La parla no és simplement el resultat fortuït d'un sistema dissenyat per a respirar i menjar. El tracte vocal humà ha evolucionat a partir de la forma pròpia dels primats no humans per a permetre una comunicació ràpida i eficient. Els canvis que van tenir lloc en la laringe, la faringe i la boca van sorgir a costa d'una menor eficiència en la respiració, la masticació i la deglució (l'home modern pot asfixiar-se a causa dels aliments en la laringe; els micos, no): valor de supervivència del parla.
Alguns homínids tenien un tracte vocal similar al de l'home fa 200.000 anys, però probablement no disposaven d'un sistema nerviós suficientment desenvolupat per a controlar-lo. Se situa el desenvolupament de la parla en els últims 100.000 anys, cap al final del Paleolític Superior, si s'accepten les dades sobre l'home de Neanderthal (70.000-35.000 aC.)[1].
En aquest temps, la cultura ha arribat a cert nivell de complexitat com per a pensar que es podia transmetre informació de manera eficient sobre destreses d'una generació a la següent: tot grau d'interdependència social (agrupament tribal, activitat religiosa, tècniques de caça en grup...) requereix un sistema de comunicació; l'art rupestre indica la creença d'una capacitat intel·lectual semblant a la qual requereix el llenguatge.
El desenvolupament inicial del llenguatge va poder haver rebut l'ajuda d'algun tipus de gestos, la manera més simple de comunicar significats bàsics, com la manera d'emprar eines. L'ús d'eines i del llenguatge són destreses relacionades, ambdues estan localitzats en la mateixa àrea general del cervell, i tant l'ús d'eines com els gestos requereixen una ocupació sofisticada de les mans.
El llenguatge humà sembla haver sorgit no fa gaire temps, potser tan sols 30.000 anys, però encara així hi ha un buit d'uns 10.000 anys abans de l'aparició del llenguatge escrit.
Cf. CRYSTAL, D.: Enciclopedia del Lenguaje de la Universidad de Cambridge, Taurus, 1994 (pp.290 ss)
[1] Els lingüistes i anatomistes han comparat la reconstrucció del tracte vocal d'un crani de Neanderthal amb la d'un nounat i la d'un home adult moderns: L'home de Neanderthal presenta notables similituds (V. fig. pàg. 290) amb el nounat: hauria estat capaç d'emetre uns quants sons palatals similars a consonants i sons centralitzats similars a vocals, i no hagués pogut contrastar els sons nasals i orals. Capacitats molt inferiors als trets fonològics de les llengües actuals. Amb aquests sons limitats és possible construir un codi lingüístic, però es requereix una capacitat intel·lectual del que no es disposava en aquest estadi de l’evolució.
GLOSSOGENÈTICA: estudi dels orígens i desenvolupament del llenguatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada