divendres, 11 d’abril del 2014


Celebrem per partida doble l’aparició d’aquesta reedició  del Resum de literatura grega, que el mestre RIBA publicà el 1927, i que corresponen a les lliçons que va impartir a l’Escola Superior de Bibliotecàries (1916-24) –i que contribueix al centenari de la tasca de la Mancomunitat. Primerament perquè es recupera una prosa precisa i sintètica, que, a més, ens ofereix als estudiants de batxillerat una eina conceptual fonamental i breu per introduir-nos en la genèsica literatura grega. I en segon lloc perquè l’editor, l’hel·lenista Eusebi Ayensa, ens ha procurat una antologia de textos traduïts al català, instantànies saboroses que il·lustren exemplarment les aportacions capitals del grec a la construcció de la consciència i l’esperit.

 
ISBN: 978-84-940494-8-4

 
Com a mostra copiem de l’editorial Cal·lígraf, http://edicionscalligraf.com/libro/25 (on es pot trobar les primeres pàgines de l’edició en PDF), sobre Homer, tres pàgines de les vuit que té capítol segon:

La tradició grega feia d’Homer un aede, cec i errant, autor dels dos grans poemes èpics que han arribat sen­cers fins a nosaltres, la Ilíada i l’Odissea. Per als grecs, Homer ja era com un semidéu, i la seva història, pu­rament mítica. La data en què suposaven que havia viscut, oscil·la entre els segles dotzè i setè; diverses ciu­tats, la majoria de dialecte jònic, es disputaven la glò­ria d’ésser la seva pàtria: entre elles, Esmirna i Quios.

La Ilíada i L’Odissea

En llur forma actual, i en les edicions corrents, cadas­cun d’aquests poemes consta de vint-i-quatre cants, llibres, o rapsòdies, amb un conjunt de dotze a quin­ze mil versos.

La Ilíada (o poema d’Ílion) té per tema la ira d’Aquil·les i les seves conseqüències. Desposseït d’una captiva per Agamèmnon, cabdill de l’exèrcit aliat grec que bloqueja Troia per rescatar Hèlena, Aquil·les es re­tira a la seva tenda. La seva absència ocasiona desas­

tres terribles als grecs; Aquil·les, però, no consent a reprendre les armes fins que, occit el seu amic Pàtrocle per Hèctor, cabdill dels troians, sent deler de revenja. Hèctor mor travessat per la llança d’Aquil·les, i el poe­ma es clou amb els funerals d’Hèctor i de Pàtrocle (#1).

La Odissea (o poema d’Odisseu, forma grega del nom d’Ulisses) canta les aventures d’aquest heroi, que després de presa Troia anà deu anys errívol per mar. Arribat per fi a la seva pàtria d’Ítaca, es dóna a conèi­xer al seu fill i a dos lleials servidors, i occeix la turba de prínceps que, en absència d’ell, pretenien la seva fidel esposa Penèlope i li feien estrall dels seus béns (#2-3).

Caràcters de la poesia homèrica

Entre les balades guerreres a què hem al·ludit i Ho­mer hem de suposar un llarg cultiu de l’èpica com a art. Tot en la poesia d’Homer hi fa creure: la flexibi­litat del vers hexàmetre, la manera com el seu ritme crea les formes del llenguatge, l’absolut convenciona­lisme d’aquest, el seu volgut arcaisme; per altra banda, l’ús de procediments estilístics evidentment tradici­onals, com els epítets que acompanyen els noms, les fórmules que apareixen sistemàticament, les imatges pomposes, etc. L’estil és simple, directe i ràpid en l’ex­pressió; però els episodis es despleguen en una len­titud incansable. És, sobretot, noble: la sostinguda grandesa de la Ilíada no ha estat superada ni per Sha­kespeare; cap forma d’èpica popular no s’hi pot com­parar ni de lluny.38 39

En l’acció intervenen constantment els déus; però no en una funció providencial, sinó com a parts personalment interessades. Ells i els herois vénen a constituir, almenys en la Ilíada, una humanitat superi­or no en qualitat, sinó en força: sovint la passió els acos­ta talment que els déus no es desassemblen dels herois sinó perquè no poden morir. Així, no cal cercar en els poemes homèrics, a diferència de totes les altres epo­peies, cap motivació religiosa, patriòtica o personal. Tot l’interès està en l’acció i en el sentiment humà en si; els poemes homèrics són plens d’eterna veritat humana, dins una atmosfera de poderosa fantasia que en fa tot un món, alhora real i redimit de la nostra realitat. Pe­rò Homer s’esborra i deixa cantar la Musa: ell és només el primer espectador del gran drama, persuadit que la fortuna i la ruïna dels homes antics han estat ordena­des «perquè hi hagués un cant per als homes a néixer».
 
 
En aquestes vuit pàgines Riba ens emmarca el poeta cec en els següents epígrafs: Poesía prehomèrica, L'èpica jónica, i La qüestió d'Homer, Els poemes cíclics, Hesíode, Himnes Homèrics, El Margites i la Batracomiomàquia. Breu i bo, doblement bo.
 
Demòdoc a la cort dels Feacis, Flaxman (Od. ix)
 
 
Eusebi Ayensa, Figueres, 1967

Eusebi Ayensa és llicenciat en filologia clàssica, doctor en filologia romànica i acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Ha estat director de l'Institut Cervantes d'Atenes i Frankfurt. Actualment es dedica a la docència i a la investigació.

En relació a la llengua i literatura gregues, ha traduït al català una antologia de balades populars, Kavafis, Seferis, Ritsos i Prevelakis. Ha editat en quatre volums l'Epistolari grec (1881-1936) d'Antoni Rubió i Lluch, autèntic introductor de la literatura neogrega a casa nostra.

L'any 2011 guanyà el 28è premi d'assaig Josep Vallverdú amb el llibre D'una nova llum: Carles Riba i la literatura grega moderna (Lleida, 2012). Estudiós també de la presència almogàver a la Mediterània oriental, ha publicat Els catalans a Grècia: castells i torres a la terra dels déus (Barcelona, 2013).



TARRACO: HISTÒRIES DE TOCADOR FINS EL 28 DE SETEMBRE 2014

Històries de Tocador. Cosmètica i bellesa a l'antiguitat

Del 10 d'abril fins al 28 de setembre de 2014
“Històries de Tocador”
Del 10 d’abril al 28 de setembre
Des de l’antiguitat, homes i dones han tractat de millorar el seu aspecte personal fent servir tots els recursos que la natura els proporcionava. L’ús de cosmètics i d’olis perfumats, de tints o mascaretes, de postissos i perruques, ve de temps llunyans. Ara, aquests secrets es desvetllen a l’exposició “Històries de tocador. Cosmètica i bellesa a l’antiguitat”, produïda pel Museu d'Arqueologia de Catalunya.
Històries de tocador vol mostrar com la cura de l’aspecte personal és quelcom comú a totes les èpoques i convidar al visitant a establir lligams amb l’antiguitat mitjançat els petits gestos quotidians relacionats amb la bellesa, en els quals tots ens reconeixem.
A la magnífica col·lecció del Museu d’Arqueologia de Catalunya, que inclou peces com el mosaic de les Tres Gràcies, la Venus d’Empúries o l’excepcional retrat en bronze d’una dama flàvia procedent d’Empúries –exemple dels pentinats de l’època–, s’afegeix una selecció de peces d’altres museus i col·leccions com els de l’Institut Ametller d’Art Hispànic de Barcelona, el Museu del Perfum d’Andorra, el Museu de la Perruqueria Raffel Pages, el Museu de Badalona o el Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Per la presentació a Tarragona, a més, s’han incorporat algunes peces de les col·leccions del MNAT, que complementen i dialoguen amb les peces que composen l’exposició.

http://www.mnat.cat/?page=exposicion-detall&tipus=actuals&idExp=79

MOSAIC DE LES TRES GRÀCIES, vikipèdia


UN ARTICLE INTERESSANT DE CARINA FILELLA SOBRE L'EXPOSICIÓ, El Punt, suplement de Cultura, 11.IV. 14, (remarques meues):

El culte al cos ve de lluny
Una exposició al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona mostra com grecs i romans tenien cura del seu cos i quins eren els seus secrets de bellesa
Els romans prenien un bany complet cada nou dies. Després s'aplicaven olis per evitar el ressecament i les clivelles de la pell perquè, com que no coneixien el sabó sòlid, es rentaven a fons amb una esponja amarada amb substàncies abrasives, com són l'arrel de la sabonera o la sosa. Homes i dones també es depilaven i es posaven olis perfumats i ungüents, dissimulaven la calvície amb perruques o postissos, es tenyien els cabells i les dones es posaven màscares facials fetes amb farina. Tenir cura del cos no és cosa exclusiva de les societats modernes. “Des de l'antiguitat, homes i dones han tractat de millorar el seu aspecte personal fent servir tots els recursos que la natura els proporcionava”, apunta Teresa Carreras, la comissària de l'exposició Històries de tocador. Cosmètica i bellesa a l'antiguitat, que fins al 28 de setembre es pot veure al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT). La mostra ha estat produïda pel Museu d'Arqueologia de Catalunya, on s'ha exposat durant un any i mig i s'ha convertit “en una de les exposicions més vistes a Barcelona”, segons Carreras.
En la seva presentació a Tarragona, l'exposició s'ha enriquit amb material de les col·leccions del MNAT. Es mostren més de 200 peces, sobretot de les èpoques grega i romana. Destaquen peces com ara el mosaic de les Tres Gràcies, la Venus d'Empúries o un excepcional retrat en bronze d'una dama flàvia, procedent també d'Empúries, exemple dels pentinats de l'època. També s'exposen peces d'altres museus i col·leccions privades com les de l'Institut Ametller d'Art Hispànic de Barcelona, el Museu del Perfum d'Andorra, el Museu de la Perruqueria Raffel Pagés, el Museu de Badalona i el Museu Nacional d'Art de Catalunya.
Els quatre àmbits de l'exposició permeten descobrir el concepte de la bellesa a l'antiguitat i les tècniques cosmètiques que feien servir. Han passat molts segles però no estem tan lluny: “No hem canviat gaire; els nostres cànons de bellesa són similars als de l'època clàssica”, destaca la comissària.
El primer apartat es dedica a la cura del cos. Aquí s'hi exposen diversos estris que grecs i romans utilitzaven a l'hora de netejar-se o cuidar el cos. Utensilis per posar-hi olis perfumats, llànties per il·luminar, netejadors d'orelles, navalles per a l'afaitat o pinces per a la depilació. I a més elevat estrat social, millors possibilitats de tenir un cos ben cuidat: eren coneguts els banys de Popea, l'esposa de Neró, que podia permetre's banys de bellesa amb la llet de 500 ases. Tot i que les elits romanes tenien banys a casa, freqüentaven els públics, “que eren un espai important de relació social i de plaer”.
El segon espai es dedica als ungüents i perfums, que utilitzaven homes i dones, tot i que eren uns articles de luxe a l'antiguitat. Aquí s'hi pot veure un petit envàs de vidre egipci, dels segles XIV i XII aC, perfumaris d'alabastre i de vidre i un comptagotes del segle IV. I també s'hi poden descobrir alguns secrets de bellesa, com ara que les dones gregues es posaven màscares facials fetes amb farina, que es deixaven durant tota la nit i que al matí es netejaven amb llet. Per treure les arrugues també hi havia diverses fórmules, com ara una que aconsellava barrejar trementina, mel i espelta.
El recorregut per l'exposició continua a l'àmbit dedicat al cabell. “La calvície era mal vista i es considerava un defecte”, per això s'intentava dissimular pentinant els cabells cap endavant o bé amb postissos i perruques, que eren força habituals (Messalina, la tercera dona de l'emperador Claudi, va ser famosa per haver tingut més de 700 perruques rosses). També es tenyien; i diverses estàtues gregues i romanes mostren quins eren els pentinats habituals, amb recollits elaborats. I abans, com ara, les perruqueries “eren un lloc de xafardeig”, segons Carreras. Una de les peces significatives és el cap femení conegut com a Dama Flàvia, del darrer quart del segle I dC, que segueix fidelment el vistós pentinat que va posar de moda Flàvia Júlia, la filla de Titus, a la Roma imperial. A la presentació a Tarragona aquesta peça es mostra enfrontada al conegut retrat –procedent de Tàrraco– de la Dama Desconeguda, representada també amb un elaborat pentinat.
El darrer apartat és el dedicat als últims retocs, amb material antic relacionat amb el maquillatge i la joieria. A Grècia i a Roma era costum pintar-se amb maquillatge molt viu i contrastant els colors. Els llavis i les galtes es pintaven de color vermell (amb pols de cinabri o amb raïms negres assecats). Com a curiositat, s'hi exposa una figura escultòrica femenina dels segles VI-II aC, amb una anella d'or al nas: “A l'antiguitat també es tatuaven i es posaven pírcings”, apuntava la comissària. També s'hi poden veure diverses agulles de cap, pintes, miralls i joies d'or. En el punt final del recorregut per la sala d'exposicions temporals del MNAT es projecta un audiovisual sobre la història de la perfumeria i es convida els visitants a fer un tast d'olors (vegeu la peça annexa). “El tema de la cura del cos, que a la nostra societat té molta importància, ha estat també important per a totes les societats antigues”, matisava la conservadora del museu, Pilar Sada.