ANTONI SOLÀ AL MUSEU MARÈS. NEOCLASSICISME

Exposició de 11 obres escultòriques, des de la més antiga, el relleu amb guix (que li valgué una beca per estudiar a Roma), de 1801, a la darrera, La Caritat Romana, de 1851 (Museu del Prado). També hom pot veure La matança dels inocents, i Xiquets jugant amb una papallona.

Dates: del 29 d'abril al 27 de setembre de 2009

Lloc: Museu Frederic Marès

Antoni Solà (1780-1861) fou un dels artistes més prestigiosos del seu temps. Pensionat a Roma des del 1803, s’hi establí definitivament i va ser un dels dos únics estrangers que ostentaren la presidència de l’Acadèmia de San Luca, difusora principal de l’art neoclàssic. Intervingué en els principals afers culturals romans i defensà la imitació dels grecs i la recerca de la bellesa ideal, visible en les seves escultures, discursos acadèmics i lliçons adreçades als seus deixebles. Nombrosos monuments i obres ornamenten palaus, esglésies i places de Roma, Barcelona, Madrid, l’Havana, Bolonya, Mèxic... Enterrat a la ciutat eterna, les noves orientacions estètiques i el pas del temps van relegar-lo a l’oblit. Un segle i mig després, aquesta és la primera exposició que vol fer justícia a un dels grans escultors del Neoclassicisme.

http://www.museumares.bcn.cat/

EL NEOCLASSICISME és un moviment estètic de base intel·lectual originat pel cansament davant les fórmules del barroc final o l'esgotament de la seva capacitat creadora a la segona meitat del s XVIII. Influïren decisivament en la seva aparició la realització d'importants descobriments arqueològics a Pompeia i a Herculà, l'aplicació general de les doctrines acadèmiques i la difusió de noves tendències polítiques oposades al principi monàrquic tradicional. Fou un moviment de curt predomini, puix que aviat fou superat pel romanticisme, més popular, tot i que les seves derivacions, amb algunes variants, perduren al llarg de tot el s XIX. Teòrics com J.Winckelmann i A.Quatremère de Quincy, pintors com A.R.Mengs i J.L.David, escultors com A.Canova i B.Thorvaldsen i arquitectes com Ch.Percier, P.Fontaine i K.Schinkel, actius els darrers anys del s XVIII i el primer quart del s XIX, poden ésser considerats com els representants més destacats d'aquesta tendència. Alguns d'ells tingueren una estreta connexió amb els fets de la Revolució Francesa i del període napoleònic, i llurs obres mostren el predomini de les formes i els temes derivats del classicisme hel·lènic i la preferència per la línia i el dibuix sobre el color.

Per tot Europa es poden estudiar exemples d'aquest estil, que arribà també a Amèrica, especialment als EUA. A la Península Ibèrica sobresurten l'arquitecte Juan de Villanueva, autor del Museo del Prado i de l'observatori de Madrid, i l'escultor A.Álvarez Cubero. Als Països Catalans, aquest estil assenyala l'inici de recuperació d'un alt nivell en la creativitat artística: ... Un excel·lent conjunt d'edificis ho recorden a Barcelona: la Llotja, de J.Soler i Faneca, el palau Moja, de J.Mas, el d'Alòs, d'Antoni Cellers, els Porxos d'En Xifré, la plaça Reial, de F.Daniel Molina, són exemples que es podrien completar amb molts altres d'arreu del Principat, així com el cementiri i el pati de la Universitat de València permeten d'apreciar la varietat, la independència i el nivell amb què foren aplicats els principis neoclàssics als Països Catalans. Similarment, en el camp de l'escultura hi ha noms tan sobresortints com Damià Campeny i Antoni Solà, ben coneguts, el primer per la Lucrècia de la Llotja barcelonina, i el segon pel monument a Daoíz i Velarde, a Madrid; els acompanyen dignament J.A.Folch i Costa, autor del sepulcre del marquès de la Romana de la catedral de Mallorca, i J.Bover, entre tants altres... http://www.enciclopedia.cat/

Foto 2: Cervantes, Madrid, monument inaugurat el 1835, bronze d'Antoni Solà. Fou fos a Roma per Wilhelm N. Hopfgarten y Ludwig Jollage. Vikipedia: Luís García.

POMPEYA IMAGINADA, FOTOGRAFIA DE MÓNICA LOU.

Benvolguts,

el Centre d'Art la Rectoria es complau en convidar-vos
un cop més, a la inauguració de la seva propera exposició:

POMPEYA IMAGINADA,
fotografies per Mònica Lou.
Exposició del 2 al 23 de maig.

La inauguració tindrà lloc el proper
dissabte dia 2 de maig a les 19h,
esperem gaudir de la vostra presència.

Horari:
de dimarts a dissabte
matins de 9:30 a 13:30h
tardes de 17:30 a 19:30h
diumenges d'11 a 14h

Centre d'Art La Rectoria

Av. Quatre Camins S/N

08458 Sant Pere de Vilamajor

Tel. 938450059
centreartrectoria@gmail.com

http://www.centreartrectoria.org/

Avui publica el País: Los frescos de Pompeya recuperan su esplendor. La mejor colección de pintura romana antigua del mundo se exhibe tras diez años de restauración:

Després de més de 10 anys de restauració, Nàpols exhibeix la millor col·lecció de pintura romana al Museu Arqueològic Nacional. Més de 400 pintures al fresc conservades excepcionalment a causa de l'erupció del Vesuvi que les sepultà el 79 dC. S'ha disposat un nou ordre, basat en la cronologia i en la recreació de la disposició original als habitatges (casa de Melèagre, dels Dioscur, vil·la Boscoreale):

"Colores antiguos y detalles nunca vistos" se han desvelado gracias a los trabajos de limpieza y restauración de las obras, que han permitido a los especialistas profundizar en su conocimiento de las corrientes artísticas, los géneros y las técnicas de la pintura romana, según el comunicado. La colección contiene algunas de las obras más importantes de los distintos estilos de la pintura romana antigua -tal y como los dividió Mau- exceptuado el Primer Estilo (150-80 a.C.), cuyas pinturas no fueron arrancadas porque no eran figurativas.
El Segundo Estilo, llamado también de pintura arquitectónica, tiene su mejor exponente en la Villa de Boscoreale, donde príncipes, filósofos y personificaciones de dioses se perfilan sobre un fondo de rojo pompeyano, el color típico de esta ciudad, fabricado con cinabrio. La sala dedicada al Tercer Estilo comprende una serie de elementos decorativos y grandes cuadros en los cuales el paisaje predomina sobre la forma humana.
Finalmente, el Cuarto Estilo (60-80 d.C.), el más presente en la ciudad, cuenta con ejemplos tan destacados como la Casa de Meleagro, la Casa de Marte y Venus y la Casa de los Dioscuros, reconstruidas a partir de sus pinturas murales: Las bodas de Hera y Zeus, Aquiles en Esciro, Marte y Venus o Ariadna abandonada, entre otras.

Il·lustració 2: pintura al fresc, representa una noia amb tabellae i calamus o stylus suposadament Safo, datada entorn del 50 dC. MAN Nàpols. Foto extreta de Vikipèdia.

ALCEU DE MITILENE. MELOS LÈSBIC.

Res millor que la poesia mèlica per apropar-nos a la lírica arcaica. Alceu de Mitilene, Lesbos (ca. 600 aC), amb la seva contemporània Safo, representa el melos lèsbic, una poesia refinada[1] cantada al ritme de la lyra o cithara, més apropiada per al cercle d’amics (hetairoi) i del simposi que per l’exposició pública del cant coral o dels himnes als déus.
Alceu, aristòcrata ardorós i bel·licós, de noble família, canta els conflictes interns i externs que visqué en gran part dels seus versos: lluità contra la tirania de Pítac, s’hi oposà i conspirà, conegué l’exili i la vida del mercenari. Reflexa els violents conflictes de la tirania arcaica[2] i l’ascensió d’una nova classe social enriquida comercialment que reclamava la seva participació política (El dinero es el hombre; ningún pobre / resulta hombre valioso ni apreciado. 27 (101 D)[3].
8 (129 L-P) L’exili amarg[4]

Este recinto en común consagraron,
grande y bien visible, los lesbios, y dentro
elevaron altares a los dioses eternos
e invocaron a Zeus el Protector,
y a ti, ilustre diosa, la Eolia[5],
generadora de todo, y en tercer puesto
a éste, Piel de Corzo, a Dioniso,
devorador de carne cruda. Vamos,
con ánimo benévolo escuchad nuestra súplica
y salvadnos de estos rigores y el amargo exilio.
Y que caiga sobre el hijo de Hirras[6]
la Erinis[7] vengadora de quienes antaño
juramos, con rito sagrado, no entregar
nunca a ninguno de los compañeros,
sino quedar muertos revestidos de tierra,
a manos de los hombres que entonces
mandaban, o matarlos y al pueblo
librarlo luego de sus penalidades.
Mas entre ellos el Panzudo[8] no habló
de corazón, sino que sin reparos
los juramentos pisotea y devora
nuestra ciudad...
[1] “…Lesbos, lugar de una refinada cultura donde a lo griego se une una cierta elegancia oriental y unas prestigios exóticos” (C.García Gual)
[2] Heròdot, en el passatge conegut com “paràbola de les espigues” (V, 92) explica la lluita del tirà (Periandre de Corint, 625-585) contra aquells que li disputaven el poder: “...s’adonà que li aconsellava assessinar els conciutadas més destacats”.
[3] Les traduccions són de C. García Gual: Antologia de la poesia lírica griega. Siglos VII-IVaC, Alianza Editorial, Madrid 1980.
[4] Cant de batalla on Alceu prega a la triada lèsbica que l’alliberi de les misèries del desterrament. Exili que, en un altre poema, explicita que, lluny de l’Assemblea i del Consell de la ciutat, es viu com un llop.
[5] Hera.
[6] Pítac (ca. 600-570), traïdor al bàndol d’Alceu, fou durant deu anys aclamat aisymnetes, governador, per tal d’acabar amb les lluites polítiques. No va alterar la constitució, però reformà lleis per reprimir els excessos de l’aristocràcia (arrogància, ostentació, luxe). Una de les seves màximes: “Practica la pietat, estima la moderació, defensa la veritat, la lealtat, l’hàbit de la rectitud, la companyonia i la diligència”. C.García Gual: Los siete sabios de Grecia (y tres más), 1989
[7] Esperits colèrics (Fúries en llatí), nascuts de les gotes d’esperma i sang que caigueren sobre Gea quan Crono emasculà Úranos. Per tant són divinitats primigènies anteriors a l’autoritat olímpica, a les quals el poder dels déus es sotmet, de la mateixa manera com es sotmet al destí o moîra. Persegueixen acarnissadament els crims, ja que contaminen l’ordre social i còsmic (“Mal te caigui l’Erínia!” del text). Quan s’apoderen d’una víctima, la fan tornar boja i la torturen implacablement (cf. Orestes).
[8] Insult dirigit a Pítac: panxampla, fartaner no sols per haver violat els juraments del grup, sinó que devora el poble.

(PERIDIS: El País, 12 iv 09: al·ludeix a la recent reestruccturació del govern i a la mar de crisi)

13 (46 D) Tempesta i naufragi: la nau de l’estat.

Me desconcierta la revuelta de los vientos.
De aquí llega rodando una ola y por allá
otra, y nosotros en medio arrastrados
nos vemos en nuestra nave negra,
afligidos por la muy enorme tempestad.
El agua de la sentina[1] ya cubre el pie del mástil
Toda la vela está ya transparente,
y cuelga en grandes jirones su tela,
no logran asidero las anclas, y el timón. . .
. . . mis dos piernas se afirman en las jarcias
y sólo esto me mantiene a salvo.
Poda la carga arrastrada fuera de borda va.

La imatge del vaixell bandejat per la tempesta ha estat interpretada per la tradició com una al·legoria de l’Estat, molt repetida (cf. vinyeta de Peridis). En un altre fragment una nova onada i vent corre a abordar la nau. Adrados comenta que el símil central és una exhortació a una lluita contra el tirà (2, Adrados). Alceu demana als companys que no tinguin por, “no cubramos de vergüenza a nuestros nobles padres que yacen bajo la tierra”, que corrin cap a port segur. Horaci recrea el tema en O navis, referent in mare te novi fluctus! (Carm. I, 14). Lope de Vega també en aquella composició que comença: “Pobre barquilla mía, / entre peñascos rota / sin velas desvelada / y entre las olas sola”. Adrados anota també el mateix tema en el 56, capejar el temporal, i el 28, molt fragmentari, diu que no enyora lluitar contra el temporal i sucumbir en un escull, ara que està amb Baquis en el banquet. Potser com el següent poema:

17 (91 D)
No hay que abandonar el ánimo a los males.
Pues nada avanzaremos con apenarnos,
oh Bicquis, y no hay mejor remedio
que mandar a por vino y embriagarnos.

19 (90 D) El vi: “espill de l’home”

Zeus hace llover, baja del cielo
una enorme tormenta y están helados
los cursos de las aguas...
Desprecia la tormenta, aviva el fuego,
sazona, sin escatimarlo, el vino
dulce como miel, y luego reclina
tus sienes sobre un blando cojín.

20 (96 D)
Bebamos. ¿A qué aguardar las candelas? Hay un dedo de día.
Descuelga y trae las grandes copas pintadas, en seguida.
Porque el vino lo dio a los humanos el hijo de Sémele y Zeus[2]
para olvido de penas. Escancia mezclando uno y dos cazos,
y llena los vasos hasta el borde, y que una copa empuje a la otra...

28 (92 D)
Bien, venga cualquiera a ponernos al cuello
las guirnaldas trenzadas de flores de anís,
y luego derrame la mirra olorosa
en nuestro pecho.

29 (142 D)
Cruel, insufrible daño es la Pobreza, que a un pueblo
grande somete a la par de su hermana, la Impotencia.

5 (77 D) NOIES AL RIU
Hebro[3], hermosísimo río, que ante Eno
vas a desembocar en el mar purpúreo
tras cruzar, rugiendo, la tierra deTracia
rica en caballos.
Y a ti acuden numerosas muchachas,
y con manos suaves a sus muslos llevan
como si fuera ungüento, hechizándose,
tu agua divina...

Poeta complex, ha convertit en poesia les recances i els fracassos de la seva vida d’home d’acció. Els himnes i la reflexió profunda s’ajunten indissolublement a la poesia que és arma de combat, i a l’eròtica i al banquet. Els accents tràgics de la mort i la debilitat de l’home s’afegeixen als accents còmics de l’atac virulent contra el perjuri, el tirà, la dona decadent. No té el profund refinament ni l’eros enyorant de Safo. Dels temes tradicions i les experiències de la seva vida crea un poesia nova de frescor i rigor poques vegades igualats. El caràcter concret i directe de les seves descripcions, símils, epítets, fa que tinguin una força evocadora inigualable. En l’oci exquisit del simposi i la festa, que era enyor d’acció i planejament d’aquesta en les llargues hores de l’exili, sorgeix quelcom nou, la qual cosa a través d’Horaci sobretot, passarà a la poesia posterior (F. Rodríguez Adrados)[4].
[1]Sentina, (< llatí: sentina.) mar. f.:Fons del buc de la nau on s’arreplega l’aigua que entra pels seus costats, cobertes, etc. (Pompeu)
[2] Dionís.
[3] Riu traci, avui Maritza, desemboca al costat de la ciutat d’Eno.
[4] Lírica Griega Arcaica. Poemas corales i monòdicos (700-300 aC), Gredos, Madrid 1980

LÍRICA GREGA ARCAICA

La poesia lírica expressa sentiments, emocions, pensaments que manifesten el món afectiu, intern del poeta, malgrat que també pot tocar sentiments col·lectius. El mot lírica prové de l’adjectiu λιρικός, “relatiu a la lira”, i, per extensió a qualsevol instrument de corda (lira, fòrmix, cítara). És una poesia destinada a ser cantada, i, sovint, ballada.

Sota l’epígraf de lírica reunim diversos gèneres poètics que els grecs distingien amb precisió, segons la mètrica i en relació a la seva representació social. Cada poeta composava segons unes convencions d’un gènere molt definit formalment, amb un sentit històric i una significació social determinada. En certa mesura és una poesia formular, molt influïda per la dicció homèrica i per un llenguatge literari “artificial”. Tanmateix és d’una meravellosa originalitat que reflexa la personalitat d’aquests primers poetes d’Occident. Foren imitats pels llatins i europeus posteriors, fins al punt que, moltes vegades, com passa amb Anacreont, són més coneguts per la seva influència que pels guspires de la seva obra conservada per la tradició de copistes i filòlegs, malgrat que els menysprearen.

Els grecs consideraven la poesia com quelcom molt important per a la comprensió del món i de la vida. Es prenien seriosament els seus poetes. Eren els primers educadors del poble en una societat sense dogmes religiosos ni sacerdots amb llibres sagrats ni tradicions rígides. Els primers filòsofs foren també poetes, encara que els criticaren i Plató arribarà a expulsar-los de la República.

Ja en Homer se’ns parla de cants rituals que acompanyen tota la vida social: cants de la collita, nupcials, trenos mortuoris... La lírica grega és el resultat de la transformació de tot aquesta producció pre-literària en obra poètica elevada a categoria estètica (J. Alsina). És però a partir de les transformacions polítiques, econòmiques i monetàries dels segles VII i VI que sorgeix una poderosa acceleració de la vida afectiva[1] amb el desencadenament de passions profundes i violentes i la formació de personalitats enèrgiques i conscients: el poeta es nega a desaparèixer darrere del tema i canta fluidament la seva experiència personal.

La lírica arcaica grega més propera a allò que avui diem lírica és el melos eòlic, la poesia personal de Safo, Alceu i, també Anacreont, melos jònic. Altrament ens xoquen els epinicis pindàrics, destinats a un cor festiu que commemora religiosament una victòria “deportiva”.

Cal distingir, doncs, la lírica MONÒDICA, cantada a una sola veu i la lírica CORAL. Però també s’inclouen altres gèneres propers com l’ELEGIA, la poesia IÀMBICA, l’EPIGRAMA...

La biblioteca d’Alexandria, fonamental en la transmissió dels textos grecs antics, estableix el nombre màgic de 9 poetes, el cànon alexandrí: Píndar, Baquílides, Safo, Anacreont, Estesícor, Simònides, Íbic, Alceu i Alcmà (Ant. Palatina IX 184). Safo és l’única poetessa, però n’hi va haver d’altres. En el següent epigrama d’Antípatre de Tessalònica[2] (Ant. Palatina IX 26) dóna el cànon femení:

L'Helicó i el penyal macedoni de Pièria nodriren
amb himnes aquestes dones de divinals paraules:
Praxil·la, Mero, la boca d'Ànite, l'Homer femení,
Safo, l'ornament de les lèsbies de bells rulls,
Erinna, la il·lustre Telesil·la, i tu, Corinna,
que has cantat l'impetuós escut d'Atena,
Nossis de veu femenina i Mirtis de dolces tonades,
totes artesanes d'eternes línies.
El gran Úranos engendra nou Muses i, altrament,
la Terra, aquestes nou, joia imperible per als mortals.

Per apropar-nos a la poesia lírica arcaica:
ANTOLOGÍA DE LA POESÍA LÍRICA GRIEGA. SIGLOS VII-IV A.C.,Alianza Editorial, Madrid 1980.
Una selecció i traducció al castellà de Carlos García Gual. 140 pàgines amb un saborós pròleg, del qual hem extret alguns coneixements de més amunt. Parla també de la pèrdua que suposa tota traducció i de la sonoritat i musicalitat originals perdudes. Conté una breu nota introductòria dels principals autors. I una bibliografia mínima imprescindible. Divideix la lírica en les següents seccions:
Yambógrafos y elegíacos arcaicos
La Lírica monòdica
El canto coral
Composiciones de la lírica popular.
Poemas sueltos de pensadores del siglo IV.
LÍRICOS GRIEGOS ARCAICOS, ed. Sirmio, Barcelona 1991.
Traduïts per Joan Ferraté (1924-2003) les poesies foren revisades per aquesta edició, encara que conserva els textos originals grecs de la primera edició (1968), gairebé la totalitat dels poemes i fragments dels segles VII i VI. Amb un propòsit lloable: “mediar entre un original remoto y difícil i el púbico al que se dirige... amb “la fidelidad estricta al texto de que se parte”
LÍRICA GRIEGA ARCAICA. POEMAS CORALES Y MONÓDICOS, 700-300 a.C., a cura de Francisco Rodríguez Adrados, Gredos, Madrid, 1980. Amb acurades introduccions i notes, aquesta traducció completa:
LÍRICOS GRIEGOS. ELEGÍACOS Y YAMBÓGRAFOS ARCAICOS, que Adrados publicà a Barcelona (1957-59).

ALGUS LÍRICS ARCAICS ORDENATS CRONOLÒGICAMENT:
650 Calí, d’Efes,
648 (eclipsi) Arquíloc de Paros,
640 Tirteu d’Esparta,
630 Mimnerme de Colofó,
630 Semònides d’Amorgos (iambe)
630 Alcman de Sardes,
600 Alceu de Mitilene, Lesbos,
600 Estesícor d’Hímera, Sicília,
594 Soló d’Atenes
575 Safo d’Èresos, Lesbos,
(VI-V) Teognis de Mègara (corpus de 1400 versos formats sobre un nucli original de Teognis)
540 Hiponacte d’Efes,
540 Ibic de Règion,
530 Anacreont de Teos,
556-468 Simònides, de Iulis, Ceos, coral
518-446 Píndar de Cinoscèfalos, Tebes,
( ...-450 ) Baquílides, nebot de Simònides,

[1] Lluites polítiques (pas de la monarquia a la aristocràcia, la tirania i la democràcia -la formació de la πόλις), la crisi religiosa (necessitat de purificació i expiació), les angoixes de la guerra portada per invasors, les colonitzacións, les dures lluites econòmiques produïdes pel pas d’una economia “natural” a una monetària. (W. Nestle)

[2] Margalida Capellà: Grec de Batxillerat, Teide, Barcelona 1998.

Il.lustració procedent de la cova de Pitsà (Peloponès, VI-V a.C), de Pintura griega, Paolo Moreno, Ed. Mondadori, Madrid 1988: Sobre fusta de xiprer es representa una processó cap al sacrifici d’un be.

ROBERT GRAVES: EL PAÍS QUE HE ESCOLLIT. ANTOLOGIA POÈTICA

El suplement Cultura, Avui 11 IV 09, ofereix el pròleg de Lucía Graves per a la primera edició en català de la poesia del seu pare, Robert Graves (1895-1985): El país que he escollit. Antologia poètica, edicions del Salobre, Pollença, 2009. Antologia bilingüe, selecionada i traduïda per Josep M. Jaumà, presenta 160 poemes extretes del corpus de 1202 poesies publicades, que conserven la riquesa, la flexibilitat del llenguatge i la imatgeria de Graves, com afirma Lucía.

Resum del pròleg de LG: LA POESIA ÉS UNA MANERA DE SER I DE PENSAR.

Lucía ens presenta la poesia de Graves com una biografia íntima, on traça el desenvolupament de les emocions, els pensaments, les actituds i les creences del poeta al llarg de la seva vida: el país que he escollit, un univers poètic -la poesia [...] no forma part de la literatura sinó que és una manera de ser i de pensar: quelcom semblant al poder d’avançar per un corredor familiar i, al final, desaparèixer de sobte a través d’un mur de pedra (d’una lliçó de 1965 com a Professor de Poesia d’Oxford).

Els temes recurrents i sovint entrellaçats de la seva poesia són l’enigma de la inspiració, la imatgeria de la Deessa Blanca, i l’amor i les emocions que sorgeixen entre els amants. També parlen, sovint amb un humor incisiu de la infantesa, de la guerra i la mort, de l’irracional, de la identitat i la dualitat, i del seu rebuig de la societat industrial del segle XX.

M’atreia allò perdut, indesxifrat, monstruós (“Les edats del jurament”), i preferia el paisatge indòmit de Harlech (nord de Gal·les) als carrers residencials del seu Wimbledon natal, on poder veure el món en la seva forma elemental, amb la seva bellesa i aspror naturals. Un paisatge intemporal que fou enriquit i completat pel contrapunt mediterrani (s’establí a Deià des del 1929).

Però es topà amb la primera gran guerra, on fou ferit greument el 1916 a la batalla del Somme. Experiència crucial. Els fantasmes i terrors imaginats a la infantesa es feren reals a les trinxeres i també el valor de l’amistat i l’enyor de la tranquil·litat rural. Les conseqüències emocionals, que feren perillar el matrimoni amb Nancy Nicholson, portren a Graves a no admetre l’ajuda psiquiàtrica, perquè temia perdre les imatges pertorbadores i els seus poders poètics. És a dir, el sentit de la buidor i la pèrdua:

No hi ha vida? Només una ombra tènue, un buit
pressentiment? Ni una rata rossegant un crostó?
Ni, a la finestra, als vidres, no hi ha ni un borinot,
ni mosca, ni aranya famolenca?
Les finestres emmarquen uns cels freds
mig fosos amb el mar, com en el gènesi...
tumult irreal, confús.
(“El gran mirall”, 1921)

Hàbil artífex dels mots, de la rima i del metre, trobà l’originalitat en l’actitud envers el tema, una veu poderosament personal.

La seva neurastènia va unida a una creixent decepció envers la societat per la que havia lluitat: Què empenyia les cames / era l’inacabable / i absurd, esfereïdor / destí d’ésser unes cames (“Les cames”).

A l’obra en prosa es llançà a reconstruir el seu heretatge cultural, endinsant-se en l’aurora de la cultura europea i els orígens del comportament humà per trobar-hi l’explicació de la inestabilitat del present. Calia recuperar els valors perduts del nostre inconscient. Una tasca que produí els seus estudis mitològics, bíblics, històriques i les novel·les històriques, com Jo, Claudi, 1934).

Una gran influència en el desenvolupament literari i personal de Graves fou la relació (1925-1939) amb Laura Riding, poeta nord-americana, a la qual tingué per figura divina, potser la precursora de la Deessa Blanca: la fi del seu matrimoni, el trasllat a Deià (1929-1936), una relació tensa (sublimada en els poemes “Sobre prodigis” i “La vall de les terrasses”). L’intent de suïcidi de Riding portaren a Graves a escriure la seva autobiografia, Goodbye to All That, el seu amarg comiat d’Anglaterra.

Amb la segona gran guerra arriba una nova relació amb Beryl Pritchard, mare de Lucía, i una estabilitat emocional que produí els seus millors versos d’amor (“Ella parla d’amor mig adormida”, “A través del malson”). Ara bé, foren uns anys marcats per la tràgica mort del seu fill gran, David, a Burma (“Un fantasma vingut d’Arakan”), II guerra mundial.

Una obsessió sobtada i irresistible l’empeny a escriure The White Goddess. A partir de 1944 treballa en aquesta “Gramàtica històrica del mite poètic”, la resposta a l’enigma de la inspiració poètica i de la seva insatisfacció social. El matriarcat és esbandit pels indoeuropeus i, conseqüentment, explica els errors de segles del comportament humà en girar-se d’esquena al poder intuïtiu, màgic i natural del femení. La triple deessa és la Musa (“La deessa blanca”, “A Juan en els solstici d’hivern”, “Entre lluna i lluna”, “Rea”).

A partir de 1946 torna a l’illa, era el poeta anglès auto-exiliat en una illa mediterrània que escrivia sobre els fonaments de les cultures europees, el triomf d’haver agermanat la cultura del nord anglosaxó amb la del sud mediterrani.

Els últims déu anys de la seva vida va sofrir de pèrdua de memòria i tornaren els fantasmes de la guerra:

No tinc por de la mort,
sinó només de la compassió, i de l’oblit
del vocabulari perdurable de l’amor
i de la fi de la poesia.
(“L'últim quart de lluna”)

(del Pròleg de Lucía Graves)

Robert Graves fou un poeta i un erudit singular i controvertit, més conegut per la seva novel·lística de caire històric, i concretament per l’adaptació excel·lent i llegendària de Jo, Claudi (1934) en sèrie televisiva per la BBC, 1975. Tretze capítols dirigits per Herbert Wise, i interpretats per grans actors del teatre anglès: Derek Jacobi (Claudi), Sian Phillips, John Hurt (la primera víctima de "Alien, El Octavo Pasajero"), Patrick Stewart (el capità Picard de la nova generació de “Star Trek”). Narra la visió del coix, tartamut i malalt Claudi (Tiberi Claudi Neró Germànic, Lió 10 aC – Roma 54 dC), que fent-se passar per idiota succeí a Calígula com a Emperador (41-54 dC). Com testimoni privilegiat, relata las intrigues de palau, la misèria y la perversió del major Imperi de la Terra, y la trama de sexe, poder i assassinats, de la qual ell mateix en fou víctima, en morir enverinat probablement per la seva segona muller Agripina.

En la seva extensa producció, més de 140 obres, destaquen els següents títols:

Yo, Claudio. (I, Claudius), Arthur Barker, Londres, 1934.
Claudio el dios y su esposa Mesalina (Claudius the God and his Wife Messalina), Arthur Barker, Londres, 1934.
El vellocino de oro (The Golden Fleece), Cassell, Londres, 1944.
Rey Jesús (King Jesus), Creative Age Press, Nueva York, 1946.
La hija de Homero (Homer's Daughter), Cassell, Londres, 1955.
El Conde Belisario (Count Belisarius) Edhasa 1998 (reeditado)
Adiós a todo eso (Goodbye to All That: An Autobiography), Jonathan Cape, Londres, 1929. (edición revisada por el autor: Doubleday, New York, 1957).
La diosa blanca (The White Goddess), Faber & Faber, Londres, 1948.
Los mitos hebreos (Hebrew Myths. The Book of Genesis), escrito con Raphael Patai, The Trustees of Robert Graves, Londres, 1964.
Los mitos griegos (Greek Myths and Legends), Cassell, Londres, 1968.
Dioses y héroes de la antigua grecia (Greek Gods and Heroes)

Entre aquesta obra remarcaria la importància de La deesa blanca, que amb el subtítol “Gramàtica històrica del mite poètic” postula la reconstrucció del llenguatge màgic de l’Europa antiga mediterrània i septentrional, lligat a cerimònies religioses populars que celebren la deessa Lluna:

Mi tesis es que el lenguaje del mito poético, co­rriente en la Antigüedad en la Europa mediterránea y septentrional, era un lenguaje mágico vinculado a ce­remonias religiosas populares en honor de la diosa Luna, o Musa, algunas de las cuales datan de la época paleolítica, y que éste sigue siendo el lenguaje de la verdadera poesía, «verdadera» en el moderno sentido nostálgico de «el original inmejorable y no un sustituto sintético». Ese lenguaje fue corrompido al fi­nal del período minoico cuando invasores procedentes del Asia Central comenzaron a sustituir las institucio­nes matrilineales por las patrilineales y remodelaron o falsificaron los mitos para justificar los cambios socia­les. Luego vinieron los primeros filósofos griegos, que se oponían firmemente a la poesía mágica porque amenazaba a su nueva religión de la lógica, y bajo su influencia se elaboró un lenguaje poético racional (ahora clásico) en honor de su patrono Apolo, y lo impusieron al mundo como la última palabra respecto a iluminación espiritual: opinión que ha predominado prácticamente desde entonces en las escuelas y universidades europeas, donde ahora se estudian los mitos solamente como reliquias arcaicas de la era infantil de la humanidad.
(Pròleg, La diosa blanca, Al. Ed., Madrid 1983, trad. Luis Echávarri)

Un llenguatge poètic que inspira la seva obra sigui poètica, assagista, o novel·lística. Una obra que no defuig les preguntes enigmàtiques ni les conjectures per respostes. Així aquest feminisme lunar continua la investigació de les tesis sobre el matriarcat de J.J. Bachofen (Das Mutterrech, 1861), que recollí Engels i que s’han emprat i s’empren en debats antropològics i feministes.
JC

Un bon estudi sobre la Deesa Blanca i la seva influència en els personatges femenins en l'obra de Robert Graves es "Tras los pasos de la diosa", de Cesar Fuentes Rodríguez: http://www.lamaquinadeltiempo.com/algode/graves1.htm

Il.lustracions: 1. dibuix JA; 2. Coberta d'Alianza Editorial (D.Gil, Foto: Flash-Press)

LA BELLESA DEL COS, ESPOSICIÓ AL MUSEU ARQUEOLÒGIC D'ALACANT ABRIL-OCTUBRE 09

El Museu Arqueològic d’Alacant, http://www.marqalicante.com/bellezadelcuerpo/index.php
presenta l’exposició: La belleza del cuerpo. Arte y pensamiento en la Grecia Antigua, des de el 2 IV 09 fins el 13 d’Octubre. Amb 125 peces del Museu Britànic té l’atractiu de l’escultura de Miró, el Discòbol, per primer cop a Espanya. Distribuïdes en dos blocs temàtics (Ideal de Belleza, Carácter y Realismo y Hacia el Olimpo) hom pot estudiar també des de una figura ciclàdica a déus olímpics i herois (Hera, Zeus, Demèter, Hèracles...) i el fonamental Dorífor de Policlet.
L’exposició es completa amb Huellas griegas en la Contestania Ibérica, que repasa l’impacte de la cultura grega en les terres d’Akra Leuka.

El Discòbol és una escultura en marbre de 700 quilos i 1,7 metres d’altura, còpia de l’original en bronze (Rec: els guerrers de Riace, recuperat el 1972 del fons de la mar), creada vers el 455 aC. Representa un atleta just abans del moment de llençar el disc. L'original era de bronze però només es coneix per les copies romanes en marbre. Moviment pur amb tots els músculs en tensió. El llançador té el cos girat per aprofitar la seva força i el cap tombat per mirar el disc, totalment concentrat (Visualart, VVAA, Vicens Vives, 2ª reimpressió 2003, amb un acurat anàlisi didàctic: “...una composició feta a partir de triangles i línies corbes. Per exemple, el cap, els malucs i els peus formen una mitja circumferència que s’oposa –en equilibri precari, responsable en gran part de la sensació de moviment- a l’altra mitja circumferència que formen els braços estesos: el dret cap enrere per agafar impuls i l’esquerre recolzat sobre el genoll. En segon lloc, es detecta una línia en ziga-zaga que trenca qualsevol harmonia estàtica i que va del disc fins a l’espatlla dreta, d’aquesta al maluc, del maluc al genoll i del genoll al peu aixea. En definitiva, l’expressió perfecta del moviment”.)

Per la visita, encara que sigui virtual, pot anar bé el següent esquema de l'escultura grega:

ÈPOCA ARCAICA, fins la fi del VIaC: pas a pas es perfila la tècnica i l’ideal artístic. Des de la rigidesa i la frontalitat gairebé sense ritme ni moviment representa kouroi i korai, déus o atletes hieràtics amb el seu somriure arcaic.

INICIS DE L’ÈPOC CLÀSSICA, s. Vé aC: idealisme, la noble senzillesa i la serena grandesa (Wickelmann) mira el cos natural i guanya moviment, encara contingut: el Discòbol de Miró. Fídies (relleus del Partenó) i Policlet (Dorífor, Diadumen, el cànon o proporció matemàtica).

SEGLE IV: Praxíteles s’aparta de la duresa de les escultures anteriors, suavitza i humanitza el cos –corba praxiteliana: Hermes amb Dionís infant, el sentiment de la mirada tendra dirigida al xiquet. Dóna pas a un estudi més detallat de la realitat en interessar-se per gestos i actituds més patètics (Escopas: Mènade furiosa. Retrat individualitzat (Lisip: Sòcrates).

ÈPOCA HEL·LENÍSTICA: la intensitat extrema dels sentiments (pathos) trenca l’equilibri clàssic. Més moviment i dinamisme: barroquisme: Laocoont i els seus fills, l’Altar de Zeus (Pèrgam), Victòria de Samotràcia. Més realisme: temes de la vida quotidiana: el xiquet de l’espina, el xiquet de l’ànec.

Foto: Vikipèdia: Miró