LUTATIA LUPATA, ESTELA FUNERÀRIA, II dC. MNAR de Mèrida

R. Fraguas escriu a El guitarrero que viaja hasta los romanos (El País, 21.06.08) la interpretació que Marcelino López Nieto, expert en la guitarra i col·leccionista (va construir la guitarra de Raimon emprada en el famós concert a la Facultat de Medicina de Madrid, 514 B), fa de l’estela funerària de Lupatia Lupata: l’instrument que una jove toca és la guitarra de quatre ordres i set cordes, malgrat que fins al Renaixement no se n’ha documenta cap. "Tiene el dedo anular derecho iniciando un trémolo, imposible en los instrumentos de cuerdas dobles como los laúdes", dice. "Ello significa que la cuerda prima era única, hecho que señala el nacimiento de la guitarra", explica. "Con el otro dedo pulgar golpea el bordón de los graves".

La hipòtesi ja fou contemplada per l’historiador britànic Summerfield i l’acadèmic i historiador de la Música Antonio Gallego comenta: "Es una hipótesis válida siempre y cuando se tenga en cuenta que la organología viene de muy lejos y que, aquí, la iconografía sustituye al instrumento mismo que el tiempo ha consumido". Gallego puntualitza que alguns instruments que figuraren en estàtues romanes foren reconstruïdes des del XVIII.

Es tracta d’una l’estela funerària que exhibeix el MNAR de Mèrida . Representa la xiqueta Lutatia Lupata, de 16 años, amb la inscripció Dis Manibus Sacrum i Hic sita est sit tibi terra leuis. Datada en el siglo II dC, tallada en marbre d’Estremoz , fou trobada en un columbari prop de Mérida.

Foto: http://images.google.es/imgres

Il·lustració de Jerez Linde, arqueòleg i dibuixant.

KRISTEVA: CULTURA EUROPEA I IDENTITAT

Del llegat cultural europeu plural sorgeix la inquietud identitària, diu Julia Kristeva (Sleven, Bulgària, 1941), semiòloga, feminista, lacaniana i escriptora: Esa herencia es específicamente europea: una identidad cuestionante, inquieta e inquietante, en reconstrucción. Així respon en una interessant i breu entrevista d’Ignacio Vidal-Folch (País 3.vi.08) que gira entorn dels fonaments diversos de la cultura europea, el llegat grec i el bíblic, i la tradició del pensament europeu, a partir dels quals els ciutadans construeixen una manera d’ésser: Y para hacer eso, hay que pasar por la literatura, hay que pasar por el arte. Si lo logramos, habremos creado otro tipo humano. Yo creo que en eso estamos, en la aparición de un individuo multiforme, multilingüe.

- ¿Existe una cultura europea? La idea que me hago de ella es que nuestra idea europea sale al encuentro a las preocupaciones identitarias en las que el mundo moderno esta atrapado. Les conducen a hacerse la guerra, a reprocharse los unos a los otros que no son iguales, que son "diferentes". Contra esa guerra de identidad, la cultura europea propone otra cosa: desvelar que la identidad es fútil, que es superable, que existe pero es totalmente construible y deconstruible. A la pregunta ¿quién soy? la mejor respuesta europea es un punto de interrogación. Eso, claro, no facilita las cosas. Eso es Europa: demostrar que el ser humano es un sujeto complejo. Que la humanidad es la complejidad. Y no rechazarla. Ése el mensaje de Europa y lo que da su turbadora fragilidad y su vigorosa sutileza al destino cultural europeo.
- ¿Cuáles son los fundamentos de esa cultura europea? Unos dicen que es el legado griego. (El pensamiento de Platón en diálogo significa que sólo me puedo entender si soy doble: uno se divide en dos para interrogarse). Otros, la asunción del legado de la Biblia (la declaración del Dios judío "yo soy el que soy" remite la cuestión del "yo soy..." al ser mismo, no a la adscripción a un sexo, clase, etnia... Sugiere: desconfiad de las definiciones que fijan). Otros, la construcción de catedrales. Para otros, es la declaración de los derechos del hombre. (El cogito de Descartes: "pienso, luego existo" significa que mi existencia es mi pensamiento). Para otros, la gran literatura. Según los sondeos, en Francia se cree que Europa reside en sus edificios; en Alemania, que reside en la música y los modos de vida... Yo me atengo al concepto de que tenemos una identidad indefinidamente superable. De ese legado plural sale una cultura europea que no es sólo un uniforme de Arlequín, hecho a pedazos. De esta historia se desgaja una cierta coherencia, que es la inquietud identitaria. Y no veo otro antídoto a las crispaciones identitarias. La única manera de salir de ellas es decir: queridos amigos, pensad en la inquietante extrañeidad que nos constituye. Esa herencia es específicamente europea: una identidad cuestionante, inquieta e inquietante, en reconstrucción.
¿Cómo será el ciudadano europeo del futuro? El concepto de la nación, que es patrimonio europeo, crece desde la Edad Media y cristaliza tras la Revolución Francesa, como reacción al monarquismo absolutista, como reconocimiento del pueblo y valor libertario. Luego deriva en culto nacionalista y mortífero. Hoy tenemos el sentimiento de que este sentido de nación se puede superar y de que en el contexto europeo se puede hacer. Parece una utopía, pero se está creando un individuo europeo que cada vez se hace más multilingüe. Dice Umberto Eco que la lengua europea es la traducción. Estoy de acuerdo, pero traducción no en el sentido de código, de conocimiento de las lenguas para poderlas traducir en sentido comercial, ¡sino como forma de ser! Y para hacer eso, hay que pasar por la literatura, hay que pasar por el arte. Si lo logramos, habremos creado otro tipo humano. Yo creo que en eso estamos, en la aparición de un individuo multiforme, multilingüe.

http://es.wikipedia.org/wiki/Julia_Kristeva

Il.lustracions: 1 Centaure Quiró. 2. Escher: Cinta de Moebius)

DOPO IL MUSEO. SUMMUM BLOC

Conec Mònica Lou fins l’amistat i la conversa. Ja a la Bouesia de Tarragona (2007) ens va sorprendre gratament, juntament amb els seus companys d’investigació, amb la Camera Obscura

( http://bouesia2.blogspot.com/2008/04/camero-obscura-la-virreina.html ), una arqueologia de la fotografia. Un altre dels projectes en els que participa és DOPO IL MUSEO, “RE-CREACIÓ des del Museu Archeologico Nazionale di Napoli”: http://dopomuseo.blogspot.com/

Els recomano visitar el bloc. Proposa una mirada que revisita el romà: Hemos habilitado este blog como herramienta de trabajo de la experiencia Dopo il Museo, llevada a cabo por el equipo de trabajo Confluencies: Modelado y fotografía.La experiencia propone un laboratorio de creación plástica desde la revisión activa de las obras del Museo Archeologico Nacionale di Napoli.Este blog es un punto de encuentro entre los participantes en la experiencia, así como un espacio de muestra de reflexiones en torno a ella, de referencias previas y resultados plásticos. (R.Casanova). Podran comprovar que no és un retorn al paradís perdut. Sinó una aventura, tal com diu el poeta J.M. Álvarez: “...Son caminos / que ya muchos pisaron / y alguno de ellos, maestro tuyo” (El Escudo de Aquiles, 1987).

Un botó, la fotografia Fondo Marino, que encapçala l’escrit. Porta la següent reflexió de Mònica Lou: Como figuras ancladas en el fondo de una pecera, las piedras devienen verdes y sabias. Los líquenes saben de antigüedad. L’atmosfera del clàssic com una mar d’heura que, com el respirar, ens constitueix.

En el bloc podem respirar també saboroses reflexions, com aquesta: "Hay una crueldad esencial en la satisfacción estética que proporcionan las obras del pasado. Se necesita el legado, no al hombre. (...) Lo fundamental es que permanezca aquella herencia capaz de suscitar el viaje de la imaginación, y por tanto, de avivar nuestro deseo de dirigirnos a un espacio que está más allá de las fronteras de nuestra cotidianeidad. Pues, en definitiva, lo único verdaderamente relevante del pasado es su capacidad de hacernos soñar de un modo distinto nuestro presente". (Territorio del Nómada, Rafael Argullol)
Un bloc d’art viu i de cultura clàssica –sumum exemplum. Felicitats per la iniciativa.

BERNAT METGE AL QUIOSC

Una bona notícia per als textos grecs i llatins. La col·lecció Bernat Metge arribarà al quiosc i en edició de butxaca. Hom pretén posar a l’abast de la cultura catalana edicions acurades i rigoroses dels clàssics, així com la seva traducció. Una col·lecció de textos que, en paraules d’Albert Manent (GEC) han contribuït a fixar el llenguatge literari culte”
La Bernat Metge és una col·lecció de clàssics grecs i llatins traduïts al català. Des de 1922 ha fet accessibles el text original de 365 volums, acompanyades de la corresponent traducció catalana, amb introducció, notes i aparat crític, tal com la col·lecció francesa G. Budé o l’anglesa Loeb Classical Library. Fou instituïda per Francesc Cambó amb la voluntat afegida de crear generacions d’humanistes.

A dia de 26 de maig de 2008, s’ha signat un acord entre l’Institut Cambó i Grup 62 mitjançant el qual la col·lecció Bernat Metge, integrada per traduccions al català dels clàssics grecs i llatins, buscarà, mitjançant tres propostes de difusió diferents donar un impuls important a aquesta magna obra de la cultura catalana.
L’acord preveu que a primers del 2009 la col·lecció Bernat Metge, amb la col·laboració del canal de quiosc de Grup Planeta, publicarà una cinquantena de les principals obres que componen la col·lecció, en reproducció literal bilingüe. Els volums, de contingut i composició idèntics als de la col·lecció Bernat Metge, es distribuiran amb periodicitat regular als quioscos.
Així mateix, amb una altra iniciativa editorial rellevant, l’Institut i Grup 62 distribuiran a les llibreries una col·lecció de fins a 30 volums concebuts com una selecció de les obres clàssiques incorporades al català per la col·lecció Bernat Metge. En aquest cas, cada volum comptarà amb una introducció nova i la versió només en català de l’autor grec o llatí. L'acord també preveu la difusió d'algunes d’aquestes traduccions de la Bernat Metge en edició de butxaca i en edició escolar.
Finalment, i amb el suport d’Enciclopèdia Catalana, es potenciarà la presència de la col·lecció a través de les vendes a termini, incloent-hi la possiblitat de fer una edició de bibliòfil.

http://www.institutcambo.org/bernat_metge.html

TÀRRACO VIVA 15-28 V 08

Arriba a la X edició el festival internacional de divulgació històrica romana. Tarragona, ha sabut preservar una gran quantitat de vestigis de l’època romana, en virtud de la qual fou declarada per la Unesco Patrimoni Mundial (2000) (http://www.museutgn.com/ ). Ara també dóna vida a Tarraco, Scipionum Opus, la porta d’entrada de la romanització a la Península Ibèrica (el 218 aC l’exèrcit romà instal·la una base des d’on enfrontar-se a Cartago Nova -II guerra púnica). Amb una programació atapeïda de tallers, representacions històriques, conferències i concerts és atractiva no sols per a especialistes i estudiants, sinó també per a tots els públics (Programació 2008: http://www.tarracoviva.com/ , amb tota la informació i una galeria d’imatges de la IXª edició).

Hom pot viure la vida quotidiana dels romans des de representacions de la comèdia als jocs dels infants, des de tallers de escriptura a concerts de música, una desfilada de legions o la gastronomia, els jocs de estratègia o la literatura eròtica, la religió o la superstició, el combat de gladiadors i el cinema –i em quedo curt. I tot a càrrec d’especialistes nacionals i estrangers (Aula de Teatre de la Universitat Rovira i Virgili, grup Thaleia, Instituto Ars Dimicandi, Römerchohoryte Opladen... –que em perdonin els no citats).

DES DEL 15 AL 21 DE MAIG 2008

L'ARQUEÒLEG, HEROI DEL FUET I DEL BARRET

JACINTO ANTÓN en el seu article Vuelve el héroe del látigo y el sombrero a El País, 27.iv.08, parla del mite del cinema INDIANA JONES, ja que pròximament s’estrenarà un nou film, Indiana Jones and the kingdom of the crystal skull. L’èxit i la popularitat de l’heroi rau en què encarna un arquetip: Su dualidad -el respetado profesor de arqueología Henry Walton Jones Jr. y su álter ego el aventurero Indy ("¿y tú eres profesor?", le espeta tras una escena de acción en la nueva entrega su ¿hijo? Shia LaBeouf; "de vez en cuando", responde nuestro hombre)-, remite al Zorro, a la Pimpinela Escarlata, a Scaramouche y a todos los modernos superhéroes. Y es típica de los héroes mitológicos, como lo es la ausencia de madre, la marca física (la cicatriz), la lucha contra los ejércitos del mal (nazis, thugs o soviéticos de Irina Spalko), el embarcarse en la búsqueda de un objeto mágico, la (mala) relación con las serpientes o el arma propia (el látigo).

Afirma que aquest aventurer modern està arrelat en la literatura d’aventures i viatges: Indiana es heredero de todos aquellos que en la realidad o la ficción mezclaron, como señala la estudiosa Sylvain Venayre (La gloire de l'aventure, gènese d'une mystique moderne 1850-1940, Aubier, 2002), "la pulsión de afrontar riesgos mortales con el deseo de espacios ilimitados". I també és hereu dels científics embarcats en l’aventura d’aconseguir les millors antiguitats faraòniques.

I el qualifica de heroi de capa i espasa, revestit d’arqueòleg: La indumentaria no es en absoluto original: el fedora (sombrero tipo borsalino) es el de Humphrey Bogart en El tesoro de Sierra Madre; el látigo nos remite al Zorro o al domador Clyde Beatty; la chaqueta de cuero es un clásico del aventurero, con referencias a la aviación pionera y de combate -véase en el mismo Smithsonian la tan estupenda de Claire Chennault, el líder de los Flying Tigres-, y qué decir de la universalidad del cinturón y la pistolera Sam Browne, la camisa kaki, el macuto, las botas... Nuestro héroe es, no lo olvidemos, un conseguidor de objetos para los museos occidentales -¡el Grial en una vitrina!- con mentalidad bastante colonial, malgrat que les pulsions més negatives s’encarnen en els rivals, l’arqueòleg sense escrúpols René Belloq o els arqueòlegs nazis.

Un article molt interessant i instructiu, que conclou amb aquesta saborosa valoració: Lucas y Spielberg, con su gran intuición y esa comunión tan estadounidense con la infancia propia que sensibiliza y predispone al contacto con lo arquetípico, son grandes reelaboradores de mitos. Su mayor acierto con Indiana ha sido entender que el gran héroe aventurero de masas ya no es -no puede ser- el militar, el explorador o el aviador, sino que su mito lo encarnan hoy el arqueólogo y su pariente el paleontólogo, empeñados en traspasar esa última frontera que es el pasado, la historia y la prehistoria de las que brotan, para nuestro alborozo, tesoros y monstruos.

Foto: www.indianajones.es

ARISTÒFANES, LES AUS

ARISTÒFANES, LES AUS
PEL GRUP ΕΛΑ, direcció per P.A. ANGELOPOULOS
C.C. SANTA EULÀLIA, L’HOPITALET DE LLOBREGAT

La comèdia àtica antiga té caràcter còmic i grotesc. Es manifesta en les disfresses dels actors i en la composició del cor, de vegades format per éssers fantàstics. Tanmateix es remarcable la sàtira d’actualitat, dirigida sovint bé a subjectes determinats, bé a tendències generals –sobretot polítiques, però també religioses, filosòfiques o literàries. De manera que parodia i exagera els nous ideals polítics o socials. Una farsa que no es burla simplement de persones o situacions concretes, sinó que s’acarnissa fins produir conseqüències difícils de reconduir –Plató diu que l’acusació contra Sòcrates fou atiada per la comèdia.

Els poetes de la comèdia antiga són conservadors en religió i en política. Així tot fenomen nou provoca burla. Indispensable és la paràbasi composta en anapests, executada pel cor cap a la meitat de l’obra. Els actors es llevaven la màscara i passaven per davant del públic. Era on el poeta exposava als espectadors opinions, desigs, queixes o consideracions personals. La llengua s’aproxima a la parla col·loquial en les parts dialogades.

El representant més brillant fou Aristòfanes (ca. 446 – 385 aC). Des de les primeres obres recolza el partit aristocràtic, conservador (sempre dirigeix els dards contra els populars o demòcrates), encara que defensor de la pau. Venera Èsquil i Sòfocles, però llança l’agulló contra Eurípides i es burla dels lírics i dels sofistes contemporanis. Tampoc perdona els endevins. Fins i tot ridiculitza els mateixos déus, malgrat que salva la pietat de la religió tradicional. Però l’espectador es mor de riure amb el seu enginy graciós, la gatzara de les pensades, les facècies gracioses. Per bé que en les paràbasi té una gravetat moral que no s’arronsa ni contra els poderosos. (Nestlé, Hª Lit. Griega, Labor, 1930)

De les 40 obres conegudes pels contemporanis ens han arribat 11: Acarneus, Cavallers, Núvols, Vespes, La Pau, els Ocells, Lisístrata, Tesmofòries, Granotes, Assembleistes i Plutus. (V. Viquipèdia)

Les aus, ( Όρνιθες, Ornithes, llatí: Aves). Representada el 414 aC., segon any de l’olimpíada 91ª: A Nefelococcigia, ciutat dels ocells, es talla tot comerç amb els homes i, als déus, se’ls limita la sobirania. Es ridiculitza el prepotent imperialisme d’Alcibíades, demòcrata que fracassà en la funesta aventura siciliana. Però s’ofereix un quadre fantàstic –i alhora crític amb la realitat de l’imperialisme d’Atenes- amb una delicada naturalesa volàtil, aèria, suau. Una poètica utopia que acaba en una pau precària (tots forçats) a mans del més murri dels aprofitats, un audaç oportunista al qual cal retre el culte de déu.

ARGUMENT DE LES AUS

Els atenesos Pistèteros (el que persuadeix) i Evélpides (l’optimista), cansats de la vida a ciutat, polis dels plets i dels demagogs, se’n van a la recerca d’un lloc on viure i dormir tranquils. Per tal d’aconseguir-ho, cerquen el mític Tereu, rei convertit en ocell –aquí amb l’aspecte de puput- el qual els dirigeix cap a la construcció d’una acròpolis en l’aire, lluny tant dels homes com dels déus.
El cor és un vol d’ocells: els reben amb hostilitat. Tanmateix l’hàbil retòrica de Pistèteros es fica les aus a la butxaca. D’aquesta manera funden la ciutat ideal de Nefelocoquigia (el lloc dels núvols i els cucuts). Una ciutat a la qual arriben homes poc recomanables per obtenir la ciutadania (un sacerdot, un aede, un endeví, un astròleg, un legislador... ). Pistèteros els fot fora (només en surt ben parat Cinesies, poeta ditiràmbic que proposa l’ensenyament de la seva ciència aèria i volàtil pròpia de les aus. Ara bé, els Olímpics envien Iris, la missatgera, per interessar-se del perquè no arriben aromes dels sacrificis, privant-los així de l’aliment. Es capturada. Finalment Hèracles, caracteritzat com el golut típic de la comèdia, accepta la reconciliació a canvi que els déus reconeguin al protagonista com el déu més gran. Celebren l’entesa amb una boda amb la deessa Basilia (la sobirania) i Pistèteros, murri que llueix el ceptre de Zeus. (JC)

Foto: JA, El Persa, Grec Bcn, Teatre Grecollatí 08

PLAUTE, EL PERSA, AL TEATRE GREC DE BCN

TEATRE GREC – BARCELONA
XXV FESTIVAL JUVENIL EUROPEO DE TEATRO GRECO-LATINO 2008
EL PERSA, de PLAUTE
a càrreg del grup BALBO
DIMECRES 16 IV 2008
10.30

PLAUTE, El persa, ed. Clásicas, Madrid, 2003 (Versió, introducció i notes d’Enric Comas i Parer) ISBN: 84-7882-536-3

RESUM DE LA INTRODUCIÓ
Festa i teatre: la diversió era un dels impulsos que empenyia els romans a acudir a les representacions teatrals, ludi, lligades a les festes religioses.
Titus Maccius Plautus[1] (Sarsània, Umbría, ca. 250 aC; 184 aC.) fou actor i director. Esclavitzat en un molí, per deutes, obtingué fama i reconeixement en vida, per tal com els posteriors autors de palliatae[2] el feien autor de més de 130 obres. Varró (I aC.) les redueix a obres, les que ens han arribat.
Plaute fusionà la tradició teatral itàlica[3] amb la Comèdia Nova grega[4]. Això és adaptava (imitatio) o mesclava escenes i motius del grec (contaminatio) amb la finalitat de fer riure. Els trets singulars de la seva obra són una inesgotable creativitat lèxica i polimètrica, profussió de cantica (àries), i un continu devessall de jocs de mots.
La comèdia dels esclaus. Obra de maduresa datada entre el 197 i el 186 aC. L’acció passa a Atenes. En absència del seu amo, l’esclau Tòxil vol comprar la seva enamorada Lemniselènida al seu macarró (leno) Dòrdal. Tòxil conjuga els arquetips de l’esclau astut i el de l’enamorat.
Per tant, l’engany és el motor d’aquesta commedia della beffa (Della Corte): “un engany perfectament planificat per en Tòxil i executat al mil·límetre per tots els conxorxats...” Tòxil exigeix al seu gorrer Sagaristió -a canvi de tenir-lo amb l’estómac ple o a dieta, si no ho fa- que es vesteixi de persa per tal de vendre la seva filla com si fos una princesa àrab raptada. En Dòrdal perdrà bous i esquelles, ja que Sagaristió és el pare de la noia i tindrà que restituir-la.
Dramatis personae: les màscares ens donen els arquetips servus, parasitus, meretrix, anilla, leno, puer.
Toxilus, Sagaristio, servi, murris, afavoreixen el seu amo enamorat i viuen a cos de rei eludint les fuetades. Tòxil té la sort que el seu amo no hi és. Sagaristió, un penques, intueix les fuetades, ja que el seu amo li ha ordenat compra bous i destina els diners al pla de Tòxil.
Parasitus, gorrer de voracitat il·limitada: Atiparió (Saturio) o el mateix Sagaristió
Meretrix, interessada en obtenir la llibertat a canvi dels favors al seu jove amant, secundada per la seva serventa (ancilla). Aquí Lemniselènida està enamorada d’un esclau verdaderament. Leno, Dòrdal, la burlada víctima de l’engany. Personatge que suscita odi per la figuara garrepa, proxeneta i sense escrúpols.
Puer, Pègnion, un jovencell desvergonyit, bon ballarí però de llengua viperina i obscena.

http://www.culturaclassica.com/

http://www.fundacioncreta.org/

TEATRE GREC – BARCELONA
XXV FESTIVAL JUVENIL EUROPEO DE TEATRO GRECO-LATINO 2008
EL PERSA, de PLAUTE
a càrreg del grup BALBO
DIMECRES 16 IV 2008
10.30

[1] Notar com el nom deriva de Maccus, i de Plotus (de grans orelles, o de peus plans).
[2] De pallium, capa característica grega. La fabula palliata és de tema grec.
[3] Versus Fescenini (actors amb màscares en danses bufes).
Fabulae atellanae (farsa de trets vulgars, de vegades obscena, provinciana i rural; amb molta gesticulació, improvisació i caràcters fixes: Maccus (el clown de rostre enfarinat), Bucco (el que obre la boca: babau), Pappus (el vell, ordinàriament enganyat), Dossennus (el geperut, intrigant).
El mim, imitació realista d’escenes quotidianes. Empren màscares, però no coturns. Els papers femenins anaven a càrrec d’actrius, archimima, molt pintades i poca roba. Els pertanyia la festa flora del 28 d’abril.
[4] Comèdia atenesa (323-263 aC), episodis estereotipats, però realistes, de la vida privada de famílies acomodades. Cosmopolita i menys encarada a la vida atenesa, té el mèrit d’expressar el caràcter i sentiments dels personatges. Dífil, Meandre, Filemó, en són els seus representants.

Foto: Persèpolis, de M.L.Vidal

HOMO SVM: HVMANI NIHIL A ME ALIENVUM PUTO

El persontge de Cremes a Heautontimoroumenos (v. 25), de Terenci diu: Homo sum: humani nihil a me alienum puto, Hem considero un home: res, del que és humà, se'm fa estrany. A continuació una cita de Bieler ens pot ajudar a pensar el terme humanisme (en negreta remarco la definició), procedent del llatí humanitas, per aclarir les intencions proposades a Initium:

Hablando en términos aproximados, la humanitas es el "ser humano" íntegro del individuo en todas sus rela­ciones sociales concretas. Comienza con la debida presenta­ción y cultura vital —vestido, vivienda, mobiliario—, soste­nida en un justo medio entre la indigencia y el lujo; perte­nece también a la humanitas el gusto por las bellezas de la naturaleza y el arte; la valoración comprensiva de toda ac­tividad espiritual como específicamente humana; considera­ción por los demás hombres e interés por todo lo que les concierne; sentido con que percibir lo que es connatural al hombre (aquí hay una resonancia de la "vida natural" de la filosofía griega); la conciencia de encontrarse entre sus seme­jantes y en el mundo como un ser limitado, de donde surge una disposición de ánimo para satisfacer los deberes para con los dioses y los hombres: religio, pietas, virtus (términos que no son equivalentes) hacia cada uno como hacia la totalidad, a saber: el Estado y, aunque por de pronto esta idea se perfile borrosamente, la humanidad. Como expresión de este tenor, no es de menos importancia la conjugación de las maneras donosas y el tono distinguido de las palabras, en que se unen "dignidad" y "gracia" (en Terencio y Cicerón puede verse lo que esto significa), que otro elemento tan amplio como el derecho de gentes (ius gentium), en el que se encarnan las ideas estoicas de la Koinonía o "comunidad hu­mana".

(cfr. Büchner, Latein. Literatur und Sprache, págs. 186 ss.; F. Beckmann, Humanitas, 1952, además de W. Schmid, Gnomon 28, 589 ss.).

L.BIELER, Historia de la literatura romana, Gredos, 1971 pàg 100.

A la fotografia, una forma humana que ha conservat la lava del Vesubi