divendres, 25 de novembre de 2011

CLÀSSIC SEGONS ELIOT


En aquest article, “Què és un clàssic”? (Quadern, El País, 24 xi 11), Jordi Llovet amb el seu estil característic -avui francament divertit per la sàvia ironia que traspua- parteix de la publicació d’un llibre d’assaigs de Thomas Stern Eliot, (editat per Andreu Jaume, La aventura sin fin, Lumen, Barcelona, 2011) per examinar la resposta del poeta angles: “Europa només té un clàssic, i aquest clàssic s'anomena Virgili”. Afirmació que és restrictiva perquè exigeix que un clàssic sigui “aquell que porta les virtualitats d'una llengua fins a un punt suprem (...) i, al mateix temps, representa en aquesta llengua la màxima maduresa pròpia i alhora d'una cultura o d'una civilització en un moment de la seva història”.


En segon lloc mira cap a casa i considera 3 autors canònics: Llull, Verdaguer i Carner.

Tanmateix és tot un poema aquest petit article que bé val llegir de tant en tant.

QUÈ ÉS UN CLÀSSIC?
Ja que aquesta secció parla habitualment de clàssics, és obligat que avui dediquem un article a una de les peces de crítica literària més celebrades de T.S. Eliot, "What is a Classic?", conferència pronunciada a la Societat Virgili de Londres el mes d'octubre de 1944, que ara el lector podrà llegir dins la magnífica, extraordinària edició d'assaigs del poeta anglès, a càrrec d'Andreu Jaume, La aventura sin fin, Barcelona, Lumen, 2011.

Definicions del que sigui un clàssic n'hi ha hagut de tota mena, en especial des que no surten, en una literatura o altra, valors de dimensions enormes. N'hi ha que han dit que un clàssic és un autor que sempre pot ser revisitat; n'hi ha que opinen que són clàssics els autors que sempre s'han llegit i es llegiran sense que calgui fer-ne propaganda; n'hi ha que són del parer que un clàssic és aquell que funda una literatura nacional; d'altres opinen que un clàssic és aquell autor la lliçó del qual no s'esgota mai per moltes lectures que en fem.

Eliot, a l'article que ja hem dit, pensa una cosa molt més senzilla: Europa només té un clàssic, i aquest clàssic s'anomena Virgili. Direm, girant la mirada més enrere: "I Homer? I Píndar?" Direm, mirant avant: "On queden Dante, Shakespeare, Cervantes o Goethe?" Direm encara, pensant en el rèdit enorme de certes produccions ja una mica antigues: "No mereixen el nom de clàssics un Joyce, un Proust o un Kafka?" Ara bé: si Eliot no surt de la figura de Virgili, això és perquè, prèviament, ha definit la figura d'un clàssic com la d'aquell que porta les virtualitats d'una llengua fins a un punt suprem (no àlgid, precisament, perquè Virgili és molt càlid de tant en tant, com quan Eneas visita l'ombra de Dido al regne dels morts, al cant VI de l'Eneida) i, al mateix temps, representa en aquesta llengua la màxima maduresa pròpia i alhora d'una cultura o d'una civilització en un moment de la seva història. La veritat és que si la definició és tan restringida, llavors Eliot no podia de cap manera arribar a considerar clàssics ni Dante, ni Shakespeare, i Goethe encara menys, el qual acusa de massa alemany i, doncs, de "provincià". (Tremolin els teutons!).

Si ara ens girem cap a la literatura nostra i hi apliquem el patró de Thomas Stern Eliot, ens preguntem: qui són els nostres clàssics? Seguint l'anglès, no podem acceptar que ho siguin ni els autors que conformen la gloriosa col•lecció de l'editorial Barcino, ni menys encara determinats autors de final del segle XIX o d'inici del segle XX. Ara bé: pot Virgili ser considerat el nostre clàssic per excel•lència? Siguem honestos: no ha estat prou llegit ni imitat, encara que hagi estat molt traduït, per poder acceptar una tesi així. Caldrà que fem veure que no hem llegit l'article famós d'Eliot —no per casualitat dictat en el si d'una societat virgiliana; no sabem què hauria dit si hagués parlat per a una societat d'hel•lenistes o de xecspirians— i, aprofitant el seu a priori argumental, mirem de trobar en la nostra llengua autors que hagin portat el català fins a un punt de màxima altura, i que, al mateix temps, hagin reflectit un moment ben definit i elevat de la nostra civilització. Llavors només apareixen tres autors que puguem considerar com els nostres clàssics de debò: Ramon Llull, Jacint Verdaguer i Josep Carner. Llull va perfilar el català literari gairebé fins als nostres dies; Verdaguer versificava com els àngels i va escriure l'èpica catalana que no havíem tingut a manca d'homers, de virgilis, de camoens o de tassos; Carner va dominar el català més bé que ningú del segle, justament en un moment, el Noucentisme, que és el més alt que hagi assolit la cultura catalana des del final de la Corona d'Aragó.

De la mateixa manera que Eliot fa caure de la llista valors "seus" tan indiscutits i productius com Shakespeare, Milton i Byron, així mateix nosaltres, amb els seus arguments, hem de fer caure de la llista dels nostres clàssics, ai las!, Joanot Martorell —que no va arribar a la grandesa del Quixot—, Carles Riba —que escrivia més en grec que en català—, Salvador Espriu —que glosava la Bíblia— o Llorenç Villalonga —que, segons que diu gent molt atrevida, mai no va dominar (Baltasar Porcel, sí) la llengua catalana.

JORDI LLOVET, EL PAÍS - 24-11-2011



foto: http://kuanum.blogspot.com/2011/11/terracotas-de-la-antiguedad.html : Un par de cerámicas zoomorfas: la de la izquierda, oinocoe etrusco de autor anónimo, y la de la derecha, Tarasque decorada por Picasso y elaborada por Suzanne Ramiè. Fotografia de KuanUm!
Encara es pot veure l'exposició Terracotas de la Antigüedad al Palau de Pedralbes, avui seu del Museu de Ceràmica de Barcelona, comisariada pel Dr. Carlos Buenacasa.