SUPLICANTS, adaptació de la tragèdia d'ÈSQUIL, a la SALA MUNTANER, BARCELONA

DEL 13 MAIG AL 14 JUNY '09
UNA PRODUCCIÓ DE LA SALA MUNTANER.

SUPLICANTS

A PARTIR DE LES SUPLICANTS D' ÉSQUIL
DRAMATURGIA D'HELENA TORNERO

Direcció: RAFEL DURAN.
Intèrpret: MERCÈ ANGLÈS, ANNA GÜELL I MAR ULLDEMOLINS.

Horaris: de dimecres a dissabte a les 21.00h.
diumenge a les 18.30h.
Preus: Dimecres i Dijous 15€. Divendres, dissabte i diumenge 18€.-
Descompte: 25 % amb el carnet de la Biblioteca de Catalunya
més descomptes http://www.bcn.cat/biblioteques

L'obra planteja la problemàtica del que perjudicava la democràcia grega en el moment de prendre decisions de gran urgència. I que avui en dia encara ens perjudica. Els polítics que ens governen i que han sortit elegits per votació popular no mostren cap iniciativa per fer referèndums sobre el que pensa el poble sobre certs conflictes tant nacionals com internacionals.

SINOPSI: com a exercici per comparar l’adaptació amb la
tragèdia grega d’Èsquil, ca. 463 aC., primera obra d’una trilogia (Els fills d’Egipte, Danaides, juntament amb el drama satíric Amimone). Les Suplicants són les cinquanta filles de Dànaos que fugiren d’Egipte per eludir el matrimoni amb els seus cosins, els cinquanta fills del rei usurpador Egipte. Han arribat a Argos amb el seu pare, qui al·lega ser de la nissaga d’Io[1] per demanar protecció. El rei d’Argos dubta i consulta al poble, el qual vota favor de les Suplicants i rebutja la demanda de l’herald enemic. El paper de les Suplicants es representat pel cor, l’autèntic protagonista del drama (la lírica coral ocupa més de la meitat de l’obra). La raó de la fugida és el matrimoni, molt debatuda, però no de forma concloent. La trilogia finalitzava probablement amb la confirmació del matrimoni com a institució natural, exemplificada per Hipermnestra, única danaida que respectà el marit la nit de noces. (Howatson, Diccionario de la Literatura Clàssica, Alianza, Madrid 1991)

FOTO I MÉS INFORMACIÓ: http://www.salamuntaner.com/

[1] Io, doncella d’Argos, sacerdotessa d’Hera, fou seduïda i estimada per Zeus. El déu la transformà en vedella blanca per tal de sostreure-la de la ira de la seva esposa. Hera, però, la perseguirà enviant-li un tàvec que la turmentarà constantment. Io intenta fugir, sempre perseguida pel tàvec turmentador i, així, travessarà Grècia, Tràcia, Anatòlia, Síria, fins a Egipte, on recupera la forma humana per infantar el seu fill, Èpaf, ascendència que vindica Dànaos.

http://momentulum.blogspot.com/2008/04/los-persas-rquiem-por-un-soldado-fins.html

LOS PERSAS. RÉQUIEM POR UN SOLDADO, fins el 13 d'abril

Rebuda amb sort alterna per la crítica, C. Bieito posa en escena un alegat antimilitarista: El título puede llevar a equívocos si se piensa en una auténtica versión de la tragedia en la que Esquilo quiso dar realidad teatral a la batalla de Salamina. Los Persas de Bieito y los de Esquilo tan sólo guardan en común dos nombres propios y la voluntad de convertir la historia contemporánea en materia teatral. Se podría añadir quizás el hecho de proponer una reflexión sobre la guerra, aunque en el caso de Bieito no se trata tanto de una invitación a la reflexión sino de un discurso antimilitarista (I.G.Madariaga, El Mundo, 19 III O8). C. Bieito explica a Teatre Bcn: El nostre espectacle explica la història d’una dona soldat a la qual li explota una mina i mor; en ella es reflecteix l’horror de la guerra, el terror de la mort, dels cossos esquarterats. És un concert rèquiem per a una militar espanyola morta, inspirada en la idea d’Èsquil d’una potència invasora, del somni i la premonició de la desgràcia, de la guerra perduda, i de la comprensió per les víctimes, pels vencedors i pels vençuts. I E. Montero afegeix: Quan el director defineix el muntatge d’experiment es refereix al format de concert rèquiem pel qual ha optat. En ell s’interpreten, per exemple, ‘Cry Baby’, de Janis Joplin; ‘War’, d’Edwin Starr; ‘In the Flesh’, de Pink Floyd o l’himne nacional en versió punk. Bieito i Pau Miró han realitzat un profund treball de camp abans de llançar-se a les taules: han comptat amb l’assessorament d’un soldat que va treballar a l’Afganistan i estan en deute amb pel.lícules com ‘La delgada línea roja’ o ‘Bienvenido Mr. Marshall’, amb biografies de soldats i llibres de pensadors europeus del segle xx.
Per tant, Els Persas o la tragédia a l’Afganistan ens pot fer reflexionar sobre la pervivència o la transformació constant de la tradició antiga.

Teatre Romea 14 de març – 13 d’abril Direcció: Calixto Bieito Dramatúrgia: Calixto Bieito i Pau Miró Escenografia: Alfons Flores Vestuari: Mercè Paloma Il.luminació: Xavi Clot Intèrprets: Natalia Dicenta, Rafa Castejón, David Fernández, Javier Gamazo, Chus Herrera, Roberto Quintana i Ignacio Ysasi

http://www.teatrebcn.com/

ELS PERSES és una tragèdia d’Èsquil, representada el 472 aC. Pèricles en fou corega. Una de les tragèdies més antigues conservades, amb la peculiaritat de posar en escena un argument d’actualitat, la victòria grega a Salamina (480 aC) contra el persa, que significà l’ascens de la polis d’Atenes i l’optimisme de l’època clàssica. Èsquil mostra certa compassió pels vençuts mesclada amb l’orgull per la victòria dels grecs.

Sinopsi: El cor d’ancians perses expressa la seva ansietat per la sort de Xerxes contra Grècia (Guerres Mèdiques), i Atosa, mare de Xerxes, parla de malsons i malastrugances. Arriba un missatger i anuncia el desastre de Salamina amb un retrat viu de la batalla i la destrucció de la flota persa. El cor invoca l’esperit del difunt Darios, pare de Xerxes, el qual veu en la catàstrofe l’acompliment dels oracles i el càstig diví a l’excés d’orgull del seu fill (hybris). També prediu la derrota de Platea. Surt el mateix Xerxes en escena i l’obra acaba amb lamentacions generals. (Howatson, Diccionario de la Literatura Clàssica, Alianza, Madrid 1991)