Fa dies anotàvem al bloc (27 V 08) la sortida al quiosc d’una selecció de la Biblioteca creada el 1922 amb el patrocini de Francesc Cambó, i engegada per autoritats de la llengua com Carles Riba i Pompeu Fabra. Ara, fa unes setmanes, que ja podem tenir a les mans el primer lliurament: es tracta de Sòfocles (496-406 aC), amb el text grec i la traducció de Les dones de Traquis i Antígona, realitzada pel doctor i poeta Carles Riba en 1951.
Farem cinc cèntims d’Antígona, escrita el 411 aC (GEC), i representada pòstumament el 405 aC, amb mots del personatge EL PRÒLEG, de l’Antígona d’Espriu (1955):
Recordaren que Laios, rei de Tebes, fill de Labdac, del llinatge de Cadmos, es casa amb Iocasta, germana de Creont. El matrimoni era estèril, i Laios desitjava vivament tenir descendència. Apol•lo, des del seu oracle de Delfos, li prohibí de satisfer aquest anhel: el fill que tingués el mataria i causaria la ruïna de Tebes. Laios, no fent cas de la predicció, engendra Edip i atreu així, damunt d'ell i la seva casa, l'odi del déu. Temorenc de la desgracia que l’amenaça, el rei ordena a la fi d'abandonar el nascut al bosc i a la fosca, però Edip es salvat i creix, vigorós i subtil, lluny de Tebes. Un dia, troba el pare desconegut en un camí i el mata, al llarg d'una baralla. Arribat a la ciutat d'origen i vencedor de l'Esfinx, devoradora d’homes, es casa, per consell de Creont, amb la reina vídua, la seva pròpia mare. Tenen fills: Antígona i Ismene, Etèocles i Polinices. Al cap de temps, es revelat a Edip el seu doble crim. Iocasta es penja, el fill incestuós es buida els ulls. reclòs en un racó del palau, sense amor, solitari, Edip, cansat de suportar els mals tractes d'Etèocles i de Polinices, maleeix els seus fills barons: d'ell heretaran tan sols la discòrdia i la guerra. Mort el pare, els dos germans, reis un any l'un, un any l'altre, segons pacte, de Tebes, es disputen el poder. Polinices es desposseït dels seus drets i es dirigeix, fugitiu, a Argos, on esdevé gendre d'Adrast, senyor de la vila. Allí planeja la seva venjança. Obté l'ajut del seu sogre i d'altres prínceps i camina amb un exèrcit contra Tebes. Envesteix amb sis campions les portes de la ciutat. Set guerrers cadmeus les defensen, i Etèocles és un d'ells. Els dos germans es troben davant per davant, lluiten i es donen l'un a l'altre la mort. Caiguts sense descendència, Creont, el nou rei, mana d'honorar la memòria d'Etèocles i priva que Polinices, enemic de Tebes, trobi repòs segons els ritus. Qui desobeeixi aquest precepte perdrà la vida. Antígona, la germana, enterra de nits el cos mig menjat pels voltors. Descoberta, es condemnada per crim contra la ciutat. Tirèsias, l'endeví, intenta inútilment salvar-la.(1)
Antígona és des de Sòfocles símbol de la resistència contra qualsevol mena de tirania i encara que el cost sigui la pròpia vida. Perdurarà l’heroïna inspirant la tradició. Així, Hölderlin la veu violenta i blasfema. Hegel (Estètica, 1835) remarca la contradicció que condemna a mort la societat grega, víctima de la tensió entre els valors morals de la ciutat, encarnats per la figura masculina de Creont, i els valors morals “naturals” d’Antígona com a dona (DM R.Martin). Tanmateix és en el segle XX quan s’interpreta políticament Antígona. Així Espriu (1913-1985). Diu A. Badia: ...potser la seva aparent feblesa [d’Antígona], la seva desvalguda innocència, dreçant-se inflexiblement enfront de poders manifestament superiors, comnituen essent el nucli pernne de la seva atracció...
Parafrasejant EL PRÒLEG, Fins aquí els fets. Escolteu ara, si voleu, les raons dels personatges:
CREONT. — (A Antígona). I tu, i tu que abaixes a terra el front, ¿ confirmes o negues haver fet el que diu ?
ANTÍGONA — (Redreçant el cap i mirant Creont a la cara). Confirmo que ho he fet, sí, i no ho nego.
CREONT. — (Al guarda). Tu pren les cames, pots anar-te'n on vulguis, exempt d'un càrrec que et pesava. (El guarda surt. Creont continua, adreçant-se a Antígona). I tu respon-me, sense frases, en resum. ¿Sabies que per una crida això hagués estat prohibit?
ANTÍGONA.—Ho sabia: ¿per què no ho havia de saber? Era pública.
CREONT. — ¿I amb tot has gosat transgredir la meva llei?
ANTÍGONA. — Sí, perquè no és pas Zeus que me l'havia promulgada, i la Justícia, que habita amb els déus subterranis, no ha fixat entre els homes unes lleis com aquesta; no veia tampoc que les teves crides tinguessin prou forca perqué, preceptes no escrits, immutables dels déus, un mortal hi pogués córrer per damunt. No és d'avui ni d'ahir, sinó de sempre, que són vius; i ningú no sap des de quin dia han aparegut. I aquests preceptes, no entenia pas jo, per por del que pensés ningú, pagar-ne el redreçament als déus: sabia bé que he de morir -¿ i per què no?- encara que tu no haguessis fet pregonar res. I si abans del temps moro, jo dic que això és un guany. Perquè qui viu, com jo, enmig de tantes desgràcies, ¿com no hi guanya, morint? Així, per a mi almenys, trobar-me amb el destí que dius, és un dolor que no compta; en canvi, si el cos d'un fill de la meva mare jo hagués sofert que restés insepult, sí, me'n doldria; d'aixó altre no me'n dolc. Si encara et semblo que faig coses boges, potser el boig és qui em condemna per bogeria.
EL CORIFEU. — Es revela el tremp fer de la filla d'un pare fer: no sap cedir a les desventures.
CREONT. — (Al Cor) Sí, però sàpigues que aquests esperits massa rígids són els que més cauen; i que el ferro, que es tan fort quan es cuit i endurit al foc, és el que més sovint veuries rompre's i esberlar-se. Amb una petita brida, conec cavalls fogosos que s'han posat a punt. No, no escau fer l’altiu, quan s'és esclau dels seus pròxims. Aquesta, que feia una insolència, prou ho sabia, quan ha passat per damunt les lleis establertes; i ara que ho ha fet, és una segona insolència vanar-se i riure d'haver-ho fet. No, jo no sóc ja un home, i és ella l'home, si ha de quedar impune aquest arbitri. Però que sigui o no filla de la meva germana, que sigui més de la meva sang que tot el Zeus de la nostra llar plegat, el que és ella ni la seva germana no s'escaparan de la mort més infame; perquè, l'altra, també l'acuso d'haver complotat aquesta sepultura. (Als seus esclaus) Crideu-la. Sí, l'he vista dins suara, com rabiosa, que no es dominava. És el que passa: el cor dels qui a l'ombra no ginyen dret, abans de fer-lo ja es convicte del seu lladruny. (A Antígona) Però sobretot detesto el qui, atrapat en males obres, encara pretén embellir-les.
ANTÍGONA. — ¿ Què vols més que la meva mort, si estic a les teves mans ?
CREONT. — Jo, res; tenint-la, ho tinc tot.
ANTÍGONA.— ¿ Què trigues, dones? A mi, no hi ha un sol mot de tu que em plagui; i espero que no me'n plaurà mai cap! Així també a tu et disgusten els meus actes. I tanmateix ¿d'on hauria pogut treure una glòria més gloriosa que posant el meu propi germà en una tomba? (Assenyalant els vells del Cor) Aquests, d’això, tots se n'agraden, i ho dirien, si la por no els tingués tancada la llengua. Però la tirania, entre moltes coses que és feliç, té el privilegi de fer i de dir absolutament el que vol.
(de la traducció de C.Riba, vv. 441-506, amb el subratllat meu, però ometen les anotacions)
(1) ed. 62, Barcelona, 1990. Edició amb estudi introductori d’Alfred Badia. (El subratllat és meu)
il.lustració 1. Fragment pompeià de la Vila dels Misteris
2. reproducció d'una pàgina de l'edició mencionada. Notar com està provista d'aparell crític a peu de pàgina
