dissabte, 25 de desembre del 2010

L'ANTIGUITAT SOMIADA

 Un article saborós que vam llegir al País (22 xii 10) de Manuel Rodríguez Rivero “Antigüedades soñadas” ens convida a visitar l’exposició L'Antiquité rêvée al Louvre http://mini-site.louvre.fr/saison18e/fr/antiquite_revee/gout.html  (fins 14 II 10). Un passeig pel segle XVIII, el de la Il•lustració i el Neoclàssic, on també es dibuixen les resistències que hi bullen –“el somni de la raó produeix monstres”, cf. Horkheimer y Adorno (Dialéctica de la Ilustración, 1947) "el conocimiento se convirtió en mero medio de obtener un fin, y la cultura se transformó en un artículo disuelto en diversas formas de información sin que implicase a los individuos que la adquirían"..


Si la raó esquinça el vel de superstició, “las Luces rasgaron, mediante el conocimiento y la virtud, el espeso velo que la superstición y sus agentes (el absolutismo, la Iglesia) habían interpuesto entre la humanidad y su liberación”, i corre cap a la revolució, l’art somia un retorn a l’antiguitat de pur marbre blanc harmònic i lluminós, la “noble simplicitat i serena grandesa” de Winckelmann (1717-1768), tanmateix sorgeixen resistències: Piranessi, Boullée. Pluralitat i coexistència que es poden admirar en El jurament dels Horacis (1785) de David, i en de El malson (1781), de Fuseli.

"Antigüedades soñadas", per  Manuel Rodríguez Rivero:

Una de las virtudes de la estupenda exposición L'Antiquité rêvée (La Antigüedad soñada), que puede visitarse en el Museo del Louvre hasta mediados de febrero, es que relativiza extraordinariamente la convencional opinión acerca del siglo XVIII como el del predominio de la Razón, aquel en el que, finalmente, las Luces rasgaron, mediante el conocimiento y la virtud, el espeso velo que la superstición y sus agentes (el absolutismo, la Iglesia) habían interpuesto entre la humanidad y su liberación. De hecho, su subtítulo -Innovations et résistances au XVIIIe siècle- hace referencia a las tensiones que en él afloraron, despejando oblicuamente cualquier tentación de considerar el periodo como un todo ideológica y estéticamente unitario.

La muestra también pone en cuestión la moderna opinión negativa acerca de los logros de la Ilustración, muy popular en ciertos ámbitos desde que Horkheimer y Adorno (Dialéctica de la Ilustración, 1947; Trotta, 1994) formularon su teoría acerca de que el "desencantamiento del mundo" propiciado por las Luces habría conducido a la radical disociación de conocimiento y ética. Según ambos autores, a lo largo del siglo "el conocimiento se convirtió en mero medio de obtener un fin, y la cultura se transformó en un artículo disuelto en diversas formas de información sin que implicase a los individuos que la adquirían". Es decir que, una vez producido ese desafortunado (y, a partir de entonces, permanente) desencuentro, lo que los hombres buscaron en la ciencia (y en su aplicación práctica: la tecnología) era el modo de utilizarla para dominar a sus semejantes. Los totalitarismos del siglo XX y hasta el Holocausto serían hijos lejanos de aquella hipertrofia de la Razón.

Pero si algo se hace patente en el recorrido de la muestra es la yuxtaposición -y, a menudo, la coexistencia- de fuerzas y tensiones muy diversas que dejaron su impronta en el arte del siglo XVIII, aunque en todo caso, y siguiendo caminos muy diferentes, todas se vieran obligadas a confrontarse con la Antigüedad. A partir de 1730 se manifiesta en las élites francesas cierto cansancio hacia el rococó -el estilo rocaille-, demasiado identificado con una corte (la de Luis XV) considerada frívola y decadente. El llamado de Winckelmann a imitar "la noble simplicidad y tranquila grandeza" de los antiguos, caló con fuerza en la Europa más avanzada. Los viajeros del Grand Tour regresaban a sus países con grabados de las ruinas clásicas, a modo de souvenirs de lo que tanto admiraban. Los que podían permitírselo encargaban bustos y retratos "a la romana", y los más ricos se construían viviendas palladianas. El siglo se inspiró en una antigüedad soñada que venía muy bien al advenimiento de las Luces.

Claro que, casi al mismo tiempo, emergían importantes corrientes que cuestionaban las ideas de virtud y equilibrio propiciadas por la Razón. Ahí están, por ejemplo, las arquitecturas laberínticas y ominosas de las prisiones imaginadas por Piranesi, o los hipertrofiados y utópicos racionalismos arquitectónicos de Boullée, como el impresionante Cenotafio para Newton, un proyecto que hubiera satisfecho los delirios arquitectónicos de Hitler. De esa pluralidad y coexistencia de enfoques e intereses dieciochescos es buen ejemplo la casi coincidencia cronológica de dos importantes pinturas muy diferentes: El juramento de los Horacios (1785) de David, al que pronto se consideraría un símbolo de la Revolución, y la primera versión (1781) de La pesadilla, de Fuseli, un icono de la estética gótica en el que no es difícil rastrear el eco de las teorías de Burke acerca de la vinculación de lo sublime y lo terrorífico.

Superstición y razón, oscuridad y luz, optimismo y terror. Exposiciones como esta permiten poner en perspectiva tópicos e ideas recibidas. El siglo XVIII es, como todos los siglos, lo que sus hijos hicieron de él. Si viajan a París, háganle un hueco en su agenda.



Il·lustracions:
1. Jurament dels Horacis (Le Serment des Horaces), Jacques-Louis David, 1784, (330 x 425 cm, Louvre), paradigma de la pintura neoclásica (Cirlot). http://ca.wikipedia.org/wiki/El_jurament_dels_Horacis  (un article que conté els esbossos preparatoris de l’obra i una ampla documentació): representa la «salutació romana», amb el braç estès i el palmell cap avall. El tema de la pintura està basat en la llegenda dels Horacis i els Curiacis, relatada per Tit Livi, Ab Urbe Condita: el compliment del deure per damunt de qualsevol sentiment personal. És una mostra de com es pot realitzar una còpia exacta de les vestidures antigues i amb una iconografia senzilla (“Si dec el tema a Corneille, dec el quadre a Poussin” –David).

Som a l'època de guerres entre Roma i Alba, el 669 aC, regnat de Tul·li Hostili. S'ha decidit que la disputa entre les dues ciutats ha de resoldre's mitjançant una forma de combat individual dels tres germans Horacis i els tres Curiacis. El drama radica en el fet que una de les germanes dels Curiacis, Sabina, està casada amb un dels Horacis, mentre que una de les germanes dels Horacis, Camil•la, està promesa a un dels Curiacis. Malgrat els llaços entre les dues famílies, el pare Horaci exhorta als seus fills a lluitar contra els Curiacis, i ells obeeixen, malgrat els laments de les dones. Periren primer dos germans Horacis, però el tercer derrota els Curiacis. En tornar a Roma, va trobar sa germana plorant la mort del seu promès. La fereix i prop que la mata, sinó fos que el poble li demana clemència.

David ha escollit de representar el moment en què els germans presten jurament sobre les espases, que el seu pare els presenta, mentre que sobre la dreta les dones de la família mostren el seu dolor. Els tres romans estan tan units en la seva acció que semblen no més formar un sol cos, tal el mitic Geríon.

La composició harmònica es basa en el nombre restringit de personatges, disposició estrictament lineal paral•lela al fris, clara repartició dels volums, dels espais i dels colors. Els ritmes són simples : binaris i ternaris. La tripartició regular i opressiva de la decoració estreny de manera equitativa cada instància necessària per al desenvolupament de l'escena: l'acció dels guerrers a esquerra, l'autoritat moral que la condueix (el pare al centre), les dones afligides a dreta.

2. El malson (The Nightmare), Johann Heinrich Füssli (1781), oli sobre tela,101 cm × 127 cm, Detroit Institute of Arts. http://es.wikipedia.org/wiki/La_pesadilla  

Füssli (1741-1825), pintor d'estil manierista, a cavall entre el neoclassicisme i el romanticisme, va fer aquesta obra inspirant-se en el Somni d'Hècuba de Giulio Romano. En ell veiem una dona dormida posseïda per un íncube, dimoni que es presenta en somni de tipus eròtic, apareixent en segon pla el cap d'un cavall d'aire fantasmal que contempla l'escena. La fisonomia de la dona pintada correspon a Anna Landolt, per la qual el pintor sentia una gran passió. És una de les obres més emblemàtiques d'aquest pintor, reflectint els temes preferits al llarg de la seva obra: satanisme, horror, por, solitud, erotisme. Recrea un món nocturn i teatral, amb forts contrastos lumínics, que inspirarà tota la imatgeria satànica del segle XIX. El seu títol en alemany, Nachtmahr, era el nom del cavall de Mefistófeles. L'obra presenta un aspecte contradictori: mentre la superfície del quadre, la tècnica, ens parlen de mesura i contenció, les tintes fredes i dramàtiques i el món dels seus personatges ens submergeixen en un món fascinant i horrible, fidel expressió de la poètica, tan britànica, del sublim. La seva atmosfera de somni, la seva al•lusió al món de íncubs i dimonis de la tradició anglesa, l'aire d'un erotisme de malson, converteixen aquesta obra en un antecedent del surrealisme –com en les visions nocturnes de Paul Delvaux–.







divendres, 3 de desembre del 2010

SÍSIF, PERFORMANCE DEL GRUP "COLECTIVO"


El professor Bartomelomé Ferrando, estudiós de les noves formes d'expressió i sempre atent a l'experimentació m'envia la notícia de l'excelent treball del grup COLECTIVO: "SÍSIFO":

Treball basat en l'estudi del mite grec de Sísif. Narra, bàsicament, com els déus castiguen Sísif, fent-ho portar per la resta de la seva vida una pedra per un pendent. Albert Camus, pren aquest mite establint una analogia de l'acció absurda del recorregut infinit de Sísif, amb accions sense sentit presents en la vida de l'ésser humà contemporani; en la seva majoria accions imposades per sistemes i convencionalismes socials, generant un pes.



En fer un recorregut amb una pedra, en la performance “Habitant Sísif”, la nostra intenció va ser fer-nos conscients del pes que nosaltres hem heretat, inherents a la nostra pròpia condició de persona. Vivim en el nostre cos i ment l'analogia que va realitzar Camus; per després de ser conscients, transcendir-lo i trencar la cadena infinita de l'absurd, en una segona performance cridada: “Transcendeixo Sísif”


Colectivo



COLECTIVO neix a mitjan 2009.  El conformen quatre artistes dones, provinents de diferents disciplines: disseny, dansa i arts visuals. Es van vincular a l'art de performance per mitjà de tallers dictats per l'artista Alexander del Re. Han mostrat el seu treball en dos esdeveniments internacionals de performance: “Brave new world” i “Alumni”, el primer realitzat en la Facultat d'art, Universitat de Xile, 2009 ; en tant el segon es va realitzar en diferents espais de la Ciutat de Concepción, culminant a Montevideo Uruguai, 2010. Tots dos esdeveniments produïts per Perfolink, plataforma independent d'art de performance. La seva proposta de treball es basa en la recerca d'aconseguir estats extraquotidians que les condueix a l'exploració de l'inconscient.

http://colectivoantagonismo.wordpress.com/ 

diumenge, 17 d’octubre del 2010

PELS LABERINTS, exposició, CCCB: del 28 juliol 2010 al 9 gener 2011

El laberint com a construcció i símbol és present en moltes tradicions culturals de la humanitat i, com assenyala Eco –autor del pròleg del catàleg de l’exposició–, la història mil•lenària d’aquest element revela la fascinació que sempre ha despertat en l’home perquè d’alguna manera li parla de la condició humana: hi ha infinites situacions en les quals és fàcil entrar però difícil sortir-ne.

L’exposició, amb guió de Ramon Espelt, comissariada i dissenyada per Oscar Tusquets i amb l’assessorament de Jorge Wagensberg, fa un repàs del concepte i la representació del laberint al llarg de la història –fent una clara distinció entre laberints de recorregut únic, unicursals (Labyrinths), i de recorregut múltiple, multicursals (Mazes)– i reflexiona sobre la vigència d’aquest element i sobre les diferents pràctiques i usos més actuals.

La mostra planteja espais ben diferenciats que s’il•lustren amb obres de diferents procedències i formats, autors i èpoques, com ara peces arqueològiques, gravats, fotografies, plànols, projeccions o maquetes, a més de peces –audiovisuals, animacions, interactius– creades expressament per a la mostra.

http://www.cccb.org/ca/exposicio-per_laberints-33520

dissabte, 3 de juliol del 2010

A LA RECERCA DEL TEMPLE D’AUGUST


A LA RECERCA DEL TEMPLE D’AUGUST és el bloc dels arqueòlegs Josep M. Macias, Imma Teixell i Andreu Muñoz, on donen notícia i comentaris dels seus treballs arqueològics per documentar el Temple d’August, in omnes provincias exemplum (Tàcit), donat que les prospeccions del 2007 ofereixen indicis de la seva ubicació a la Catedral de Tarragona .

Un projecte interessant, fruit d’un acord entre l’Ajuntament de Tarragona, l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica i el Capítol de la Catedral (Arquebisbat), que s’allargarà fins el 31 de Juliol.
Consisteix en un sondeig estratigràfic que ocuparà uns 25 metres quadrats a l’eix axial de la Catedral. Per fer aquesta excavació fotogrametriaran el paviment actual de la Catedral i, un cop finalitzada l’excavació, restituiran l’aspecte inicial de l’enllosat. L’objectiu és documentar l’estratigrafia contigua al basament del temple. L’extracció de l’estratigrafia donarà peu a “una successiva dialèctica de possibilitats, teories, equívocs i, en definitiva, un exercici de reflexió metòdic que anirà molt més enllà del treball de camp.”





Tarraco va ser la primera ciutat occidental a sol•licitar la construcció d’un temple de culte a August, el 15 dC. Sense August no es pot entendre el pes històric de Tarragona: “L’emperador August va atorgar a Tarraco la capitalitat de la prouincia Hispania Citerior i, a més, hi va viure durant dos anys (27-24 aC). Tarraco i, fins i tot, Tarragona deu molt a aquest emperador, que va ser vital en l’eclosió econòmica i política de la ciutat. Durant aquest període es va construir el Teatre, la basílica del fòrum, la xarxa viària de la ciutat i es va projectar el nou port. Sense August no es pot entendre el pes històric de Tarragona. D’això ja en van ser conscients els tarraconenses d’aleshores, que van erigir un altar en vida del mateix August per tal de rendir-li culte.”







“El temple el tenim representat en monedes romanes emeses durant el regnat de Tiberi. Era un temple octàstil que a dins podria haver guardat una estàtua monumental de l’emperador August i que, possiblement, imitava el temple de Mars Ultor que es trobava al Forum Augustum de Roma.”

A LA RECERCA DEL TEMPLE D’AUGUST, http://blogs.sapiens.cat/recercatempleaugust , no sols és interessant, per la seva documentació, també és una aventura del coneixement que es pot exercitar de casa estant.
Imatges extretes del bloc A LA RECERCA DEL TEMPLE D'AUGUST:
1. Moneda romana emesa durant el regnat de Tiberi. Representa un temple octàstil que a dins podria haver guardat una estàtua monumental de l’emperador August i que, possiblement, imitava el temple de Mars Ultor que es trobava al Forum Augustum de Roma.
2. Planta arqueològica de l'entorn de la Catedral amb la posició teòrica del temple d'August (segons Macias, Muñoz, Teixell).
3. Restitució infogràfica de la Catedral dins l'antiga plaça sacra pagana (Digivisión).
4. Restitució infogràfica Part Alta amb la seu del 'Concilium Prouinciae' (Digivisión). En groc, la posició de la Catedral
5.Fragment de clipeus amb la representació de Júpiter-Anmó. Model inspirat en el 'Forum Augustum' de Roma
6.Restitució del fris del temple d'August (Roig Rodon, s. XIX).

dimarts, 22 de juny del 2010

EL GREC 2010 DE CLÀSSIQUES: EURYDICE, ODISSEA i PROMETEU

El Grec 2010 programa aquest any Eurydice, de Sarah Ruhl, 24-27 de juny, l'Odissea, d’Homer (a partir de la traducció de Carles Riba) i Prometeu, d’Èsquil / Heiner Müller, que va inaugurar el festival. Tres clàssics, com l’any passat (Ifigèniia, Èdip, Ilíada), cf.: http://momentulum.blogspot.com/2009/06/grec-09-barcelona-ifigenia-edip-iliada.html  
Podeu consultar el programa, i més informació, preus i reserves: http://www.bcn.es/vignette/grec/html/activitat/Teatre/activitat_Teatre_ca.html  

De la web del festival reproduïm:

Eurydice, del 24 al 27 de Juny, Teatre Lliure (Sala Fabià Puigserver
Sarah Ruhl

El director britànic Bijan Sheibani, director de la jove companyia ATC, la mateixa que va protagonitzar el 2008 el reeixit espectacle The Brothers Size -programat al Grec i guanyador del Premi de la Crítica Teatral de Barcelona al millor muntatge internacional d'aquella temporada- torna al festival. Ho fa amb una renovadora visió d'Orfeu i Eurídice, una obra de la dramaturga americana Sarah Ruhl que sembla una hibridació entre el conegut mite grec i la història d'Alícia al país de les meravelles. Eurídice, enamorada d'Orfeu, rep les cartes amb consells per al casori que li envia, des del món dels difunts, el seu pare mort. En obrir una d'aquestes cartes Eurídice cau per una llarguíssima escala i va parar a l'hades. Com ho farà per tornar?

Hi ha una entrevista amb Bijan Sheinani
Director Bijan Sheibani
Intèrprets Ony Uhiara (Eurídice), Geff Francis (Pare d'Eurídice), Osi Okerafor (Orfeu), Marsha Henry (Pedra gran), Becci Gemmell (Pedra petita), Ben Addis (Pedra cridanera) i Rhys Rusbatch (Home dolent interessant / Senyor de l'inframón)
Escenografia Patrick Burnier
Disseny d'il•luminació Mike Gunning
Música i so Manuel Pinheiro
Coreografia Aline David
Assistent del director Matthew Evans
Fotografia Robert Workman
Una coproducció de l'ATC / Drum Theatre Plymouth i Young Vic
Amb la col•laboració del British Council.
UN RAPSODA AL GREC: LLUÍS SOLER, LA MÀGIA DE LA ORALITAT
l'Odissea (el passat 20 de Juny)
Homer (a partir de la traducció de Carles Riba)

Ulisses, rei d'Ítaca, torna a la seva pàtria un cop acabada la guerra de Troia i, després d'un llarg viatge per la Mediterrània durant el qual viurà un seguit d'aventures mítiques, recupera la seva fidel esposa. Però Penèlope és assetjada per una cort de pretendents dels quals, com a últim episodi del seu llarg viatge, el nostre heroi s'haurà de venjar. L'actor Lluís Soler, amb el suport de la música que ha compost i interpreta en directe Eduard Iniesta, dóna veu a una narració que recupera així el caràcter oral amb què va ser concebuda. El director, Antonio Calvo, aposta per remarcar la gran vàlua de la versió de Carles Riba. I és que el poeta va saber fer d'una traducció un treball artístic on no només s'expliquen les aventures homèriques, sinó que també s'aprofiten al màxim els recursos que ofereix la llengua catalana.

Direcció Antonio Calvo
Dramatúrgia Marc Rosich
Intèrpret Lluís Soler
Composició i interpretació musical Eduard Iniesta
Escenografia Jorge Salcedo
Disseny i tècnic de so Sr. Lobo
Disseny d'il•luminació i tècnic de llums Lluís Martí
Regidoria i producció Anna Madueño
Producció Blanca Arderiu
Direcció de producció Bet Orfila
Fotografia La Fotogràfica
Una coproducció del Théâtre Municipal de Perpignan, El Canal Centre d'Arts Escèniques de Salt/Girona i La perla29.
Amb la col•laboració del Grec 2010 Festival de Barcelona.

Una valoració de la màgia oral de Lluís Soler, més informació i una entrevista que li va fer TV3, podeu veure-ho: “Tornem al Greca mb l’Odissea”, http://blocs.xtec.cat/elfildelesclassiques/  

el que fa al Prometeu d’en Müller, el post precedent d’aquest mateix bloc.

Pot ser molt interessant també:
La Venus de Willendorf, DANSA: del 7 al 18 de Juliol, Teatre Nacional de Catalunya (Sala Petita)
Iago Pericot

L'agressió gratuïta d'un grup de joves a una dona indigent va ser l'excusa periodística que va decidir Iago Pericot, gran renovador i modernitzador de l'escena catalana, a dedicar un espectacle a la violència de tota mena: de gènere, política, racial, psicològica... Per reflexionar sobre el degoteig d'agressivitat que omple els diaris i les televisions, Pericot va triar un personatge imparcial: la Venus prehistòrica que dóna títol al seu espectacle i que s'ho mira tot gairebé indiferent, aliena a les angúnies del present. Al seu voltant, vuit actors i actrius evolucionen al ritme de La Passió segons Sant Mateu, de Johann Sebastian Bach, un episodi musical que, potser perquè també relata fets violents, encaixa a la perfecció amb la proposta de l'espectacle.

Idea original i direcció Iago Pericot
Coreografia Jordi Cortés
Composició de moviment actoral Andrzej Leparski
Espai escènic Iago Pericot i Paco Azorín
Intèrprets Àlex Navarro, Xavier Estrada, David Cuspinera, Oscar Kapoya, Charo Campo, Lola López, Maribel Martínez, Karle Beristain i Sandrine Rouet
Ajudants de direcció Climent Sensada i Josep Escrig
Il•luminació Paco Azorín
Vestuari Iago Pericot
Imatge Iago Pericot
Producció executiva Velvet Events
Una coproducció del Grec 2010 Festival de Barcelona i el Teatre Nacional de Catalunya.

El logo i la foto de Ony Uhiara (Eurídice), i el logo han estat manllevats de la web Grec Festival, la fotografia de Lluís Soler de la web del Teatre Nacional de Catalunya, de Ruano.

dimecres, 9 de juny del 2010

Prometeu, Èsquil / Heiner Müller: TEATRE GREC 13 al 15 de juny, GREC 2010

Prometeu, Èsquil / Heiner Müller

Zeus, el tirà que acaba d'arribar al poder, vol treure la vida als humans i tornar-los a convertir en una mena d'animals. Però Prometeu roba el foc per donar-lo als mortals, els ensenya les lletres, els números, l'ús del foc per a la indústria, l'ús de les plantes per curar malalties... S'ha aixecat contra el poder per convertir els humans en éssers conscients i cultes. Per això serà castigat a patir eternament, aïllat del món, com a mostra del que succeeix amb algú que es rebel·la contra el que hi ha més amunt.

Heiner Müller fa una traducció tan absolutament fidel del Prometeu grec d'Èsquil que converteix el mite en un compendi de contradiccions, de pors, de supèrbia... de tots els sentiments que turmenten els humans.

La nostra dramatúrgia planteja la història com un conflicte «de dalt» que tindrà unes conseqüències «a baix», és a dir, al món dels humans, d'aquests humans que, gràcies a Prometeu, disposen del foc, les lletres, la medicina... en definitiva, la consciència.

Valia la pena haver donat el foc a aquests humans o potser hauria estat millor retornar-los a la condició d'éssers salvatges?

Però, si avui aparegués un Prometeu, els humans faríem el mateix que van fer els déus: condemnar-lo al silenci.

Carme Portaceli


Teatre Grec

Del 13 al 15 de juny, 22 h

(De 16 a 28 euros) 1h 30min Espectacle en català

Direcció Carme Portaceli
Traducció catalana Feliu Formosa
Dramatúrgia Pablo Ley i Carme Portaceli
Intèrprets David Bages (Hermes), Lluïsa Castell (Ío), Carme Elias (Prometeu), Gabriela Flores (Cor), Llorenç González (Força), Pepa López (Oceà), Albert Pérez (Hefest)
Músics Dani Nel·lo, Jordi Prats, Anton Jarl i Miquel Àngel Cordero
Espai escènic Paco Azorín
Música i direcció musical Dani Nel·lo
Arranjaments Jordi Prats
Il·luminació Maria Domènech (a.a.i.)
Vestuari Antonio Belart
So Roc Mateu
Maquillatge Toni Santos
Ajudanta de direcció Mercè Vila Godoy
Assistent de direcció Àngel Ordaz
Disseny de la imatge David Ruano i Paco Amate
Disseny gràfic Fernando Fernández
Regidora Maria de Frutos
Producció Casiana Monczar
Producció tècnica i ajudant d'escenografia Jordi Soler Prim
Producció executiva FEI
Una coproducció del Grec 2010 Festival de Barcelona, el Centro Dramático Nacional i la Factoria Escènica Internacional (FEI).

foto: Foto David Ruano i Paco Amate

INFORMACIÓ GREC 2010, d'on hem copiat la precedent: http://w3.bcn.cat/XMLServeis/XMLHomeLinkPl/0,4022,695276287_697057402_1,00.html

diumenge, 21 de març del 2010

CATARSI


Rafael Argullol escriu avui a El País un interessant article “Catarsis y curación” on pensa aquests conceptes des de la medicina i ètica del doctor Moisès Broggi, i, sobretot, de l’assaig de Andrzej Szczeklik, Catarsis. Sobre el poder curativo de la naturaleza y del arte:

“Debo confesar –escriu Argullol- que el enigmático asunto de la catarsis es algo que siempre ha llamado mi atención desde que en los años estudiantiles leí -o me hicieron leer- la Poética de Aristóteles. En ella se contiene aquella famosa definición de la tragedia griega a partir de la que, precisamente a propósito del término catarsis, se han suscitado numerosas controversias. ¿En qué consistía esta catarsis que, según Aristóteles, se conseguía en los escenarios griegos? ¿Una purificación de las pasiones?; ¿una depuración de los desarreglos morales?; ¿una curación de las enfermedades del alma? Las traducciones no se ponían de acuerdo. Con el paso del tiempo, y como reincidente lector de tragedias -en especial de Esquilo y Sófocles-, llegué a la conclusión de que la catarsis perseguida por el teatro ático era una suerte de efecto de shock que conducía a los espectadores a un alivio anímico, a un relajamiento sensorial, después de haber sido llevados a la máxima tensión tras ver representadas las turbulentas peripecias de los héroes.
Dicho de otro modo: la tragedia griega, que lejos de ser un espectáculo elitista era una celebración popular (en el teatro de Dionisos cabía una cuarta parte de los ciudadanos libres de Atenas), tenía como objetivo poner ante el público un espejo terrible en el que el hombre pudiera contemplar todas sus contradicciones y límites, pero no para hundirlo en el sinsentido, sino para liberarlo del peso que pudiera albergar su conciencia. El espectador, a través de las vicisitudes de los héroes, era arrastrado hasta el punto de ebullición que pone en peligro cualquier equilibrio y luego, por la propia ejemplaridad trágica, era reflotado hasta la salvación. De ahí que fuera usual, tras la representación de una tragedia, que se celebrara festivamente el alivio de los espectadores con la puesta en escena de una pieza satírica. Para el público ateniense el efecto colectivo de una tragedia se parecía mucho a lo que, individualmente, se conseguía con el principio hipocrático de la "curación por la palabra". En ambos casos puede hablarse de catarsis.

Pel que fa a la curació, Szczeklik, parteix del principi hipocràtic per construir un espai on el que convergeixen metge y pacient, amb la finalitat d’establir una complicitat entre ells:

“Las palabras, y lo que alienta detrás de las palabras, son tan importantes como los más refinados instrumentos de diagnóstico o como los medicamentos más potentes.”

Com que “la medicina es fundamentalmente la escucha del cuerpo, algo que cada hombre hace por sí mismo y que sólo en segunda instancia corresponde a los sofisticados aparatos que se hacen eco de nuestro organismo (en el sentido estricto de la expresión ecografías, resonancias magnéticas)”, aquesta auscultació es possible perquè el cos és el camp d’experimentació de l’univers:

“Podría así decirse que la memoria del cuerpo, narrada verbalmente por el enfermo y rescatada por el médico (con sus propios ojos y oídos, además de los "ojos" y "oídos" de la técnica), sirve para aislar los síntomas, establecer el diagnóstico y preparar el organismo para la curación de un modo similar a cómo la representación trágica, al poner en escena las incertidumbres del hombre, lo educaba para la reconquista del equilibrio espiritual.”

La catarsi és un concepte fonamental de la poètica d’Aristòtil:
DEFINICIÓ DE TRAGÈDIA, ARISTÒTIL, Poètica, VI 20-29

"És, doncs, la tragèdia imitació d’una acció seriosa i completa que té una certa extensió, feta en llenguatge plaent, el qual tindrà formes diferents i separades, segons les seves diverses parts; que representa els personatges fent-los actuar i no servint-se de la narració, i per mitjà de la compassió i de la temença opera la purificació de passions semblants. Anomeno llenguatge plaent aquell que comporta ritme, harmonia i melodia; i entenc per formes diferents el fet que algunes són obtingudes només per mitjà dels metres i d’altres, en canvi, per mitjà de la melodia."
"
Traducció de J. Farran i Mayoral, 1926. Fundació Bernat Metge, 2009 (1946). Amb una nota que sintetitza la discussió del significat de catarsi. (Les remarques són meves)

Foto de Vikimedia Commons, terracota ca. 100 aC. Procedent de Myrina (Turquia), màscara de Dionís, Louvre.