ΕΜΠΟΡΕIΟΝ EMPORIAE II, LA CIUTAT ROMANA

Dèiem ahir que els mariners foceus s’havien instal·lat en un lloc adient per establir una ciutat, un estuari natural on conflueixen tres rius, el port. En un altell, que també era un illot, exploraren el territori i, de seguida, van saltar a l’altra banda del port per bastir la factoria i els intercanvis. La Neàpolis té una estructura irregular, el traçat dels carrers no es rectilini, ni la seva distribució és regular. Avui passejarem virtualment per una ciutat ex novo, bastida en el turó que domina al port, hereva també del campament militar, el praesidium, previ.

http://www.xtec.cat/~sgiralt/labyrinthus/roma/urbs/emplanol.htm Plànol de la ciutat romana d'Empúries (extret i adaptat de R. MARCET - E. SANMARTÍ, Empúries, Barcelona, Diputació de Barcelona, 1989.)

Planta hipodàmica

Muralles

Forum, centre de representació del poder, religiós, administratiu i comercial

Habitatges

http://www.descobrir.cat/ca/img2/2014/04/gal-empuries-07-24810.jpg 

PLANTA HIPODÀMICA

A vista d’ocell el primer que ens sorprèn és la geometria ordenada. Una planta rectangular, delimitada pel traçat de les muralles, la porta sud que obre un carrer directe al centre, una immensa plaça oberta. Tal com la casa mediterrània, la ciutat romana és un quadrilàter que gira entorn pati obert.

Es tracta de la planta hipodàmica. “Hipòdam de Milet, fill d’Eurifont, ciutadà de Milet, que va inventar el traçat geomètric de les ciutats...” té escrit Aristòtil (Política 2, 8, 1) per deixar constància que projectà la urbanització d’El Pireu (443 aC), un promontori rocós, amb tres ports naturals. Allí comprovem el traçat ortoèdric de carrers paral·lels i perpendiculars, amb l’àgora a tocar del port nord-est.

La ciutat romana està delimitada per la muralla que l’envolta, un rectangle de 700 per 300 m, 25,2 ha. Un cop traçada, es projectava un sistema urbà ortogonal, desenvolupat a partir dels eixos principals, cardo i decumanus maximus, orientats de nord a sud i de l’est a l’oest. Sis grans cardines travessen longitudinalment la ciutat i tallen verticalment els decumani, conformant areae, insulae[1], regulars, 2 per 1 actus[2], 70 per 35 m. Preveia també la ubicació del forum, marc de les edificacions cíviques i religioses. Aquí ocupa quatre insulae centrals del sector meridional. S’hi accedia des del cardo maximus immediatament després d’entrar per la porta sud de la ciutat.

La ciutat romana erigida pels voltants del 100 aC fou excavada primer per Martín Almagro, 1949-65, que va destapar les muralles, les domus i el forum; E. Ripoll (1966-1981) demostrà l’existència del praesidium, 175-250 aC; i les campanyes del 1982 al 1988, excavaren el forum.

---

[1] Insula també pot referir-se al bloc d’habitatges que podia ocupar-la, amb tabernae a la planta i habitatges de lloguer als pisos, per ciutadans modestos.

[2] Actus, 120 peus romans; peu romà, 29,6 cm

de les reformes. Il·lustració: Guia Empúries, 1999

 MURALLES

Les muralles delimiten el pomaerium, espai consagrat durant el ritus fundacional. El sector més ben conservat és el del sector sud. S’observa un sòcol de grans blocs poligonals en pedra calcària, i al seu damunt un segon cos fet de formigó, el qual estava reblert de terra i pedres (el qual es pot observar clarament en l’angle sud-est. En aquest tram es conserven dues portes. La situada al sud-oest sorprèn per la ubicació obliqua en relació a la retícula de carrers. L’altre accés, extrem sud del cardo maximus, mena directament al forum, és de dimensions reduïdes, pas de carro (encara són visibles les roderes). L’estat actual deixa imaginar l’arc de mig punt que la tancava, una porta senzilla feta amb carreus ben escairats.

Entrem a ciutat pel cardo maximus i anem cap al forum. Ens imaginem, a banda i banda, tabernae obertes a la via pública per mostrar les diferents activitats artesanals i comercials, potser precedides d’un modest porticat. 

Reconstrucció volumètrica forum d'August: E. Saiz, Guia 2013

FORUM, CENTRE DE REPRESENTACIÓ DEL PODER, RELIGIÓS, ADMINISTRATIU I COMERCIAL

Ja em entrat al forum, i trobem un espai obert i porticat, amb l’àrea religiosa al fons. Monumental escenografia amb un gran temple en posició axial bastit sobre un podi: tetràstil, pròstil (amb un porticat frontal de quatre columnes entorn de la pronaos) i pseudoperípter (pilastres adossades entorn de la cella), d’ordre corinti. Al seu davant una plataforma més ampla amb les escales d’accés. I, enfront, un altar. La grandesa del temple s’accentuava amb un porticat que delimitava el temenos, una doble columnata sostinguda sobre una galeria inferior, el criptopòrtic.

Tanmateix el temenos obert es reformà deixant el recinte tancat, només amb dos petits accessos d’una banda i l’altra de l’altar. Possiblement  és una reforma que remarca la consolidació del nou municipi en el tercer quart del segle I aC. El sector sud obert es pavimenta amb lloses de pedra sorrenca i s’envolta d’un ambulacrum porticat d’ordre jònic. Afecta també a les tabernae que ara ja no donen a la plaça sinó que s’accedeix des del carrer. Unes portes als seus tres principals accessos deixen l’espai al marge de la funció comercial i es concentra en el marc representatiu. Ara s’inclou una basílica en el sud-est del forum, una nau allargada amb una sala diferenciada al fons, accessible a través d’un vestíbul. Era el tribunal de justícia, presidit simbòlicament per la imatge de l’emperador (aedes Augusti), i també lloc de reunió dels decuriones, membres del consell municipal.

Una reforma que remarca el culte imperial, com es comprova amb els dos petits templets a cada costat del temple republicà. El de l’oest potser dedicat al culte oficial de Roma i August, com ho demostra la doble compartimentació de la cella.

Aquesta reforma va afectar també les àrees més immediates. Més amunt em parlat de les tabernae que donaven al forum. Ara, un macellum, situat al nord del forum, amb una doble alineació de locals al llarg d’un petit carreró al costat de les cisternes públiques de l’àrea republicana.

Durant el segle I les noves edificacions que es basteixen al forum no alteren aquesta configuració. Són petits templets poc monumentals que tanquen definitivament el límit septentrional. Hom coneix per una inscripció del culte a la deessa Tutela.

A l’època Flàvia es soterra el criptopòrtic, comença una degradació progressiva. Cau el porticat augustal del forum, i no es repara.

FORVM, Foto: http://www.visitlescala.com/_images/activity/91/3899_tab/forum-roma-concerts-a-empuries.jpg 

HABITATGES

La configuració dels habitatges s’adapta a les illes, però encara és poc conegut. Només coneixem la domus 1 i el conjunt 2A i 2B. També parcialment s’ha excavat l’insula 27 amb habitatges modestos en dimensions i disposició arquitectònica (tot i que també pugui haver paviments i parets decorades).

Pel que fa a les domus, grans habitatges esplèndids de la oligarquia local, s’estructuren en principi com la casa itàlica d’atri. Reflecteixen l’evolució històrica. Amb les reformes s’expandeixen, envaeixen altres cases i els mateixos límits de l’insula. Aleshores es doten de nous conjunts de sales i àmbits de representació (tablinium), zones enjardinades i porticades, el peristil hel·lenístic. Fins i tot el conjunt 2A-2B es dota d’un petit balneum, unes termes. Cosa que ens pot fer pensar que esdevindrà en la darrera fase una autèntica vil·la suburbana.

El creixement en extensió d’aquestes domus és, doncs, el resultat de diverses etapes constructives que se succeeixen des de la segona meitat del segle I aC fins al començament del segle II. A partir d’aquest moment, però, el procés de crisi que afecta la ciutat, i que s’intensificarà al llarg d’aquell segle, determinarà un ràpid abandonament d’aquestes luxoses mansions i esdevindrà un dels símptomes més eloqüents de la nova situació a la qual Empúries havia d’adaptar-se. Empúiries, Guía del Museu d’Arqueologia, VVAA, Ed. El Mèdol, 1999^1ª

Pel que fa a la domus 1, va ser edificada sobre dos terrasses a tocar de la muralla oriental (II aC), fins i tot a sobre. Tanmateix les estructures més visibles són de la darrera fase de la casa, temps d’August. La fase republicana correspon al sector central, articulat entorn de l’atri hexàstil al qual s’accedeix mitjançant les fauces. Les estàncies es distribueixen d’acord amb un eix de simetria est-oest. Al fons trobem el tablinium, una mica elevat respecte de l’atri i flanquejat per dues cubicula idèntics. Observem paviments en opus signinum, datats a meitat del I aC. La casa fou ampliada en el s I dC pel cantó nord amb noves dependències, un peristil sobre un criptopòrtic i nous jardins en els costats sud i oest. Dependències decorades amb mosaics de motius negres sobre fons blanc i amb pintures murals molt deteriorades.

Foto: Guia 2013

EMPORIAE CRONO
IX-VIII	1ª ocupació humana, Sant Martí d’E. datada a l'edat del bronze final, cabanes disperses, sense organització urbanística, Petita comunitat relativament estable que explota els recursos de l’entorn
VII-VI	Ferro: Arribada d’indoeuropeus, cultura dels Camps d’Urnes	Cf: Fonollera: cabanes rectangulars de brancatge, fang
pre 650	Necròpolis d’incineració: urnes de terrissa amb aixovar	Can Bech de baix, Agullana; Parrallí (turó de les Corts, Empúries)
ca.650	Després d’un abandonament temporal de Sant Martí, reocupament: àmbits rectangulars alineats, parets amb entramat vegetal i fang, assentades sobre un sòcol de pedres i argila. Forats de pal per al sosteniment de l’estructura. Paviments i llar, formades per diverses capes d’argila endurida. Bronze: per abillament (fíbules, sivelles, agulles, cadenetes, botons, braçalets). El ferro és molt limitat.	En un dels àmbits forn domèstic circular d’argila. Ceràmica feta a mà de fabricació local (seguint la cultura mailaciana). Necròpolis: puntes de fletxa, punyals i espases.
	Primeres importacions: fragments d’àmfores fenícies de S/SE peninsular i àmfores i vasos etruscs	Agricultura: blat i ordi, inici de la vinya. Cabres, ovelles, vaques, porc. Cacera i pesca.
ca 600	Objectes grecs
600	FUNDACIÓ DE MASSALIA[1]
540 aC	Focea[2] en mans perses
536	Batalla d’Alàlia. Massalia guanya importància
575	Palaiàpolis: reestructuració urbanística, cambres rectangulars, murs de tovots, sòcol de pedres amb argila. Llar circular, solera d’argila i fragments ceràmics. Activitat artesanal: metal·lúrgia del bronze. Ceràmica de tradició jònica. Torn.	Procés de transformació indígena: cultura ibèrica. Indigetes.
550	Factoria comercial, neàpolis	Augment importacions àmfores etrusques i més productes massaliotes i grecs. Necròpoli del Portixol (SE Neàpolis), predomina la inhumació.
450	Encunyació de moneda	Ca -300, sistema dracma
ca. 375	Ampliació muralles: cap al S.; Torre talaia a l’W, punt més alt del turó amb torre des de ca 400 aC
218 aC	Desembarquen els romans, Gneu Corneli Escipió	Anníbal el cartaginès
195 aC	Marc Porci Cató Censorí, BELLVM SE IPSVM ALET	Gran revolta indígena[3]
ca. 150	Reforma sector S. Barri extramurs d’indigets, bones relacions però necròpolis separades.
ca. 150	Praesidium, La ciutat romana	d'unes 20 Ha, de planta regular, emmurallada i amb un gran fòrum central
	Cèsar hi fundà una colònia (no es mantingué)
ca. 25	Municipium Emporiae (fl: II aC- IdC)
	Durant l'imperi Romà Empúries continuà essent una ciutat destacada, però perdé paper davant la importància de Tarraco i d'altres ciutats, i el seu perímetre urbà es reduí considerablement.
III dC	Alamans i francs Despoblament. La vida urbana, de fet no continuà, bé que habitada en un petit nucli i que hi existís una comunitat cristiana: basílica paleocristiana, (excavada).	CRISI ca 300-350
IV dC	Basílica paleocristiana
	Seu episcopal visigòtica
VIII	Carlemany, Marca Hispànica. Sant Martí capital del comptat
XI	Carolingis: Castelló d’Empúries, capital del comptat

---

[1] La colònia grega excavada més occidental de la Mediterrània occidental. Fundació emmarcada en les grans onades colonitzadores gregues entre els segles VIII i VI aC, emigració de petits grups de ciutadans que, sempre navegant prop de les costes mediterrànies, busquen noves terres on poder-se instal·lar i noves ciutats amb les quals poder comerciar. Els motius són sobretot econòmics (recerca de nous mercats), però també demogràfics (excés de població a les ciutats originàries).

[2] FOCEA: el més septentrional dels assentaments jonis de l’Àsia Menor. Fundat per emigrants de la Fòcide (Grècia Central), sota guiatge atenès. Amb dos ports que els donaren fama: Herodot afirma que van ser els primers en navegar a l’oest llunyà, on van visitar Tarteso. V: Migracions.

[3] https://ca.wikipedia.org/wiki/Revolta_ibera_de_197_aC

PRAEFURNIUM, http://www.xtec.cat/~sgiralt/labyrinthus/roma/roma.htm 

1907	Excavacions: Josep Puig i Cadafalch
1909	Descoberta de lʼescultura dʼAsclepi i el cap de la deessa Afrodita
1939	Martín Almagro inicia la descoberta ciutat romana (1949-1965)i de les necròpolis (1950-1951)
1966-81	E. Ripoll, sondejos en el forum i l’aparcament
1982-88	Seqüència històrica i topogràfica de la muralla grega, V-II aC	Publicacions de les excavacions
1992	La flama olímpica. Remodelació del museu.
1993	Es constituí l'organisme autònom Conjunt Monumental d'Empúries. Visites guiades per "ciutadans romans" i noves activitats didàctiques.
1994	L'any 1994 es creà una escola taller.
1995	El conjunt monumental d'Empúries de queda incorporat al Museu d'Arqueologia de Catalunya.
2000	Excavacions a l'Illa 30, es troben els banys públics
2006	Projecte d'estudi i conservació de l'Asclepi d'Empúries. Nova datació, ca 100 aC. Nova identificació: Serapis?.	Hom estudia la possibilitat de reintegrar-li els braços i de traslladar-lo a Empúries.
2006	Es presenta públicament un bust de Bacus en marbre de Carrara, trobat  fa un any al jardí de l’ínsula 30). Datat I i II dC, formava part d'un Hermes.	També es van trobar 350 monedes, un anell d'or i figuretes de bronze.

REC:

http://www.xtec.es/~areverte/empuries/empuries.htm

http://www.xtec.cat/~sgiralt/labyrinthus/ 

ΕΜΠΟΡΕIΟΝ EMPORIAE I

Empúries és la ciutat grega excavada més occidental de la Mediterrània, situada a la costa del golf de Roses, al terme de l’Escala. Un conjunt molt interessant per pensar en els processos de la colonització grega i l’expansió de Roma, i, conseqüentment amb els processos de la transformació indígena, la cultura ibera, i la romanització. I encara pensar també en el Noucentisme, en què Empúries significa un emblema de la Catalunya clàssica i mediterrània a la qual cal retornar per recobrar l’origen i la identitat (Guia Didàctica d’Empúries, 2013).

La línea blanca del dibuix d’E. Saiz ens dibuixa un conjunt de tres indrets que encerclen la badia que conforma un riu: la Palaiàpolis, la Neàpolis, i la ciutat romana. I encara caldria afegir la població indígena. Livi diu: Ja llavors formaven Empúries dues ciutats separades per una muralla. Una l’ocupaven els grecs, oriünds de Focea, com els massaliotes, lʼaltra els hispans; però la ciutat grega, oberta al mar, tenia un clos de muralla que tot plegat no arribava a tenir quatre-centes passes; el mur dels hispans, més allunyat del mar, tenia un perímetre de tres mil passes. Un tercer poble fou el dels colons romans, que hi foren establerts pel diví Cèsar després de la desfeta dels fills de Pompeu. Actualment tots tres pobles resten units en un de sol, després dʼhaver estat acceptats a la ciutadania romana, primer els hispans i després els grecs. Titus Livi, Ad Urbe Condita Libri, XXXIX, 9 (trad: Guia cit.).

Lloc singular adient per a l’establiment d’una ciutat, un estuari natural on conflueixen tres rius. La plana litoral empordanesa forma part de la depressió costanera originada per l'enfonsament de les antigues muntanyes veïnes; aquestes depressions foren ocupades per la mar i desprès foren terraplenades amb els dipòsits fluvials de la Muga, del Fluvià, del Ter i del Daró, tot originant un sistema d'estanys i aiguamolls característics dels quals avui sols resten els de Roses-Castelló, Sant Pere Pescador i de Pals. Aquesta plana litoral de molt baixa cota no supera els 200 m d'alçada, mentre que el marc muntanyós que l'embolcalla -serra de la Balmeta, serra de Rodes i el massís del Montgrí- no superen els 700 m.[1]

---

[1]http://www.gencat.cat/mediamb/publicacions/monografies/pein/2_5_PEIN_Plana_litoral_empordanesa.pdf

1.      PALAIÀPOLIS, Sant Martí d’Empúries.

Un illot o península fou el primer establiment, bastit sobre estructures d’un poblat indígena anterior del bronze final. El registre arqueològic mostra una continuïtat d’ocupació fins a l’actualitat. Mariners foceus procedents de Massàlia hi establiren una factoria probablement comercial, tal com ho evidencia el nom. El port que formava el Fluvià era una escala en la ruta cap al sud peninsular (Tartessos) i afavoria els intercanvis amb els indígenes. En augmentar l’activitat portuària, al cap de poc temps fundaren en terra ferma, al sud, la Neàpolis, ca. 550 aC.  (Esrabó, III, 4, 8). Empòrion hel·lenitza el territori, neix la cultura ibèrica (Rec: Ullastret, 30 km més al sud).[1]

 

http://www.xtec.cat/~sgiralt/labyrinthus/graecia/historie/emporion6.htm 

2.      NEÀPOLIS

La ciutat es va estendre cap al sud fins ocupar unes quatre hectàrees.

Empòrion és una fundació dels massaliotes, que està situada a dos-cents estadis del Pirineu i dels límits entre la Ibèria i la Cèltica. I és una terra tota feraç i té bons ports. Aquí hi ha, també, Roses, una petita ciutat pertanyent als emporitans; alguns, però, la fan una fundació dels rodis. Aquí, com a Emporion, veneren Artemis Efèsia pels motius que explicaré en parlar de Massàlia. Primerament, els emporitans ocupaven un illot situat davant mateix de la costa, el qual avui anomenem Palaiàpolis, però, actualment, viuen a terra ferma. Emporion és una ciutat doble separada per una muralla, ja que abans tenia per veïns alguns indicets que, malgrat que es governaven amb independència, per raons de seguretat volgueren tenir un clos emmurallat comú amb els grecs, però doble, separat per una muralla mitgera. Però, amb el pas del temps, sʼuniren en un sol estat configurat a partir de lleis bàrbares i de lleis gregues, tal com ha passat a molts altres llocs.

A prop hi corre un riu que té les seves fonts al Pirineu i la seva desmbocadura serveix de port als emporitans. Aquests són força bons artesans del lli.

Estrabó, 3,4,8-937 (trad: Guia cit.).

Són les restes que avui visitem, encara que la major part de les estructures visibles són dels segles II aC i I dC, quan la ciutat viu un màximum d’esplendor. Una gran muralla delimita la ciutat. Al davant d’aquesta muralla probablement s’instal·laren els indigets. Les excavacions encara no han trobat l’antiga Indika; en aquesta zona fora murs les restes que s’hi poden veure corresponen a una activitat metal·lúrgica del segle I aC.

Des del sud s’entrava a la ciutat grega per una porta fortificada, datada en el s. II aC, quan s’eixamplà l ciutat i es bastí la zona dels temples. Es tancava amb una reixa de ferro i deixava pas a un llarg corredor que portava al carrer principal, que condueix a l’àgora i l’estoa, en direcció al port.

Al sud hem deixat l’àrea dels santuaris. Més a ponent i en el lloc més elevat, hi ha l’Asklepieion, sota l’advocació del déu de la medecina. Comprenia tres temples i un edifici. Avui podem veure una rèplica de l’estàtua del déu Asclepi, en un edicle bastit amb carreus grans de pedra calcària ben escairats, templet on se suposa que estava exposada.

L’estàtua original s’exposa al museu del recinte, MAC-Empúries. Datada en el s. IV aC[2], per l’estil i la tècnica, està conformada per dos blocs, un de marbre de Paros i l’altre procedent del Pentèl·lic; el déu barbat vesteix túnica i calça sandàlies; es recolzava en un bàcul als peus dels quals s’enrosca una serp, i sostenia, potser, a la dreta una pàtera.

En la terrassa inferior hi ha un recinte porticat, considerada un temple consagrat a Serapis. El Serapieion comptava amb un temple central, on s’exposava la imatge del déu.

L’estructura de la ciutat és irregular, el traçat de molts carrers no és rectilini, ni la seva distribució és regular. Però l’eix principal està format per tabernae, establiments comercials, botigues. Formaven part d’edificacions d’un o dos pisos, com la majoria de les cases.

Destaca també la factoria de salaons, amb diverses dependències destinades a l’elaboració de con­serves de peix i salses: un pati central, un conjunt de dipòsits i un magatzem en forma de L. Els salums de peix, sovint tonyina, eren molt apreciats a lʼantiguitat i el seu comerç era molt important. Les salses de peix s’envasaven en àmfores per al seu transport.

A tocar de lʼàgora, trobem el macellum, edifici amb botigues interiors i exteriors, però avui es veu la seva cisterna pública. Recollia les aigües pluvials de les teulades.  

Al mig de la ciutat, l’àgora rectangular, allotjava edificis públics i comercials. Amb l’arribada dels romans aquests se situaren al fòrum. Però tenim encara la estoa, edifici rectangular, porticat, de dimensions considerables, possiblement de dos pisos, bastit en el II aC, sobre l’antiga trama urbana.

Al seu costat trobem una casa hel·lenística amb peristil. I més amunt un andron,  sala de simposis amb mosaic, ΗΔΙΚΟΙΤΟΣ, “que et sigui un plaer jeure”, ca. 100 aC. Dos exemples que constaten  que les unitats domèstiques s’organitzen entorn d’un petit pati obert amb impluvium, de vegades tetràstil, o bé amb peristil. Les parets són de tapial[3] o tovots sobre un sòcol de pedra. Queden poques restes de decoració, gairebé en opus signium[4], majorment  mosaics, com el citat.

 Dracma emporitanat http://www.wikiwand.com/ca/Moneda_catalana 

3.      EMPORIAE

La ciutat romana sorgeix a partir de l’enfrontament de Roma i Cartago, per l’hegemonia en el Mediterrani Occidental, les Guerres Púniques. El 218 aC Gneu Corneli Escipió desembarca a Empòrion amb un exèrcit per contrarestar l’amenaça d’Hanníbal, que havia saltat els Pirineus i els Alps. Vençuts els cartaginesos, els ibers es revolten contra el control romà que els obligava a tributar. M. Porci Cató desembarca el 195 aC a Empòrion i estableix un campament, que serà permanent, per tal d’assegurar el control del país. La fundació de la ciutat esdevindrà més tard, prop del 100 aC, bastida sobre les estructures d’aquell praesidium. Passejarem per la ciutat romana en la propera entrada. Ara copiem una síntesi de la seva evolució de l’article de Miquel Tarradell a la Gran Enciclopèdia Catalana:

Empúries encunyà moneda des del s V aC, i a la fi del IV o principi del III aC entrà en el sistema de la dracma. Les dracmes emporitanes foren imitades pels indígenes de diversos punts de Catalunya, i tingueren un paper decisiu en la introducció de l'economia monetària al país. Malgrat que algunes encunyacions de dracmes emporitanes amb tipus cartaginesos fan sospitar que, si més no un quant temps, Empúries tingué bones relacions amb el món púnic, durant la segona guerra púnica Empúries féu costat als romans. Quan Roma planejà la contraofensiva per a defensar-se de la invasió d'Anníbal, Empúries fou elegida com el lloc de desembarcament de l'exèrcit expedicionari romà enviat a la Península Ibèrica(218 aC) i serví de primera base romana, talment com després (195 aC) representà el mateix paper respecte a l'exèrcit romà comandat per Cató, que eliminà els darrers focus de resistència indígena antiromana. La nova època dugué la instal·lació, durant la primera meitat del s II aC, d'un praesidium romà al costat de la ciutat grecoibèrica que, a la fi del segle s'havia convertit en una ciutat d'unes 20 ha, de planta regular, emmurallada i amb un gran fòrum central. Bé que Juli Cèsar hi creà una colònia, no es mantingué, car durant tota l'època romana tingué categoria de municipi amb el nom d'Emporiae, en plural indicant que comprenia els nuclis preromans, el grec i l'indígena, i el romà, nou. Durant l'imperi Romà Empúries continuà essent una ciutat destacada, però perdé el paper de primer pla que havia tingut, davant la importància de Tàrraco i d'altres ciutats romanes de Catalunya, i el seu perímetre urbà es reduí considerablement. Fou una de les víctimes de la gran crisi del s III dC, arrasada per les invasions dels alamans i els francs de la primeria de la segona meitat del segle, i ja no es reféu del tot mai més. La vida urbana, de fet no continuà, bé que fos habitada en un petit nucli i que hi existís una comunitat cristiana, que eregí una basílica paleocristiana, excavada. Fou seu episcopal a l'època visigòtica. Es despoblà després, de manera que durant els temps carolongis la capital comarcal i el nom passà a Castelló d'Empúries.

---

[1] http://www.xtec.cat/~sgiralt/labyrinthus/graecia/graecia.htm

[2] Avui es proposa el s. II aC, i es torna a discutir la identificació de l’estàtua amb Asclepi. V:  labyrinthus, nota 2

[3] La tàpia  tècnica de construcció de murs amb terra argilosa, abocada en un motlle o encofrat i compactada a cops mitjançant un picó. L'encofrat sol ser de fusta, dues fustes paral·leles, entre les quals s'aboca terra en tongades de 10 o 15 cm, i és compactada mitjançant piconat. La terra compactada es desseca al sol, i una vegada que la tàpia queda aixecada, les portes i finestres s'obren a cisell.

[4] Opus signium: mescla de calç, sorra, bocins de terrissa (d’on prové el nom, per Signia, ciutat del Laci famosa pels seus terrissaires), amb propietats impermeables.