aquesta manera funden la ciutat ideal de Nefelocoquigia (el lloc dels núvols i els cucuts). Una ciutat a la qual arriben homes poc recomanables per obtenir la ciutadania (un sacerdot, un aede, un endeví, un astròleg, un legislador... ). Pistèteros els fot fora (només en surt ben parat Cinesies, poeta ditiràmbic que proposa l’ensenyament de la seva ciència aèria i volàtil pròpia de les aus. Ara bé, els Olímpics envien Iris, la missatgera, per interessar-se del perquè no arriben aromes dels sacrificis, privant-los així de l’aliment. Es capturada. Finalment Hèracles, caracteritzat com el golut típic de la comèdia, accepta la reconciliació a canvi que els déus reconeguin al protagonista com el déu més gran. Celebren l’entesa amb una boda amb la deessa Basilia (la sobirania) i Pistèteros, murri que llueix el ceptre de Zeus. (JC)
Foto: JA, El Persa, Grec Bcn, Teatre Grecollatí 08

dissabte, 12 d’abril del 2008

PLAUTE, EL PERSA, AL TEATRE GREC DE BCN



TEATRE GREC – BARCELONA
XXV FESTIVAL JUVENIL EUROPEO DE TEATRO GRECO-LATINO 2008
EL PERSA, de PLAUTE
a càrreg del grup BALBO
DIMECRES 16 IV 2008
10.30


PLAUTE, El persa, ed. Clásicas, Madrid, 2003 (Versió, introducció i notes d’Enric Comas i Parer) ISBN: 84-7882-536-3

RESUM DE LA INTRODUCIÓ
Festa i teatre: la diversió era un dels impulsos que empenyia els romans a acudir a les representacions teatrals, ludi, lligades a les festes religioses.
Titus Maccius Plautus[1] (Sarsània, Umbría, ca. 250 aC; 184 aC.) fou actor i director. Esclavitzat en un molí, per deutes, obtingué fama i reconeixement en vida, per tal com els posteriors autors de palliatae[2] el feien autor de més de 130 obres. Varró (I aC.) les redueix a obres, les que ens han arribat.
Plaute fusionà la tradició teatral itàlica[3] amb la Comèdia Nova grega[4]. Això és adaptava (imitatio) o mesclava escenes i motius del grec (contaminatio) amb la finalitat de fer riure. Els trets singulars de la seva obra són una inesgotable creativitat lèxica i polimètrica, profussió de cantica (àries), i un continu devessall de jocs de mots.
La comèdia dels esclaus. Obra de maduresa datada entre el 197 i el 186 aC. L’acció passa a Atenes. En absència del seu amo, l’esclau Tòxil vol comprar la seva enamorada Lemniselènida al seu macarró (leno) Dòrdal. Tòxil conjuga els arquetips de l’esclau astut i el de l’enamorat.
Per tant, l’engany és el motor d’aquesta commedia della beffa (Della Corte): “un engany perfectament planificat per en Tòxil i executat al mil·límetre per tots els conxorxats...” Tòxil exigeix al seu gorrer Sagaristió -a canvi de tenir-lo amb l’estómac ple o a dieta, si no ho fa- que es vesteixi de persa per tal de vendre la seva filla com si fos una princesa àrab raptada. En Dòrdal perdrà bous i esquelles, ja que Sagaristió és el pare de la noia i tindrà que restituir-la.
Dramatis personae: les màscares ens donen els arquetips servus, parasitus, meretrix, anilla, leno, puer.
Toxilus, Sagaristio, servi, murris, afavoreixen el seu amo enamorat i viuen a cos de rei eludint les fuetades. Tòxil té la sort que el seu amo no hi és. Sagaristió, un penques, intueix les fuetades, ja que el seu amo li ha ordenat compra bous i destina els diners al pla de Tòxil.
Parasitus, gorrer de voracitat il·limitada: Atiparió (Saturio) o el mateix Sagaristió
Meretrix, interessada en obtenir la llibertat a canvi dels favors al seu jove amant, secundada per la seva serventa (ancilla). Aquí Lemniselènida està enamorada d’un esclau verdaderament. Leno, Dòrdal, la burlada víctima de l’engany. Personatge que suscita odi per la figuara garrepa, proxeneta i sense escrúpols.
Puer, Pègnion, un jovencell desvergonyit, bon ballarí però de llengua viperina i obscena.

http://www.culturaclassica.com/

http://www.fundacioncreta.org/

TEATRE GREC – BARCELONA
XXV FESTIVAL JUVENIL EUROPEO DE TEATRO GRECO-LATINO 2008
EL PERSA, de PLAUTE
a càrreg del grup BALBO
DIMECRES 16 IV 2008
10.30

[1] Notar com el nom deriva de Maccus, i de Plotus (de grans orelles, o de peus plans).
[2] De pallium, capa característica grega. La fabula palliata és de tema grec.
[3] Versus Fescenini (actors amb màscares en danses bufes).
Fabulae atellanae (farsa de trets vulgars, de vegades obscena, provinciana i rural; amb molta gesticulació, improvisació i caràcters fixes: Maccus (el clown de rostre enfarinat), Bucco (el que obre la boca: babau), Pappus (el vell, ordinàriament enganyat), Dossennus (el geperut, intrigant).
El mim, imitació realista d’escenes quotidianes. Empren màscares, però no coturns. Els papers femenins anaven a càrrec d’actrius, archimima, molt pintades i poca roba. Els pertanyia la festa flora del 28 d’abril.
[4] Comèdia atenesa (323-263 aC), episodis estereotipats, però realistes, de la vida privada de famílies acomodades. Cosmopolita i menys encarada a la vida atenesa, té el mèrit d’expressar el caràcter i sentiments dels personatges. Dífil, Meandre, Filemó, en són els seus representants.
Foto: Persèpolis, de M.L.Vidal

diumenge, 6 d’abril del 2008

HOMO SVM: HVMANI NIHIL A ME ALIENVUM PUTO


El persontge de Cremes a Heautontimoroumenos (v. 25), de Terenci diu: Homo sum: humani nihil a me alienum puto, Hem considero un home: res, del que és humà, se'm fa estrany. A continuació una cita de Bieler ens pot ajudar a pensar el terme humanisme (en negreta remarco la definició), procedent del llatí humanitas, per aclarir les intencions proposades a Initium:

Hablando en términos aproximados, la humanitas es el "ser humano" íntegro del individuo en todas sus rela­ciones sociales concretas. Comienza con la debida presenta­ción y cultura vital —vestido, vivienda, mobiliario—, soste­nida en un justo medio entre la indigencia y el lujo; perte­nece también a la humanitas el gusto por las bellezas de la naturaleza y el arte; la valoración comprensiva de toda ac­tividad espiritual como específicamente humana; considera­ción por los demás hombres e interés por todo lo que les concierne; sentido con que percibir lo que es connatural al hombre (aquí hay una resonancia de la "vida natural" de la filosofía griega); la conciencia de encontrarse entre sus seme­jantes y en el mundo como un ser limitado, de donde surge una disposición de ánimo para satisfacer los deberes para con los dioses y los hombres: religio, pietas, virtus (términos que no son equivalentes) hacia cada uno como hacia la totalidad, a saber: el Estado y, aunque por de pronto esta idea se perfile borrosamente, la humanidad. Como expresión de este tenor, no es de menos importancia la conjugación de las maneras donosas y el tono distinguido de las palabras, en que se unen "dignidad" y "gracia" (en Terencio y Cicerón puede verse lo que esto significa), que otro elemento tan amplio como el derecho de gentes (ius gentium), en el que se encarnan las ideas estoicas de la Koinonía o "comunidad hu­mana".


(cfr. Büchner, Latein. Literatur und Sprache, págs. 186 ss.; F. Beckmann, Humanitas, 1952, además de W. Schmid, Gnomon 28, 589 ss.).


L.BIELER, Historia de la literatura romana, Gredos, 1971 pàg 100.
A la fotografia, una forma humana que ha conservat la lava del Vesubi

dimecres, 2 d’abril del 2008

ESCULAPI TORNA A EMPÚRIES


Les excavacions a Empuriae compleixen cent anys amb diversos actes de celebració entre els que destaquem l’estudi i restauració de la millor escultura clàssica trobada a la Mediterrània occidental, l’Esculapi, datat en més 2.200 anys. S’han restituït els braços i es retorna l’estàtua a Emporion, entre altres actes i activitats divulgatives i lúdiques. En destaquem:
tres exposicions, Cent anys d’excavacions arqueològiques a Empúries, L’Escala i l’inici de les excavacions d’Empúries i Puig i Cadafalch, arqueòleg,
la VI Marató d’Empúries,
així com la representació teatral de l’obra Antígona, de Sòfocles, a càrrec de la companyia La Perla 29 dirigida per Oriol Broggi,
tal com podeu informar-vos a la web del Museu d’Arqueologia Nacional (d'on procedeix la foto):

http://www.mac.es/

Esculapi és nom llatí del déu de la medecina. Els grecs l’anomenaven Ἀσκλεπιός. Fill d’Apol·lo, aprengué la seva art de Quiró, el centaure. I Atena li concedí la part guaridora de la sang de la terrible Gorgona, morta per Perseu. Amb tal poder fou capaç de retornar els morts a la vida. Cosa que Zeus no va veure de grat i el fulminà amb el seu llamp. A la Ilíada Homer li atribueix dos fills també metges, Podaliri i Macàon.
(GRIMAL, Diccionario de Mitología Griega y romana, Paidós, 1981)

dimarts, 1 d’abril del 2008

LOS PERSAS. RÉQUIEM POR UN SOLDADO, fins el 13 d'abril



Rebuda amb sort alterna per la crítica, C. Bieito posa en escena un alegat antimilitarista: El título puede llevar a equívocos si se piensa en una auténtica versión de la tragedia en la que Esquilo quiso dar realidad teatral a la batalla de Salamina. Los Persas de Bieito y los de Esquilo tan sólo guardan en común dos nombres propios y la voluntad de convertir la historia contemporánea en materia teatral. Se podría añadir quizás el hecho de proponer una reflexión sobre la guerra, aunque en el caso de Bieito no se trata tanto de una invitación a la reflexión sino de un discurso antimilitarista (I.G.Madariaga, El Mundo, 19 III O8). C. Bieito explica a Teatre Bcn: El nostre espectacle explica la història d’una dona soldat a la qual li explota una mina i mor; en ella es reflecteix l’horror de la guerra, el terror de la mort, dels cossos esquarterats. És un concert rèquiem per a una militar espanyola morta, inspirada en la idea d’Èsquil d’una potència invasora, del somni i la premonició de la desgràcia, de la guerra perduda, i de la comprensió per les víctimes, pels vencedors i pels vençuts. I E. Montero afegeix: Quan el director defineix el muntatge d’experiment es refereix al format de concert rèquiem pel qual ha optat. En ell s’interpreten, per exemple, ‘Cry Baby’, de Janis Joplin; ‘War’, d’Edwin Starr; ‘In the Flesh’, de Pink Floyd o l’himne nacional en versió punk. Bieito i Pau Miró han realitzat un profund treball de camp abans de llançar-se a les taules: han comptat amb l’assessorament d’un soldat que va treballar a l’Afganistan i estan en deute amb pel.lícules com ‘La delgada línea roja’ o ‘Bienvenido Mr. Marshall’, amb biografies de soldats i llibres de pensadors europeus del segle xx.
Per tant, Els Persas o la tragédia a l’Afganistan ens pot fer reflexionar sobre la pervivència o la transformació constant de la tradició antiga.

Teatre Romea 14 de març – 13 d’abril Direcció: Calixto Bieito Dramatúrgia: Calixto Bieito i Pau Miró Escenografia: Alfons Flores Vestuari: Mercè Paloma Il.luminació: Xavi Clot Intèrprets: Natalia Dicenta, Rafa Castejón, David Fernández, Javier Gamazo, Chus Herrera, Roberto Quintana i Ignacio Ysasi

http://www.teatrebcn.com/


ELS PERSES és una tragèdia d’Èsquil, representada el 472 aC. Pèricles en fou corega. Una de les tragèdies més antigues conservades, amb la peculiaritat de posar en escena un argument d’actualitat, la victòria grega a Salamina (480 aC) contra el persa, que significà l’ascens de la polis d’Atenes i l’optimisme de l’època clàssica. Èsquil mostra certa compassió pels vençuts mesclada amb l’orgull per la victòria dels grecs.


Sinopsi: El cor d’ancians perses expressa la seva ansietat per la sort de Xerxes contra Grècia (Guerres Mèdiques), i Atosa, mare de Xerxes, parla de malsons i malastrugances. Arriba un missatger i anuncia el desastre de Salamina amb un retrat viu de la batalla i la destrucció de la flota persa. El cor invoca l’esperit del difunt Darios, pare de Xerxes, el qual veu en la catàstrofe l’acompliment dels oracles i el càstig diví a l’excés d’orgull del seu fill (hybris). També prediu la derrota de Platea. Surt el mateix Xerxes en escena i l’obra acaba amb lamentacions generals. (Howatson, Diccionario de la Literatura Clàssica, Alianza, Madrid 1991)

ROMA, SÈRIE TV: DE LA REPÚBLICA A L'IMPERI


Aquesta setmana santa hem pogut veure alguns capítols de la sèrie Roma, a la cadena Cuatro TV. Encara es pot veure a Canal +:

Roma: Cómo Tito Pullo derribó a La República (Rome: How Titus Pullo Brought Down The Republic)

Emisión: viernes 4-04-2008, 00:40 h. - 01:35h.

ARGUMENTO
Nombrado Tribuno del Pueblo, Marco Antonio regresa a Roma por orden de César para negociar un trato con el Senado, ya que en dos semanas finalizará el mandato de César como Gobernador de La Galia.
A Marco Antonio lo acompañan Voreno y Pullo, los dos soldados que recuperaron el águila dorada. Voreno regresa a casa con su mujer, Niobe, a la que hace ocho años que no ve, aunque la acogida no es la esperada. Por su lado, Pullo se mete en una pelea que tendrá graves consecuencias[1].
[1] http://www.plus.es/


Més informació a VIKIPEDIA: http://es.wikipedia.org/wiki/Roma_(serie_de_TV) :

Roma es una exitosa serie de televisión producida por HBO y la BBC, basada en el paso de la República Romana al Imperio. Fue estrenada en Estados Unidos en agosto de 2005.
La primera temporada consta de doce capítulos de una
hora cada uno. La segunda temporada se estrenó el 14 de enero de 2007 en Estados Unidos. En España la emitió por satélite (Canal+) desde el 5 de octubre de 2007 y en 2008 lo hará en abierto Cuatro.


FITXA:
País, Reino Unido
Idioma original, Inglés
Productor, Bruno Heller, John Milius, William J. Macdonald, Franck Doelger, Anne Thomopoulos y John Melfi
Duración por episodio, 55 minutos
No. de episodios, 12 (primera temporada)10 (segunda temporada)
Producida por, HBO y BBC
Reparto, Kevin McKidd (Lucio Voreno)Ray Stevenson (Tito Pullo)Ciarán Hinds (Cayo Julio César (personaje de Roma)Cayo Julio César)Kenneth Cranham (Pompeyo)
Época de ambientación, Siglo I a.C.Roma republicana
Transmitido por HBO (EE.UU.)Cuatro (España)
Fecha emisión, 28 de agosto de 2005 (EE.UU)13 de diciembre de 2005 (España) – 7 de enero de 2007 (EE.UU)
Premios obtenidos
Premio DGA 2005 al Mejor Equipo de DirecciónPremios Emmy 2006 al Mejor Vestuario, Mejor Maquillaje, Mejor Dirección Artística y Mejores Efectos VisualesPremios Emmy 2007 al Mejor Maquillaje, Mejor Dirección Artística y Mejor Fotografía

IL·LUSTRACIÓ: Gravat amb representació del forum imperial de Roma