 |
| https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Mapa_Grecia_Antigua.svg#/media/File:Mapa_Grecia_Antigua.svg |
La
muntanya i el mar són els dos factors naturals que més profundament han
condicionat l'evolució de l'home a Grècia. Enfonsaments i falles, van tallar
parcialment les principals cadenes muntanyoses, orientades primitivament de
nord a sud, donant per resultat un embull inextricable de muntanyes i planes,
feses[1]
sovint per braços de mar. A conseqüència d'això, tan sols un 20% de la
superfície del territori és pla, i d'ella únicament és cultivable una part
encara menor. Les comunicacions entre els enclavaments de terreny resultants
són en general dificultoses. Per això els pobles i ciutats van tendir a
desenvolupar una vida de semiaïllament en cantons semiautàrquics que comprenen
una zona de planes cultivables, i sovint una part muntanyosa (per a les
pastures d'estiu) i un accés al mar. Francament, les comunicacions oferien, amb
freqüència, major comoditat per mar que per terra, ja que les comunitats
gregues vivien amb excessiva independència per crear una xarxa acceptable de
carreteres.
En
no poques zones amb prou feines es va superar l'estadi de vida pobletana, el
qual es va perllongar fins al s. IV aC. A les regions on es van concentrar en
ciutats grups més amplis de població, l'assentament se situava en general sobre
una altura de fàcil defensa, que dominava un enclavament de terra fèrtil ben
proveïda d'aigua. La ciutadella o acròpolis,
era la polis pròpiament dita i les cases
situades sota constituïen l’ asty
(agrupació urbana): el creixement d'Atenes o Corint il·lustra perfectament el
procés. Pedra per a construir de bona qualitat, l'havia en abundància,
comprenent els recursos minerals de Grècia rics filons de marbre, excel·lent
argila i esporàdiques mines, de coure (a Eubea), plata (en Lauró del Àtica) i
or (illa de Tasos i a la muntanya Pangeos de Tràcia).
El
mar mai es quedava lluny. Al Peloponnès es troba sempre a menys de 50 km., i
cap lloc de Grècia central dista de la costa més de 65; cal tenir present que
la costa grega, molt retallada (4200 km), té 800 km més que la italiana, per a
una superfície territorial un terç inferior. A l'estiu, la mar mitiga el clima
de l'interior: els vents alisis escombren l'Egeu, i a la tarda s'aixequen
brises de la mar, seguides, a la caiguda de la nit, de vents terrals que
contribueixen a mantenir la circulació d'aire. Tot i que la navegació
s'interrompia pràcticament els mesos d'hivern, i en certes regions era
perillosa encara a l'estiu, la presència de muntanyes, però, la facilitava molt;
i a més les moltes illes per tot el mar Egeu (cims emergents d'un altiplà
submergit); així el continent proporcionava nombrosos punts de referència
visibles des de molt lluny. Però la contribució de la mar a la vida econòmica
no quedava en donar les vies de comunicació necessàries per al desenvolupament
del comerç amb ultramar: produïa també aliments, especialment tonyina.
D'aquesta manera, si les muntanyes formaven al Nord un baluard contra els
invasors i canalitzaven l'activitat del país cap al Sud, la mar servia de
vehicle per a l'expansió per tota la conca del Mediterrani.
HH SCULLARD y AAM van der HEYDEN, Panorama del Mundo Clásico, Ed. Guadarrama, Madrid 1967
 |
| https://goo.gl/images/SJLgqz |
CRONOLOGIA
GRÈCIA
|
|
GUERRA DE TROIA (Eratòstenes)
|
1180
|
ÈP. ARCAICA
|
|
Colonitzacions
|
800
|
Olimpíada I
|
776
|
Poemes Homèrics
|
|
700
|
|
Fundació d’Emporion
|
ca.
600
|
ÈP CLÀSSICA
|
|
Guerres mèdiques
|
499-479
|
Pèricles governa Atenes
|
443-429
|
Guerres del Peloponès
|
431-404
|
Segle IV
|
|
ÈP. HEL.LENÍSTICA
|
|
Alexandre el Gran
|
335-323
|
Diàdocs (desmembrament de l’Imperi d’Alexandre)
|
|
les dinasties i les fronteres dels regnes
dels diàdocs van arribar a una situació d'estabilitat. Els ptolemeus governaven a Egipte, Síria i diversos territoris a la costa
sud de l'Àsia Menor, els selèucides als vastos territoris asiàtics, i els antigònides a Macedònia i Grècia.
|
ca
275
|
Grècia, província romana
|
146
|
Egipte, últim regne hel·lenístic, cau en mans de Roma
|
30
|
Fundació de Constantinoble, Κωνσταντινούπολις
|
330
|
Mor Teodosi I: l’Imperi Romà dividit en Orient i Occident
|
395
|
El llatí és oficialment substituït pel grec
|
ca.
620
|
IMPERI D’ ORIENT o BIZANTÍ
|
|
L’Imperi d’Orient en mans dels turcs otomans
|
1453
|
REVOLUCIÓ FRANCESA
|
1789
|
Independència de Grècia
|
1830
|
I GUERRA MUNDIAL
|
1914-18
|
II GURRA MUNDIAL
|
1940-45
|
[1] Fendre:
DCVB 2. per castellanisme, trobam usat fendre amb el significat
de ‘enfonsar-se, penetrar’: Sos braços se nuen amb llurs braços | i un
bosc d'enceses armes va a fendre's en son pit, Atlàntida iii. Conjug.: segons
el model prendre. Conjug.: segons el model prendre.
