La poesia lírica expressa sentiments, emocions, pensaments que manifesten el món afectiu, intern del poeta, malgrat que també pot tocar sentiments col·lectius. El mot lírica prové de l’adjectiu λιρικός, “relatiu a la lira”, i, per extensió a qualsevol instrument de corda (lira, fòrmix, cítara). És una poesia destinada a ser cantada, i, sovint, ballada.
Sota l’epígraf de lírica reunim diversos gèneres poètics que els grecs distingien amb precisió, segons la mètrica i en relació a la seva representació social. Cada poeta composava segons unes convencions d’un gènere molt definit formalment, amb un sentit històric i una significació social determinada. En certa mesura és una poesia formular, molt influïda per la dicció homèrica i per un llenguatge literari “artificial”. Tanmateix és d’una meravellosa originalitat que reflexa la personalitat d’aquests primers poetes d’Occident. Foren imitats pels llatins i europeus posteriors, fins al punt que, moltes vegades, com passa amb Anacreont, són més coneguts per la seva influència que pels guspires de la seva obra conservada per la tradició de copistes i filòlegs, malgrat que els menysprearen.
Els grecs consideraven la poesia com quelcom molt important per a la comprensió del món i de la vida. Es prenien seriosament els seus poetes. Eren els primers educadors del poble en una societat sense dogmes religiosos ni sacerdots amb llibres sagrats ni tradicions rígides. Els primers filòsofs foren també poetes, encara que els criticaren i Plató arribarà a expulsar-los de la República.
Ja en Homer se’ns parla de cants rituals que acompanyen tota la vida social: cants de la collita, nupcials, trenos mortuoris... La lírica grega és el resultat de la transformació de tot aquesta producció pre-literària en obra poètica elevada a categoria estètica (J. Alsina). És però a partir de les transformacions polítiques, econòmiques i monetàries dels segles VII i VI que sorgeix una poderosa acceleració de la vida afectiva[1] amb el desencadenament de passions profundes i violentes i la formació de personalitats enèrgiques i conscients: el poeta es nega a desaparèixer darrere del tema i canta fluidament la seva experiència personal.
La lírica arcaica grega més propera a allò que avui diem lírica és el melos eòlic, la poesia personal de Safo, Alceu i, també Anacreont, melos jònic. Altrament ens xoquen els epinicis pindàrics, destinats a un cor festiu que commemora religiosament una victòria “deportiva”.
Cal distingir, doncs, la lírica MONÒDICA, cantada a una sola veu i la lírica CORAL. Però també s’inclouen altres gèneres propers com l’ELEGIA, la poesia IÀMBICA, l’EPIGRAMA...
La biblioteca d’Alexandria, fonamental en la transmissió dels textos grecs antics, estableix el nombre màgic de 9 poetes, el cànon alexandrí: Píndar, Baquílides, Safo, Anacreont, Estesícor, Simònides, Íbic, Alceu i Alcmà (Ant. Palatina IX 184). Safo és l’única poetessa, però n’hi va haver d’altres. En el següent epigrama d’Antípatre de Tessalònica[2] (Ant. Palatina IX 26) dóna el cànon femení:
L'Helicó i el penyal macedoni de Pièria nodriren
amb himnes aquestes dones de divinals paraules:
Praxil·la, Mero, la boca d'Ànite, l'Homer femení,
Safo, l'ornament de les lèsbies de bells rulls,
Erinna, la il·lustre Telesil·la, i tu, Corinna,
que has cantat l'impetuós escut d'Atena,
Nossis de veu femenina i Mirtis de dolces tonades,
totes artesanes d'eternes línies.
El gran Úranos engendra nou Muses i, altrament,
la Terra, aquestes nou, joia imperible per als mortals.
Per apropar-nos a la poesia lírica arcaica:
ANTOLOGÍA DE LA POESÍA LÍRICA GRIEGA. SIGLOS VII-IV A.C.,Alianza Editorial, Madrid 1980.
Una selecció i traducció al castellà de Carlos García Gual. 140 pàgines amb un saborós pròleg, del qual hem extret alguns coneixements de més amunt. Parla també de la pèrdua que suposa tota traducció i de la sonoritat i musicalitat originals perdudes. Conté una breu nota introductòria dels principals autors. I una bibliografia mínima imprescindible. Divideix la lírica en les següents seccions:
Yambógrafos y elegíacos arcaicos
La Lírica monòdica
El canto coral
Composiciones de la lírica popular.
Poemas sueltos de pensadores del siglo IV.
LÍRICOS GRIEGOS ARCAICOS, ed. Sirmio, Barcelona 1991.
Traduïts per Joan Ferraté (1924-2003) les poesies foren revisades per aquesta edició, encara que conserva els textos originals grecs de la primera edició (1968), gairebé la totalitat dels poemes i fragments dels segles VII i VI. Amb un propòsit lloable: “mediar entre un original remoto y difícil i el púbico al que se dirige... amb “la fidelidad estricta al texto de que se parte”
LÍRICA GRIEGA ARCAICA. POEMAS CORALES Y MONÓDICOS, 700-300 a.C., a cura de Francisco Rodríguez Adrados, Gredos, Madrid, 1980. Amb acurades introduccions i notes, aquesta traducció completa:
LÍRICOS GRIEGOS. ELEGÍACOS Y YAMBÓGRAFOS ARCAICOS, que Adrados publicà a Barcelona (1957-59).
ALGUS LÍRICS ARCAICS ORDENATS CRONOLÒGICAMENT:
650 Calí, d’Efes,
648 (eclipsi) Arquíloc de Paros,
640 Tirteu d’Esparta,
630 Mimnerme de Colofó,
630 Semònides d’Amorgos (iambe)
630 Alcman de Sardes,
600 Alceu de Mitilene, Lesbos,
600 Estesícor d’Hímera, Sicília,
594 Soló d’Atenes
575 Safo d’Èresos, Lesbos,
(VI-V) Teognis de Mègara (corpus de 1400 versos formats sobre un nucli original de Teognis)
540 Hiponacte d’Efes,
540 Ibic de Règion,
530 Anacreont de Teos,
556-468 Simònides, de Iulis, Ceos, coral
518-446 Píndar de Cinoscèfalos, Tebes,
( ...-450 ) Baquílides, nebot de Simònides,
[1] Lluites polítiques (pas de la monarquia a la aristocràcia, la tirania i la democràcia -la formació de la πόλις), la crisi religiosa (necessitat de purificació i expiació), les angoixes de la guerra portada per invasors, les colonitzacións, les dures lluites econòmiques produïdes pel pas d’una economia “natural” a una monetària. (W. Nestle)
[2] Margalida Capellà: Grec de Batxillerat, Teide, Barcelona 1998.
Sota l’epígraf de lírica reunim diversos gèneres poètics que els grecs distingien amb precisió, segons la mètrica i en relació a la seva representació social. Cada poeta composava segons unes convencions d’un gènere molt definit formalment, amb un sentit històric i una significació social determinada. En certa mesura és una poesia formular, molt influïda per la dicció homèrica i per un llenguatge literari “artificial”. Tanmateix és d’una meravellosa originalitat que reflexa la personalitat d’aquests primers poetes d’Occident. Foren imitats pels llatins i europeus posteriors, fins al punt que, moltes vegades, com passa amb Anacreont, són més coneguts per la seva influència que pels guspires de la seva obra conservada per la tradició de copistes i filòlegs, malgrat que els menysprearen.
Els grecs consideraven la poesia com quelcom molt important per a la comprensió del món i de la vida. Es prenien seriosament els seus poetes. Eren els primers educadors del poble en una societat sense dogmes religiosos ni sacerdots amb llibres sagrats ni tradicions rígides. Els primers filòsofs foren també poetes, encara que els criticaren i Plató arribarà a expulsar-los de la República.
Ja en Homer se’ns parla de cants rituals que acompanyen tota la vida social: cants de la collita, nupcials, trenos mortuoris... La lírica grega és el resultat de la transformació de tot aquesta producció pre-literària en obra poètica elevada a categoria estètica (J. Alsina). És però a partir de les transformacions polítiques, econòmiques i monetàries dels segles VII i VI que sorgeix una poderosa acceleració de la vida afectiva[1] amb el desencadenament de passions profundes i violentes i la formació de personalitats enèrgiques i conscients: el poeta es nega a desaparèixer darrere del tema i canta fluidament la seva experiència personal.
La lírica arcaica grega més propera a allò que avui diem lírica és el melos eòlic, la poesia personal de Safo, Alceu i, també Anacreont, melos jònic. Altrament ens xoquen els epinicis pindàrics, destinats a un cor festiu que commemora religiosament una victòria “deportiva”.
Cal distingir, doncs, la lírica MONÒDICA, cantada a una sola veu i la lírica CORAL. Però també s’inclouen altres gèneres propers com l’ELEGIA, la poesia IÀMBICA, l’EPIGRAMA...
La biblioteca d’Alexandria, fonamental en la transmissió dels textos grecs antics, estableix el nombre màgic de 9 poetes, el cànon alexandrí: Píndar, Baquílides, Safo, Anacreont, Estesícor, Simònides, Íbic, Alceu i Alcmà (Ant. Palatina IX 184). Safo és l’única poetessa, però n’hi va haver d’altres. En el següent epigrama d’Antípatre de Tessalònica[2] (Ant. Palatina IX 26) dóna el cànon femení:
L'Helicó i el penyal macedoni de Pièria nodriren
amb himnes aquestes dones de divinals paraules:
Praxil·la, Mero, la boca d'Ànite, l'Homer femení,
Safo, l'ornament de les lèsbies de bells rulls,
Erinna, la il·lustre Telesil·la, i tu, Corinna,
que has cantat l'impetuós escut d'Atena,
Nossis de veu femenina i Mirtis de dolces tonades,
totes artesanes d'eternes línies.
El gran Úranos engendra nou Muses i, altrament,
la Terra, aquestes nou, joia imperible per als mortals.
Per apropar-nos a la poesia lírica arcaica:
ANTOLOGÍA DE LA POESÍA LÍRICA GRIEGA. SIGLOS VII-IV A.C.,Alianza Editorial, Madrid 1980.
Una selecció i traducció al castellà de Carlos García Gual. 140 pàgines amb un saborós pròleg, del qual hem extret alguns coneixements de més amunt. Parla també de la pèrdua que suposa tota traducció i de la sonoritat i musicalitat originals perdudes. Conté una breu nota introductòria dels principals autors. I una bibliografia mínima imprescindible. Divideix la lírica en les següents seccions:
Yambógrafos y elegíacos arcaicos
La Lírica monòdica
El canto coral
Composiciones de la lírica popular.
Poemas sueltos de pensadores del siglo IV.
LÍRICOS GRIEGOS ARCAICOS, ed. Sirmio, Barcelona 1991.
Traduïts per Joan Ferraté (1924-2003) les poesies foren revisades per aquesta edició, encara que conserva els textos originals grecs de la primera edició (1968), gairebé la totalitat dels poemes i fragments dels segles VII i VI. Amb un propòsit lloable: “mediar entre un original remoto y difícil i el púbico al que se dirige... amb “la fidelidad estricta al texto de que se parte”
LÍRICA GRIEGA ARCAICA. POEMAS CORALES Y MONÓDICOS, 700-300 a.C., a cura de Francisco Rodríguez Adrados, Gredos, Madrid, 1980. Amb acurades introduccions i notes, aquesta traducció completa:
LÍRICOS GRIEGOS. ELEGÍACOS Y YAMBÓGRAFOS ARCAICOS, que Adrados publicà a Barcelona (1957-59).
ALGUS LÍRICS ARCAICS ORDENATS CRONOLÒGICAMENT:
650 Calí, d’Efes,
648 (eclipsi) Arquíloc de Paros,
640 Tirteu d’Esparta,
630 Mimnerme de Colofó,
630 Semònides d’Amorgos (iambe)
630 Alcman de Sardes,
600 Alceu de Mitilene, Lesbos,
600 Estesícor d’Hímera, Sicília,
594 Soló d’Atenes
575 Safo d’Èresos, Lesbos,
(VI-V) Teognis de Mègara (corpus de 1400 versos formats sobre un nucli original de Teognis)
540 Hiponacte d’Efes,
540 Ibic de Règion,
530 Anacreont de Teos,
556-468 Simònides, de Iulis, Ceos, coral
518-446 Píndar de Cinoscèfalos, Tebes,
( ...-450 ) Baquílides, nebot de Simònides,
[1] Lluites polítiques (pas de la monarquia a la aristocràcia, la tirania i la democràcia -la formació de la πόλις), la crisi religiosa (necessitat de purificació i expiació), les angoixes de la guerra portada per invasors, les colonitzacións, les dures lluites econòmiques produïdes pel pas d’una economia “natural” a una monetària. (W. Nestle)
[2] Margalida Capellà: Grec de Batxillerat, Teide, Barcelona 1998.
Il.lustració procedent de la cova de Pitsà (Peloponès, VI-V a.C), de Pintura griega, Paolo Moreno, Ed. Mondadori, Madrid 1988: Sobre fusta de xiprer es representa una processó cap al sacrifici d’un be.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada