dijous, 29 de març de 2012

PLAUTE: MILES GLORIOSUS, TEATRE JOVENTUT, HOSPITALET DE LLOBREGAT


GRUPO “IN ALBIS TEATRO”,


del IES Fuente Nueva de Morón de la Frontera. Aquest grup ha guanyat tres premis en les darreres convocatòries del Concurs Nacional de Teatro Grecolatino. Ha obtingut el segon premi amb Las Aves d’Aristòfanes el 2008, el segon premi amb Siete contra Tebas el 2009, el primer premi amb Anfitrión de Plauto el 2010. http://www.culturaclasica.net/teatrecatalunya2012/

DRAMATIS PERSONAE (entre paréntesis la definició dels personatges segons el text i traducció de Mª del Ángel Maeso Rubio, Miles Gloriosus, Prosopon, Festivales de Teatro Grecolatino, 2008)

• Pirgopolinices, (Escuadrón muchas veces victorioso), soldat fanfarró
• Palestrión, (Malabarista), esclau de Pleusicles i després de Pirgopolínices
• Artotrogo, (Devorador de pan), paràsit de Pirgopolínices
• Periplectómeno, (Rodeado de enredos) viejo que vive al lado de la casa del soldado
• Escéledro, (Que obra burdamente) esclau de Pirgopolínices
• Filocomasia, (Amiga de placeres) amant de Pleúsicles
• Pleúsicles, (Afamado navegante) jove atenès
• Acroteleutia, (La que está al cabo) clienta de Periplectómeno
• Lurción, (Tragón) esclau de Pirgopolínices
• Milfidipa, (Administradora atenta) esclava de Acroteleutia
• Carión, (Carcoma), cuiner de Periplectómeno

RESUM

La escena se desarrolla en Éfeso, ante las casas contiguas del militar Pirgopolínices y de Periplectómeno. El militar Pirgopolínices trae raptada de Atenas a Èfeso a la ramera Filocomasia, amiga del ateniense Pléusicles, quien, al enterarse de ello, va también a Éfeso y se aloja en la casa de Periplectómeno, contigua a la del militar. Entre ambas viviendas se ha practicado un boquete, gracias al cual Filocomasia y Pléusicles pueden estar juntos. Sorprendidos por un esclavo, Pléusicles lo engaña convenciéndolo de que la joven es una hermana gemela suya. Engañan también al militar, gracias a una tal Acroteleutia que finge estar locamente enamorada de él al ser la esposa de Periplectómeno. Filocomasia y Pléusicles huyen a Atenas, y el militar se va a casa de Periplectómeno, dispuesto a gozar de su fingida mujer, pero se encuentra con él y sus criados, que le dan una paliza. (J.Mª Valverde, Historia de la Literatura Universal, Planeta, Barcelona 1984)


Desde que Plauto ha muerto, la comedia viste de luto,
el escenario está desierto, y la risa, y el juego, y la burla,
y los innumerables versos se deshacen juntos en lágrimas.

PLAUTE
Rec: http://momentulum.blogspot.com.es/2008/04/plaute-el-persa-al-teatre-grec-de-bcn.html  

Plaute (mitjans III – ca. 184aC) és la comèdia llatina, un riure que adapta la Comèdia Nova atenesa (Menandre, Dífil, Filemó: comèdia de costums que va florir entre finals del IV aC i el segle III aC) al tarannà llatí (on rep el nom de fabula palliata).

Adopta de les comèdies gregues alguns recursos tècnics:
la trama (intriga o un joc amorós)
els tipus escènics (sovint impulsats per l’amor o els diners)
el marc de l’acció (situada a Atenes o en una ciutat grega, aconseguint així més llibertat i distanciament per donar joc a l’acció sense compromisos)
i, de vegades, el pròleg expositiu.

Tanmateix les seves obres introdueixen modificacions importants que revelen el caràcter creatiu de les seves adaptacions. Suprimeix els intermedis corals, cosa que mostra l’acció contínua, sense interrupcions. Accentua l’element musical. Insereix múltiples elements romans, malgrat l’ambient grec. Potencia la comicitat: equívocs, comparacions grotesques, burla de determinats caràcters, exageració de tòpics, bromes, acudits, jocs de paraules. En resum, gran destresa literària que es fa evident en l’agilitat i tensió dels diàlegs.

A aquests procediments s’afegeixen un estil fresc expressat en una llengua rica que recull el llatí col•loquial. Per això el teatre de Plaute, sense gaire aprofundiments psicològics ni morals, aconsegueix èxit tant fama entre les classes populars i contemporànies com per la posteritat. Potser aquest motiu se li van atribuir indiscriminadament moltíssimes obres. Se’n conserven vint-i-una obres. Han exercit una gran influència en la Comedia dell’Arte, el teatre des del Renaixement, l’opera bufa o la moderna comèdia musical.

Fonts:
Luís Alberto Cuenca y Antonio Alvar: Antología de la poesía latina, Al. Ed, Madrid, 1981
J.C. Fernández Corte y A. Moreno Hernández: Antología de la literatura latina, Al. Ed, Madrid, 1996
Il·lustracions:
1. Soldat romà (Vikipèdia: Roman soldier 175 a.C. from a northern province.)
2. Mosaic romà, els còmics toquen diversos instruments musicals,
http://www.kalipedia.com/literatura-universal/tema/teatro-latino.html?x=20070418klplylliu_39.Kes