La
línea blanca del dibuix d’E. Saiz ens dibuixa un conjunt de tres indrets que
encerclen la badia que conforma un riu: la Palaiàpolis,
la Neàpolis, i la ciutat romana. I encara caldria afegir la
població indígena. Livi diu:
Ja llavors formaven Empúries dues ciutats
separades per una muralla. Una l’ocupaven els grecs, oriünds de Focea, com els
massaliotes, lʼaltra els hispans; però la ciutat grega, oberta al mar, tenia un
clos de muralla que tot plegat no arribava a tenir quatre-centes passes; el mur
dels hispans, més allunyat del mar, tenia un perímetre de tres mil passes. Un
tercer poble fou el dels colons romans, que hi foren establerts pel diví Cèsar
després de la desfeta dels fills de Pompeu. Actualment tots tres pobles resten
units en un de sol, després dʼhaver estat acceptats a la ciutadania romana,
primer els hispans i després els grecs. Titus Livi, Ad Urbe Condita Libri, XXXIX, 9 (trad: Guia cit.).
Lloc singular adient per a l’establiment
d’una ciutat, un estuari natural on conflueixen tres rius. La plana litoral empordanesa forma part de la depressió costanera
originada per l'enfonsament de les antigues muntanyes veïnes; aquestes
depressions foren ocupades per la mar i desprès foren terraplenades amb els
dipòsits fluvials de la Muga, del Fluvià, del Ter i del Daró, tot originant un
sistema d'estanys i aiguamolls característics dels quals avui sols resten els
de Roses-Castelló, Sant Pere Pescador i de Pals. Aquesta plana litoral de molt
baixa cota no supera els 200 m d'alçada, mentre que el marc muntanyós que
l'embolcalla -serra de la Balmeta, serra de Rodes i el massís del Montgrí- no
superen els 700 m.[1]
Un illot o península fou el
primer establiment, bastit sobre estructures d’un poblat indígena anterior del
bronze final. El registre arqueològic mostra una continuïtat d’ocupació fins a
l’actualitat. Mariners foceus procedents de Massàlia hi establiren una factoria
probablement comercial, tal com ho evidencia el nom. El port que formava el
Fluvià era una escala en la ruta cap al sud peninsular (Tartessos) i afavoria
els intercanvis amb els indígenes. En augmentar l’activitat portuària, al cap
de poc temps fundaren en terra ferma, al sud, la Neàpolis, ca. 550 aC. (Esrabó, III, 4, 8). Empòrion hel·lenitza el
territori, neix la cultura ibèrica (Rec: Ullastret, 30 km més al sud).[1]
 |
| http://www.xtec.cat/~sgiralt/labyrinthus/graecia/historie/emporion6.htm |
2.
NEÀPOLIS
La ciutat es va estendre cap al sud fins ocupar
unes quatre hectàrees.
Empòrion és una fundació dels massaliotes, que està situada a dos-cents
estadis del Pirineu i dels límits entre la Ibèria i la Cèltica. I és una terra
tota feraç i té bons ports. Aquí hi ha, també, Roses, una petita ciutat
pertanyent als emporitans; alguns, però, la fan una fundació dels rodis. Aquí,
com a Emporion, veneren Artemis Efèsia pels motius que explicaré en parlar de
Massàlia. Primerament, els emporitans ocupaven un illot situat davant mateix de
la costa, el qual avui anomenem Palaiàpolis, però, actualment, viuen a terra
ferma. Emporion és una ciutat doble separada per una muralla, ja que abans
tenia per veïns alguns indicets que, malgrat que es governaven amb
independència, per raons de seguretat volgueren tenir un clos emmurallat comú
amb els grecs, però doble, separat per una muralla mitgera. Però, amb el pas
del temps, sʼuniren en un sol estat configurat a partir de lleis bàrbares i de
lleis gregues, tal com ha passat a molts altres llocs.
A prop hi corre un riu que té les seves fonts al Pirineu i la seva
desmbocadura serveix de port als emporitans. Aquests són força bons artesans
del lli.
Estrabó,
3,4,8-937 (trad: Guia cit.).
Són les restes que avui visitem, encara que la
major part de les estructures visibles són dels segles II aC i I dC, quan la
ciutat viu un màximum d’esplendor. Una gran muralla delimita la ciutat. Al
davant d’aquesta muralla probablement s’instal·laren els indigets. Les
excavacions encara no han trobat l’antiga Indika; en aquesta zona fora murs les
restes que s’hi poden veure corresponen a una activitat metal·lúrgica del segle
I aC.
Des del sud s’entrava a la ciutat grega per una porta
fortificada, datada en el s. II aC, quan s’eixamplà l ciutat i es bastí la zona
dels temples. Es tancava amb una reixa de ferro i deixava pas a un llarg
corredor que portava al carrer principal, que condueix a l’àgora i l’estoa, en
direcció al port.
Al sud hem deixat l’àrea dels santuaris. Més a
ponent i en el lloc més elevat, hi ha l’Asklepieion, sota l’advocació del déu
de la medecina. Comprenia tres temples i un edifici. Avui podem veure una
rèplica de l’estàtua del déu Asclepi, en un edicle bastit amb carreus grans de
pedra calcària ben escairats, templet on se suposa que estava exposada.
L’estàtua original s’exposa al museu del recinte,
MAC-Empúries. Datada en el s. IV aC[2], per
l’estil i la tècnica, està conformada per dos blocs, un de marbre de Paros i
l’altre procedent del Pentèl·lic; el déu barbat vesteix túnica i calça
sandàlies; es recolzava en un bàcul als peus dels quals s’enrosca una serp, i
sostenia, potser, a la dreta una pàtera.
En la terrassa inferior hi ha un recinte porticat,
considerada un temple consagrat a Serapis. El Serapieion comptava amb un temple
central, on s’exposava la imatge del déu.
L’estructura de la ciutat és irregular, el traçat
de molts carrers no és rectilini, ni la seva distribució és regular. Però l’eix
principal està format per tabernae, establiments comercials, botigues.
Formaven part d’edificacions d’un o dos pisos, com la majoria de les cases.
Destaca també la factoria de salaons, amb diverses dependències
destinades a l’elaboració de conserves de peix i salses: un pati central, un
conjunt de dipòsits i un magatzem en forma de L. Els salums de peix, sovint
tonyina, eren molt apreciats a lʼantiguitat i el seu comerç era molt important.
Les salses de peix s’envasaven en àmfores per al seu transport.
A tocar de lʼàgora, trobem el macellum, edifici amb botigues interiors
i exteriors, però avui es veu la seva cisterna pública. Recollia les aigües
pluvials de les teulades.
Al mig de la ciutat, l’àgora
rectangular, allotjava edificis públics i comercials. Amb l’arribada dels
romans aquests se situaren al fòrum. Però tenim encara la estoa, edifici rectangular,
porticat, de dimensions considerables, possiblement de dos pisos, bastit en el
II aC, sobre l’antiga trama urbana.
Al seu costat trobem una casa
hel·lenística amb peristil. I més amunt un andron,
sala de simposis amb mosaic, ΗΔΙΚΟΙΤΟΣ,
“que et sigui un plaer jeure”, ca. 100 aC. Dos exemples que constaten que les unitats domèstiques s’organitzen
entorn d’un petit pati obert amb impluvium, de vegades tetràstil, o bé amb
peristil. Les parets són de tapial[3]
o tovots sobre un sòcol de pedra. Queden poques restes de decoració, gairebé en
opus signium[4], majorment
mosaics, com el citat.
 |
| Dracma emporitanat http://www.wikiwand.com/ca/Moneda_catalana |
3.
EMPORIAE
La ciutat romana sorgeix a
partir de l’enfrontament de Roma i Cartago, per l’hegemonia en el Mediterrani
Occidental, les Guerres Púniques. El 218 aC Gneu Corneli Escipió desembarca a
Empòrion amb un exèrcit per contrarestar l’amenaça d’Hanníbal, que havia saltat
els Pirineus i els Alps. Vençuts els cartaginesos, els ibers es revolten contra
el control romà que els obligava a tributar. M. Porci Cató desembarca el 195 aC
a Empòrion i estableix un campament, que serà permanent, per tal d’assegurar el
control del país. La fundació de la ciutat esdevindrà més tard, prop del 100
aC, bastida sobre les estructures d’aquell praesidium. Passejarem per la ciutat
romana en la propera entrada. Ara copiem una síntesi de la seva evolució de l’article
de Miquel Tarradell a la Gran Enciclopèdia Catalana:
Empúries
encunyà moneda des del s V aC, i a la fi del IV o principi del III aC entrà en
el sistema de la dracma. Les dracmes emporitanes foren imitades pels indígenes
de diversos punts de Catalunya, i tingueren un paper decisiu en la introducció
de l'economia monetària al país. Malgrat que algunes encunyacions de dracmes
emporitanes amb tipus cartaginesos fan sospitar que, si més no un quant temps,
Empúries tingué bones relacions amb el món púnic, durant la segona guerra
púnica Empúries féu costat als romans. Quan Roma planejà la contraofensiva per
a defensar-se de la invasió d'Anníbal, Empúries fou elegida com el lloc de
desembarcament de l'exèrcit expedicionari romà enviat a la Península
Ibèrica(218 aC) i serví de primera base romana, talment com després (195 aC)
representà el mateix paper respecte a l'exèrcit romà comandat per Cató, que
eliminà els darrers focus de resistència indígena antiromana. La nova època
dugué la instal·lació, durant la primera meitat del s II aC, d'un praesidium
romà al costat de la ciutat grecoibèrica que, a la fi del segle s'havia
convertit en una ciutat d'unes 20 ha, de planta regular, emmurallada i amb un
gran fòrum central. Bé que Juli Cèsar hi creà una colònia, no es mantingué, car
durant tota l'època romana tingué categoria de municipi amb el nom d'Emporiae,
en plural indicant que comprenia els nuclis preromans, el grec i l'indígena, i
el romà, nou. Durant l'imperi Romà Empúries continuà essent una ciutat
destacada, però perdé el paper de primer pla que havia tingut, davant la
importància de Tàrraco i d'altres ciutats romanes de Catalunya, i el seu
perímetre urbà es reduí considerablement. Fou una de les víctimes de la gran
crisi del s III dC, arrasada per les invasions dels alamans i els francs de la
primeria de la segona meitat del segle, i ja no es reféu del tot mai més. La
vida urbana, de fet no continuà, bé que fos habitada en un petit nucli i que hi
existís una comunitat cristiana, que eregí una basílica paleocristiana,
excavada. Fou seu episcopal a l'època visigòtica. Es despoblà després, de
manera que durant els temps carolongis la capital comarcal i el nom passà a
Castelló d'Empúries.
[2] Avui es proposa el s. II aC, i es torna a
discutir la identificació de l’estàtua amb Asclepi. V: labyrinthus, nota 2
[3] La tàpia tècnica de construcció de murs amb terra argilosa, abocada en un motlle o encofrat i compactada a cops mitjançant un picó. L'encofrat sol ser de fusta, dues fustes
paral·leles, entre les quals s'aboca terra en tongades de 10 o 15 cm, i és
compactada mitjançant piconat. La terra compactada es desseca al sol, i una
vegada que la tàpia queda aixecada, les portes i finestres s'obren a cisell.
[4] Opus signium: mescla de calç, sorra, bocins de
terrissa (d’on prové el nom, per Signia, ciutat del Laci famosa pels seus
terrissaires), amb propietats impermeables.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada