EL ADVENIMIENTO, poema de Borges

Parlàvem ahir de l’Home Loquens a partir d’un text didàctic de l’Enciclopèdia de Crystal. Avui llegirem un poema que recrea un escenari decisiu per a la comprensió de l’alba de la història: Altamira i el bisó. Altamira és una cova coneguda des de 1868, però no és fins a 1902 que comença a acceptar-se que les pintures rupestres foren obra de caçadors del Paleolític Superior (fa 20.000-15.000 anys). Juntament amb les representacions de la cova de Les Caus són formen un grup homogeni que es troba a l’àrea que va des del Cantàbric a terres occitanes. Leroi-Gourhant data aquestes figuracions animals, i l’art mobiliari associat, entre el 30.000 -10.000. Posteriorment a la Península Ibèrica trobem un altre grup que va des de la Noguera a Múrcia i presenta també escenes on apareix la figura humana completa, més estilitzades i plenes de moviment, com les de Cogul, Perelló, Tivissa i Vandellòs (Tarragona), o la de la il·lustració (Valltorta, Castelló).
NOTA: El País, publica una fotografia i un article de J.Antón, 14 v 09, que fa referència a la troballa d'una Venus de 6 cm. en os de vori, descoberta a trossets a la cova de Hohle Fels, al sud d’Alemanya, segons publica N.J.Conrad, arqueòleg de la Universitat de Tubinga, a la revista Nature avui. Art moble de 6 cm. d’altura està datada entre 35.000 i 40.000 anys, mentre que les de Willendorf, (28.000 anys), la de Lespugue (26.000) y Vestonice (29.000), són de pedra.

El advenimiento

Soy el que fui en el alba, entre la tribu.
Tendido en mi rincón de la caverna,
Pujaba por hundirme en las oscuras
Aguas del sueño. Espectros de animales
Heridos por la esquirla de la flecha
Daban horror a las tinieblas. Algo,
Quizá la ejecución de una promesa,
La muerte de un rival en la montaña,
Quizá el amor, quizá una piedra mágica,
Me había sido otorgado. Lo he perdido.
Gastada por los siglos, la memoria
Sólo guarda esa noche y su mañana
Yo anhelaba y temía. Bruscamente
Oí el sordo tropel interminable
De una manada atravesando el alba.
Arco de roble, flechas que se clavan,
Los dejé y fui corriendo hasta la grieta
Que se abre en el confín de la caverna.
Fue entonces que los vi. Brasa rojiza,
Crueles los cuernos, montañoso el lomo
Y lóbrega la crin como los ojos
Que acechaban malvados. Eran miles.
Son los bisontes, dije. La palabra
No había pasado nunca por mis labios,
Pero sentí que tal era su nombre.
Era como si nunca hubiera visto,
Como si hubiera estado ciego y muerto
Antes de los bisontes de la aurora.
Surgían de la aurora. Eran la aurora.
No quise que los otros profanaran
Aquel pesado río de bruteza
Divina, de ignorancia, de soberbia,
Indiferente como las estrellas.
Pisotearon un perro del camino;
Lo mismo hubieran hecho con un hombre.
Después los trazaría en la caverna
Con ocre y bermellón. Fueron los Dioses
Del sacrificio y de las preces. Nunca
Dijo mi boca el nombre de Altamira.
Fueron muchas mis formas y mis muertes.

JORGE LUIS BORGES, El oro de los tigres, 1972, (Obra Poética 1923-1927, Ed. Alianza, Madrid 1981).

El caçador recollit a la caverna, una fosca sense lluna: Pujaba por hundirme en las oscuras /
Aguas del sueño. Espectres d’animals. I enmig de la por, una emoció, Algo... me había sido otorgado. Deixant de banda aquesta indefinició sentida (una promesa, un rival eliminat, un amor, un talismà... enumeració que hom pot allargar ad infinitum). Hi ha una sensació que també és pèrdua i interrogació a la memòria, que es resol en sentiments: anhelaba y temía.

Voluntat i por són potser les armes de l’heroi que vetlla en el laberint del malson, que espera el monstre, la dificultat a vèncer: Bruscamente / Oí el sordo tropel interminable / de una manada atravesando el alba. Amb una frase a cavall de tres versos el monstre és materialitza, primer auditivament, després amb la llum -dos substantius, arc i fletxes, concreten la voluntat i la por del caçador, vèncer el monstre: flechas que se clavan-. Finalment surt de la cova i són reals: crueles los cuernos, lóbrega crin, ojos malvados. Els adjectius incideixen en la definició de l’estampa terrible del monstre. Una metàfora, brasa rojiza, fa que l’emoció del caçador ressoni en dos fets: l’alba rogenca i el temible monstre. És quan exclama: Son los bisontes; encara que el poeta remarca la valentia de l’heroi rebaixant el crit amb un dije. Veurem més avall, al vers 28, com aquesta associació del sol i foc i sang s’explicita: Surgían de la aurora. Eran la aurora.

Al poeta, però, no li interessa l’aventura, sinó la reconstrucció d’un moment genèsic, el naixement de la paraula, tal com després farà amb el naixement de la significació i del misteri mitjançant el ritual. Recita, doncs: La palabra / No había pasado nunca por mis labios / Pero sentí que tal era su nombre. Amb la paraula nomena l’experiència que encara necessita més per ser explicada. Experiència liminar que requereix un morir i un renaixement, como si hubiera estado ciego y muerto, dotant de nova significació els vv 11-12: Gastada por los siglos, la memoria / Sólo guarda esa noche y su mañana -el present divideix en dos el temps, passat i futur. I ara el poeta ens emociona en aquest present inexplicable i paradoxalment natural que l’home no sap: Aquel pesado río de bruteza / Divina, de ignorancia, de soberbia, / Indiferente como las estrellas.

Per preservar l’experiència, o com diu el poeta No quise que otros (la) profanaran; per salvar la paraula, quan encara no hi ha l’escriptura, la inventa: Después los trazaría en la caverna / con ocre i bermellón. Hem arribat al gran sostre de la sala gran d’Altamira des del futur d’aquell moment originari. Mirem els bisons i ens preguntem pel seu significat. El poeta vol que pensem que aquests eren per a aquells caçadors los Dioses / del sacrificio y de las preces. Ens ha preparat per salvar aquesta experiència meravellosa amb un verb de significació religiosa, profanar. Ha qualificat l’experiència de riu (que ens recorda Heràclit el Fosc) amb un sintagma complementat per l’adjectiu pesat i el complement de brutalitat divina. Ha constatat, doncs, l’esdevenir constant de l’univers com una vivència bestial amb moments indefugibles que convé tenir a prop, que convé no oblidar. Potser per això queden marcats a l’ull de la memòria com a éssers sobrenaturals. El mateix títol del poema ens remet al temps litúrgic que precedeix el Nadal cristià, l’arribada del déu que esdevé home cada any. El poema parla de l’arribada del moment de fixar l’experiència i transmetre-la als pròxims, del naixement de la paraula i de la seva fixació mitjançant la imatge, un símbol que precedeix a l’escriptura. Acaba amb un vers que potser sigui enigmàtic. No en parlarem, suposaria entrar la literatura de Borges, que es pot gaudir també sense que ens la expliquin, repetint el ritu de llegir-la. (JC)


JORGE LUIS BORGES (1899-1986) és un poeta argentí molt apreciat pels seus contes (Ficciones,1944, El Aleph (1949) y El hacedor (1960), de vegades considerat difícil, donat que fa pensar. Savi erudit coneixedor de les literatures occidentals i orientals, tant en els assaigs com en la poesia recerca un discurs lluny de la veritat pètria i dogmàtica: “No soy ni un pensador ni un moralista, sino sencillamente un hombre de letras que refleja en sus escritos su propia confusión y el respetado sistema de confusiones que llamamos filosofía, en forma de literatura” (El Poder de la Palabra, una web molt documentada no sols per autors literaris, amb documents i enllaços: http://www.epdlp.com/ ). La seva obra ha estat publicada sobretot a Alianza Editorial.

Il.lustracions: 1. Anagrama d'una associació cultural que recrea una pintura de la Balma del Roc, Vandellòs 2. La importància d'Altamira es pot veure en la reproducció d'un paquet de tabac que aprofita l'èxit del bisó com a icona d'identitat nacional. 3. Pintura de la Valltorta, Castelló, s/ Obermaier, 1919, Vikipèdia.