GREC 09, Barcelona: IFIGÈNIA, ÈDIP, ILÍADA

Els festivals d’estiu sempre programen obres sobre el món antic. El Grec és el festival més prestigiós de casa nostra. Aquest any presenta en teatre les següent propostes sobre tema grec:

Ifigènia, 9 VII al 12 VII
Edipo, una trilogía, del 23 VII al 27 VII
Ilíada, 29 VII al 9 VIII

Més informació a canal cultura:
http://w3.bcn.es/V54/Home/V54XMLHomeLinkPl/0,4152,124044670,00.html
Grec 09: http://w3.bcn.es/XMLServeis/XMLHomeLinkPl/0,4022,695276287_697057402_01,00.html

Edipo, una trilogía
de Sòfocles, amb dramatúrgia de Daniel Loayza i traducció d’Eduardo Mendoza

La identitat és el gran problema, i en aquesta tragèdia pot tenir, precisament, conseqüències desastroses. Saber qui som, què fem aquí i fins on podem arribar ens ajudarà a ser-hi. Si més no, a no molestar. A l'escenari privilegiat del Teatre Grec s'hi presenta una historia que no per representada milers de vegades al llarg i l'ample de la Mediterrània deixa de ser actual. Aquest nou Èdip és la versió que el dramaturg Daniel Loayza ha fet de la refosa dels textos Èdip Rei, Èdip a Colonos i Antígona del poeta tràgic Sòfocles, en aquest cas traduïda per l'escriptor Eduardo Mendoza. Una història que continua essent moderna, ja que és la projecció d'una gran cruïlla de camins totalment contradictoris. En aquest sentit, la història de l'antic rei de Tebes -diuen els que en saben- és el llindar a partir del qual s'obre la modernitat d’Occident. (Grec 09)

ÈDIP REI
Èdip és fill del rei de Tebas Laios i de la reina Iocasta. Però Laios no volia el seu fill perquè un oracle l’advertí que, si tenia un fill, aquest el mataria i a la mare. Quan va néixer el nadó, el rei va manar fer-lo matar. Va ordenar a uns criats que se l’emportessin al bosc. Però allí, compadits per la tendresa del nen, el van deixar penjat d’un arbre mitjançant una corretja.
En això un pastor del rei de Corint va sentir els ploricons, i s’hi va atansar. En veure el nen, el va portar i lliurar al seu rei Pòlibos. La reina Peribea el va cuidar i criar amb afecte. Li van posar de nom Èdip, perquè tenia els peus inflats.
I el nen es va fer jove, gran i bell, al palau. Però, un dia que havia festa grossa, un jove el va insultar dient-li que no era fill dels seus pares. Preocupat per la qüestió, ho va comentar amb els seus pares. Els reis van dir que eren paraules de borratxos. Però Èdip va decidir anar a Delfos, una ciutat llunyana famosa pels oracles, a fer la pregunta. A Delfos la resposta el va deixar més amoïnat. Li van pronosticar que mataria el pare i es casaria amb la mare.
De retorn cap a casa, a una cruïlla, topà amb un carruatge comandat per un senyor insolent que li va ordenar que s’apartés o el passaria pel damunt. Èdip va treure l’espasa i en la baralla va matar el senyor, mentre fugien els escortes corrent.
En el seu viatge topà amb l’Esfinx, un horrible monstre amb cap de dona, ales i urpes de lleó. L’Esfinx tenia atemorida aquella terra de Tebes. Formulava una pregunta a qui passés per allí i si no la hi contestaven, se’l menjava. La pregunta era: que és allò que quan és petit camina en quatre potes, quan és més gran, en dues potes, i quan és vell, camina amb tres potes? Èdip va respondre: l’home, i el monstre va desaparèixer.
La notícia va arribà a la ciutat de Tebes. El poble s’alegrà moltíssim i la reina, Iocasta, com estava viuda de Laios, es va casar amb ell. Van tenir dues filles i dos fills.
Però la felicitat de la ciutat durà molt poc. Una terrible pesta va fer que es fessin malbé els fruïts, els ramats es morien, els fills dels vilatans naixen morts. Èdip va envià un cunyat seu a Delfos a consultar a l’oracle el remei. L’oracle digué que calia descobrir l’assassí del rei Laios. Llavors Èdip inicia una investigació que el porta a descobrir la terrible veritat, ajudat primer per l’endeví Tirèsias, i després pels testimonis, els soldats de l’escorta. La veritat és que havia mort ell el seu pare Laios i que s’havia casat amb sa mare Iocasta, i que els seus fills eren els seus germans. Una veritat terrible. La seva mare i esposa es va penjar. Èdip es va arrencar els ulls i es va exiliar. Guiat per la seva filla Antígona va rodar pel món fins arribar a Colonos, un santuari proper a la ciutat d’Atenes, on va morir. El terrible destí d’Èdip va continuar amb l’enfrontament dels seus fills pel tron de Tebas: van morir tots dos per l’espasa de l’altre. JC

FOTO: ROS RIBAS, ÈDIP, M.PALENZUELA, Grec 09

EROS I MISOS: EXPLORACIÓ DEL DESIG

Las experiencias del deseo. Eros y misos, darrer premi Anagrama d’Assaig, és un llibre amè, interessant i sintètic. Jesús Ferrero, novel·lista i poeta, s’endinsa en el jo a través del desig, inherent a tota matèria i a tot ésser. El desig es manifesta a través de les forces d’atracció, eros, i repulsió, misos, les quals generen quatre moviments bàsics d’on surten totes les passions –les experiències del desig, així anomenades per despullar-les de projeccions morals interessades:

- amor a un mateix (egoisme, vanitat, orgull, arrogància),
- amor a l’altre (la gola, la cobdícia, l'avarícia, el sexe, el fetitxisme, l'ambició, l'amor al saber, l'amor a l'espècie);
- l’odi a un mateix (la temeritat, el masoquisme, l'anorèxia i l'anacoretisme, l'avorriment, el fàstic i el tedi, la narcosi, la vergonya i la culpa, l'angoixa i la desesperació; la depressió i la malenconia); i
- l’odi a l’altre (misantropia, l'enveja, la por i el terror, la gelosia, el ressentiment i la rancúnia, la revenja, el sadisme, la passió pel poder, l'assassinat i la guerra).

Un recorregut taxonòmic clar per allò que ens passa i ens empeny a l’acció: "Las pasiones son las formas que tiene el deseo de manifestarse en cada momento y el deseo es una "sustancia" de doble dirección y de doble proyección en lo existente, al servicio de la vida en su forma más pura y primordial, y también al servicio de la muerte si la vida se convierte en invisible" (pàg 204). Un esplèndid viatge que, lluny de les visions tremendistes, aporta una dualitat fonamental per explorar el pou del desig, sense ignorar que “en toda cara humana se está reflejando siempre el abismo, y no sólo algunas veces”, ja que “no hay nada más emocionante para el cuerpo y para el alma que iluminar una pasión tras haberla atravesado de parte a parte con los sentidos y la razón”. Un prosa magnífica que arriba a una intensa emoció: “el pensamiento, quizás el más radiante hijo del deseo”.

Jesús Ferero, Las experiencias del deseo. Eros y misos, Anagrama, Barcelona, 2009, 17 euros.

Jesús Ferrero (Zamora, 1952) ha publicat novel·les (Bélver Yin, Opium, El efecto Doppler, El secreto de los dioses, Las trece rosas, El beso de la sirena negra) i poesia (Río Amarillo, Las noches rojas).

El JOC, EL CANT, LA PANTOMIMA

Llegíem un poema de Borges, “El Advenimiento”, i ens situàvem en l’alba de la història on el primer home omplia l’horror vacui de la cova amb el bisó o amb un desig i potser un deler. Avui, amb aquesta magnífica prosa de A. Muñoz Molina ens situem en aquests temps primigenis per remarcar els trets que compartim amb el gènere animal: el joc, el cant, la pantomima. Pertany a una article saborós “Cerca del orígen”, publicat al suplement Babelia de El País 13/06/2009. L’article parla també de la constant de la imaginació en l’experiència humana i especialment literària a partir de la lectura entusiasta i plaent del llibre On the Origin of Stories de Brian Boyd, (autor que té publicat a Anagrama una biografia de Navokov).

Antes que los libros y que la escritura fueron las historias contadas en voz alta; mucho antes que las palabras fue el juego, la pantomima, el canto, facultades que los seres humanos compartimos con algunas especies animales; en el canto está el desafío y la llamada, el estremecimiento de un estado de ánimo colectivo; en el juego, el germen de la ficción: perros, monos, delfines, fingen, igual que nosotros, que se persiguen y se atacan, y al hacerlo establecen un ámbito que no es el de los actos verdaderos, el de los gestos útiles que tienen resultados tangibles: el hueso de plástico que el perro se afana con tanto entusiasmo en perseguir no va a alimentarlo; mucho antes de articular una palabra inteligible el niño sabe fingir que conduce un coche con gestos muy parecidos a los de su padre e imitando el ruido del motor, o que monta a caballo sobre un palo de escoba. Antes todavía, recién llegado al mundo, es capaz de adivinar, sin que nadie se lo haya enseñado, un cambio sutil en la atención de un adulto. Ve una mirada que se mueve y él mueve la suya; observa una expresión de alegría o de estupor o de pena y la imita tan certeramente como dentro de no mucho tiempo imitará una voz. Tan instintivamente como sabe adherirse al pecho suculento de su madre el bebé está practicando casi desde que abre los ojos el ejercicio mental sin el que no es posible ninguna forma de ficción: ponerse en el lugar de otro. En los primeros años de la vida abarcará el tránsito de muchos milenios de evolución, del grito y el mimetismo gestual y la melopea a la palabra inteligible, al relato organizado, a la lectura y la música, a la sofisticada expresión plástica, al juego de representar lo que no se es y lo que no existe. Irá haciéndose adulto y dará igual que lea o no novelas, que se aficione al cine o a los videojuegos o que decida consagrar el esfuerzo íntegro de su inteligencia en ganar mucho dinero o en difundir el mensaje de una religión o en atracar bancos o en triunfar en la alta costura: haga lo que haga, lo sepa o no, su vida estará poblada de ficciones, la mayor parte de las cuales, aunque él o ella imagine que están recién inventadas, han venido contándose desde hace al menos varios miles de años, y serán muy parecidas a las que escuche o cuente cualquier desconocido en otro extremo del mundo. Cada ser humano, cada ser vivo, es una combinación única e irrepetible de un riquísimo material genético; la misma canción varía cada vez que alguien la canta, aunque sea la misma persona en épocas diversas, en días sucesivos; cada historia es distinta a cualquier otra y cambia sutilmente cada vez que se cuenta, como muy bien sabe el padre o la madre que ha de repetir cada noche el mismo cuento a un hijo y sin embargo se las arregla para introducir sutiles variaciones. Pero entre todos los seres humanos y todas las historias hay un grado de familiaridad que se corresponde con la desconcertante unidad genética de la especie.

Antonio Muñoz Molina, 2009

A. Muñoz Molina, un dels narradors actuals més valorats, nascut el 1956 a Úbeda (Jaén). De la web de literatura EL PODER DE LA PALABRA, http://www.epdlp.com/ , copiem: Sus primeros escritos fueron artículos periodísticos que en 1984 recogió en su primer libro publicado, El Robinsón urbano. En su primera novela, Beatus ille (1986) ya aparece su ciudad imaginaria, Mágina, que se convertirá en un lugar común en sus obras sucesivas. El invierno en Lisboa (1987) mereció el Premio de la Crítica y el Nacional de Narrativa, que volvió a recibir en 1992 por El jinete polaco (Premio Planeta, 1991). La obra de Muñoz Molina se mueve en los territorios de la memoria tratando de reconstruir la reciente historia de España con la mirada del que se siente deudor del cine negro y la novela policiaca; Beltenebros (1989) es un claro ejemplo en el que se narra una acción de intriga y amor en el Madrid de la posguerra con trasfondo político. Madrid es otro de sus temas recurrentes como lo demuestran sus novelas Los misterios de Madrid (1992) y El dueño del secreto (1994). En 1995 fue elegido académico de número de la Real Academia Española. © eMe

Il.lustració: Sandro Botticelli, Pallas i el Centaure, ca.1482 (Vikipèdia)

EL ADVENIMIENTO, poema de Borges

Parlàvem ahir de l’Home Loquens a partir d’un text didàctic de l’Enciclopèdia de Crystal. Avui llegirem un poema que recrea un escenari decisiu per a la comprensió de l’alba de la història: Altamira i el bisó. Altamira és una cova coneguda des de 1868, però no és fins a 1902 que comença a acceptar-se que les pintures rupestres foren obra de caçadors del Paleolític Superior (fa 20.000-15.000 anys). Juntament amb les representacions de la cova de Les Caus són formen un grup homogeni que es troba a l’àrea que va des del Cantàbric a terres occitanes. Leroi-Gourhant data aquestes figuracions animals, i l’art mobiliari associat, entre el 30.000 -10.000. Posteriorment a la Península Ibèrica trobem un altre grup que va des de la Noguera a Múrcia i presenta també escenes on apareix la figura humana completa, més estilitzades i plenes de moviment, com les de Cogul, Perelló, Tivissa i Vandellòs (Tarragona), o la de la il·lustració (Valltorta, Castelló).
NOTA: El País, publica una fotografia i un article de J.Antón, 14 v 09, que fa referència a la troballa d'una Venus de 6 cm. en os de vori, descoberta a trossets a la cova de Hohle Fels, al sud d’Alemanya, segons publica N.J.Conrad, arqueòleg de la Universitat de Tubinga, a la revista Nature avui. Art moble de 6 cm. d’altura està datada entre 35.000 i 40.000 anys, mentre que les de Willendorf, (28.000 anys), la de Lespugue (26.000) y Vestonice (29.000), són de pedra.

El advenimiento

Soy el que fui en el alba, entre la tribu.
Tendido en mi rincón de la caverna,
Pujaba por hundirme en las oscuras
Aguas del sueño. Espectros de animales
Heridos por la esquirla de la flecha
Daban horror a las tinieblas. Algo,
Quizá la ejecución de una promesa,
La muerte de un rival en la montaña,
Quizá el amor, quizá una piedra mágica,
Me había sido otorgado. Lo he perdido.
Gastada por los siglos, la memoria
Sólo guarda esa noche y su mañana
Yo anhelaba y temía. Bruscamente
Oí el sordo tropel interminable
De una manada atravesando el alba.
Arco de roble, flechas que se clavan,
Los dejé y fui corriendo hasta la grieta
Que se abre en el confín de la caverna.
Fue entonces que los vi. Brasa rojiza,
Crueles los cuernos, montañoso el lomo
Y lóbrega la crin como los ojos
Que acechaban malvados. Eran miles.
Son los bisontes, dije. La palabra
No había pasado nunca por mis labios,
Pero sentí que tal era su nombre.
Era como si nunca hubiera visto,
Como si hubiera estado ciego y muerto
Antes de los bisontes de la aurora.
Surgían de la aurora. Eran la aurora.
No quise que los otros profanaran
Aquel pesado río de bruteza
Divina, de ignorancia, de soberbia,
Indiferente como las estrellas.
Pisotearon un perro del camino;
Lo mismo hubieran hecho con un hombre.
Después los trazaría en la caverna
Con ocre y bermellón. Fueron los Dioses
Del sacrificio y de las preces. Nunca
Dijo mi boca el nombre de Altamira.
Fueron muchas mis formas y mis muertes.

JORGE LUIS BORGES, El oro de los tigres, 1972, (Obra Poética 1923-1927, Ed. Alianza, Madrid 1981).

El caçador recollit a la caverna, una fosca sense lluna: Pujaba por hundirme en las oscuras /
Aguas del sueño. Espectres d’animals. I enmig de la por, una emoció, Algo... me había sido otorgado. Deixant de banda aquesta indefinició sentida (una promesa, un rival eliminat, un amor, un talismà... enumeració que hom pot allargar ad infinitum). Hi ha una sensació que també és pèrdua i interrogació a la memòria, que es resol en sentiments: anhelaba y temía.

Voluntat i por són potser les armes de l’heroi que vetlla en el laberint del malson, que espera el monstre, la dificultat a vèncer: Bruscamente / Oí el sordo tropel interminable / de una manada atravesando el alba. Amb una frase a cavall de tres versos el monstre és materialitza, primer auditivament, després amb la llum -dos substantius, arc i fletxes, concreten la voluntat i la por del caçador, vèncer el monstre: flechas que se clavan-. Finalment surt de la cova i són reals: crueles los cuernos, lóbrega crin, ojos malvados. Els adjectius incideixen en la definició de l’estampa terrible del monstre. Una metàfora, brasa rojiza, fa que l’emoció del caçador ressoni en dos fets: l’alba rogenca i el temible monstre. És quan exclama: Son los bisontes; encara que el poeta remarca la valentia de l’heroi rebaixant el crit amb un dije. Veurem més avall, al vers 28, com aquesta associació del sol i foc i sang s’explicita: Surgían de la aurora. Eran la aurora.

Al poeta, però, no li interessa l’aventura, sinó la reconstrucció d’un moment genèsic, el naixement de la paraula, tal com després farà amb el naixement de la significació i del misteri mitjançant el ritual. Recita, doncs: La palabra / No había pasado nunca por mis labios / Pero sentí que tal era su nombre. Amb la paraula nomena l’experiència que encara necessita més per ser explicada. Experiència liminar que requereix un morir i un renaixement, como si hubiera estado ciego y muerto, dotant de nova significació els vv 11-12: Gastada por los siglos, la memoria / Sólo guarda esa noche y su mañana -el present divideix en dos el temps, passat i futur. I ara el poeta ens emociona en aquest present inexplicable i paradoxalment natural que l’home no sap: Aquel pesado río de bruteza / Divina, de ignorancia, de soberbia, / Indiferente como las estrellas.

Per preservar l’experiència, o com diu el poeta No quise que otros (la) profanaran; per salvar la paraula, quan encara no hi ha l’escriptura, la inventa: Después los trazaría en la caverna / con ocre i bermellón. Hem arribat al gran sostre de la sala gran d’Altamira des del futur d’aquell moment originari. Mirem els bisons i ens preguntem pel seu significat. El poeta vol que pensem que aquests eren per a aquells caçadors los Dioses / del sacrificio y de las preces. Ens ha preparat per salvar aquesta experiència meravellosa amb un verb de significació religiosa, profanar. Ha qualificat l’experiència de riu (que ens recorda Heràclit el Fosc) amb un sintagma complementat per l’adjectiu pesat i el complement de brutalitat divina. Ha constatat, doncs, l’esdevenir constant de l’univers com una vivència bestial amb moments indefugibles que convé tenir a prop, que convé no oblidar. Potser per això queden marcats a l’ull de la memòria com a éssers sobrenaturals. El mateix títol del poema ens remet al temps litúrgic que precedeix el Nadal cristià, l’arribada del déu que esdevé home cada any. El poema parla de l’arribada del moment de fixar l’experiència i transmetre-la als pròxims, del naixement de la paraula i de la seva fixació mitjançant la imatge, un símbol que precedeix a l’escriptura. Acaba amb un vers que potser sigui enigmàtic. No en parlarem, suposaria entrar la literatura de Borges, que es pot gaudir també sense que ens la expliquin, repetint el ritu de llegir-la. (JC)


JORGE LUIS BORGES (1899-1986) és un poeta argentí molt apreciat pels seus contes (Ficciones,1944, El Aleph (1949) y El hacedor (1960), de vegades considerat difícil, donat que fa pensar. Savi erudit coneixedor de les literatures occidentals i orientals, tant en els assaigs com en la poesia recerca un discurs lluny de la veritat pètria i dogmàtica: “No soy ni un pensador ni un moralista, sino sencillamente un hombre de letras que refleja en sus escritos su propia confusión y el respetado sistema de confusiones que llamamos filosofía, en forma de literatura” (El Poder de la Palabra, una web molt documentada no sols per autors literaris, amb documents i enllaços: http://www.epdlp.com/ ). La seva obra ha estat publicada sobretot a Alianza Editorial.

Il.lustracions: 1. Anagrama d'una associació cultural que recrea una pintura de la Balma del Roc, Vandellòs 2. La importància d'Altamira es pot veure en la reproducció d'un paquet de tabac que aprofita l'èxit del bisó com a icona d'identitat nacional. 3. Pintura de la Valltorta, Castelló, s/ Obermaier, 1919, Vikipèdia.

HOMO LOQUENS

La parla no és simplement el resultat fortuït d'un sistema dissenyat per a respirar i menjar. El tracte vocal humà ha evolucionat a partir de la forma pròpia dels primats no humans per a permetre una comunicació ràpida i eficient. Els canvis que van tenir lloc en la laringe, la faringe i la boca van sorgir a costa d'una menor eficiència en la respiració, la masticació i la deglució (l'home modern pot asfixiar-se a causa dels aliments en la laringe; els micos, no): valor de supervivència del parla.
Alguns homínids tenien un tracte vocal similar al de l'home fa 200.000 anys, però probablement no disposaven d'un sistema nerviós suficientment desenvolupat per a controlar-lo. Se situa el desenvolupament de la parla en els últims 100.000 anys, cap al final del Paleolític Superior, si s'accepten les dades sobre l'home de Neanderthal (70.000-35.000 aC.)[1].


En aquest temps, la cultura ha arribat a cert nivell de complexitat com per a pensar que es podia transmetre informació de manera eficient sobre destreses d'una generació a la següent: tot grau d'interdependència social (agrupament tribal, activitat religiosa, tècniques de caça en grup...) requereix un sistema de comunicació; l'art rupestre indica la creença d'una capacitat intel·lectual semblant a la qual requereix el llenguatge.
El desenvolupament inicial del llenguatge va poder haver rebut l'ajuda d'algun tipus de gestos, la manera més simple de comunicar significats bàsics, com la manera d'emprar eines. L'ús d'eines i del llenguatge són destreses relacionades, ambdues estan localitzats en la mateixa àrea general del cervell, i tant l'ús d'eines com els gestos requereixen una ocupació sofisticada de les mans.
El llenguatge humà sembla haver sorgit no fa gaire temps, potser tan sols 30.000 anys, però encara així hi ha un buit d'uns 10.000 anys abans de l'aparició del llenguatge escrit.
Cf. CRYSTAL, D.: Enciclopedia del Lenguaje de la Universidad de Cambridge, Taurus, 1994 (pp.290 ss)

[1] Els lingüistes i anatomistes han comparat la reconstrucció del tracte vocal d'un crani de Neanderthal amb la d'un nounat i la d'un home adult moderns: L'home de Neanderthal presenta notables similituds (V. fig. pàg. 290) amb el nounat: hauria estat capaç d'emetre uns quants sons palatals similars a consonants i sons centralitzats similars a vocals, i no hagués pogut contrastar els sons nasals i orals. Capacitats molt inferiors als trets fonològics de les llengües actuals. Amb aquests sons limitats és possible construir un codi lingüístic, però es requereix una capacitat intel·lectual del que no es disposava en aquest estadi de l’evolució.


GLOSSOGENÈTICA: estudi dels orígens i desenvolupament del llenguatge.

SUPLICANTS, adaptació de la tragèdia d'ÈSQUIL, a la SALA MUNTANER, BARCELONA

DEL 13 MAIG AL 14 JUNY '09
UNA PRODUCCIÓ DE LA SALA MUNTANER.

SUPLICANTS

A PARTIR DE LES SUPLICANTS D' ÉSQUIL
DRAMATURGIA D'HELENA TORNERO

Direcció: RAFEL DURAN.
Intèrpret: MERCÈ ANGLÈS, ANNA GÜELL I MAR ULLDEMOLINS.

Horaris: de dimecres a dissabte a les 21.00h.
diumenge a les 18.30h.
Preus: Dimecres i Dijous 15€. Divendres, dissabte i diumenge 18€.-
Descompte: 25 % amb el carnet de la Biblioteca de Catalunya
més descomptes http://www.bcn.cat/biblioteques

L'obra planteja la problemàtica del que perjudicava la democràcia grega en el moment de prendre decisions de gran urgència. I que avui en dia encara ens perjudica. Els polítics que ens governen i que han sortit elegits per votació popular no mostren cap iniciativa per fer referèndums sobre el que pensa el poble sobre certs conflictes tant nacionals com internacionals.

SINOPSI: com a exercici per comparar l’adaptació amb la
tragèdia grega d’Èsquil, ca. 463 aC., primera obra d’una trilogia (Els fills d’Egipte, Danaides, juntament amb el drama satíric Amimone). Les Suplicants són les cinquanta filles de Dànaos que fugiren d’Egipte per eludir el matrimoni amb els seus cosins, els cinquanta fills del rei usurpador Egipte. Han arribat a Argos amb el seu pare, qui al·lega ser de la nissaga d’Io[1] per demanar protecció. El rei d’Argos dubta i consulta al poble, el qual vota favor de les Suplicants i rebutja la demanda de l’herald enemic. El paper de les Suplicants es representat pel cor, l’autèntic protagonista del drama (la lírica coral ocupa més de la meitat de l’obra). La raó de la fugida és el matrimoni, molt debatuda, però no de forma concloent. La trilogia finalitzava probablement amb la confirmació del matrimoni com a institució natural, exemplificada per Hipermnestra, única danaida que respectà el marit la nit de noces. (Howatson, Diccionario de la Literatura Clàssica, Alianza, Madrid 1991)

FOTO I MÉS INFORMACIÓ: http://www.salamuntaner.com/

[1] Io, doncella d’Argos, sacerdotessa d’Hera, fou seduïda i estimada per Zeus. El déu la transformà en vedella blanca per tal de sostreure-la de la ira de la seva esposa. Hera, però, la perseguirà enviant-li un tàvec que la turmentarà constantment. Io intenta fugir, sempre perseguida pel tàvec turmentador i, així, travessarà Grècia, Tràcia, Anatòlia, Síria, fins a Egipte, on recupera la forma humana per infantar el seu fill, Èpaf, ascendència que vindica Dànaos.

http://momentulum.blogspot.com/2008/04/los-persas-rquiem-por-un-soldado-fins.html

ANTONI SOLÀ AL MUSEU MARÈS. NEOCLASSICISME

Exposició de 11 obres escultòriques, des de la més antiga, el relleu amb guix (que li valgué una beca per estudiar a Roma), de 1801, a la darrera, La Caritat Romana, de 1851 (Museu del Prado). També hom pot veure La matança dels inocents, i Xiquets jugant amb una papallona.

Dates: del 29 d'abril al 27 de setembre de 2009

Lloc: Museu Frederic Marès

Antoni Solà (1780-1861) fou un dels artistes més prestigiosos del seu temps. Pensionat a Roma des del 1803, s’hi establí definitivament i va ser un dels dos únics estrangers que ostentaren la presidència de l’Acadèmia de San Luca, difusora principal de l’art neoclàssic. Intervingué en els principals afers culturals romans i defensà la imitació dels grecs i la recerca de la bellesa ideal, visible en les seves escultures, discursos acadèmics i lliçons adreçades als seus deixebles. Nombrosos monuments i obres ornamenten palaus, esglésies i places de Roma, Barcelona, Madrid, l’Havana, Bolonya, Mèxic... Enterrat a la ciutat eterna, les noves orientacions estètiques i el pas del temps van relegar-lo a l’oblit. Un segle i mig després, aquesta és la primera exposició que vol fer justícia a un dels grans escultors del Neoclassicisme.

http://www.museumares.bcn.cat/

EL NEOCLASSICISME és un moviment estètic de base intel·lectual originat pel cansament davant les fórmules del barroc final o l'esgotament de la seva capacitat creadora a la segona meitat del s XVIII. Influïren decisivament en la seva aparició la realització d'importants descobriments arqueològics a Pompeia i a Herculà, l'aplicació general de les doctrines acadèmiques i la difusió de noves tendències polítiques oposades al principi monàrquic tradicional. Fou un moviment de curt predomini, puix que aviat fou superat pel romanticisme, més popular, tot i que les seves derivacions, amb algunes variants, perduren al llarg de tot el s XIX. Teòrics com J.Winckelmann i A.Quatremère de Quincy, pintors com A.R.Mengs i J.L.David, escultors com A.Canova i B.Thorvaldsen i arquitectes com Ch.Percier, P.Fontaine i K.Schinkel, actius els darrers anys del s XVIII i el primer quart del s XIX, poden ésser considerats com els representants més destacats d'aquesta tendència. Alguns d'ells tingueren una estreta connexió amb els fets de la Revolució Francesa i del període napoleònic, i llurs obres mostren el predomini de les formes i els temes derivats del classicisme hel·lènic i la preferència per la línia i el dibuix sobre el color.

Per tot Europa es poden estudiar exemples d'aquest estil, que arribà també a Amèrica, especialment als EUA. A la Península Ibèrica sobresurten l'arquitecte Juan de Villanueva, autor del Museo del Prado i de l'observatori de Madrid, i l'escultor A.Álvarez Cubero. Als Països Catalans, aquest estil assenyala l'inici de recuperació d'un alt nivell en la creativitat artística: ... Un excel·lent conjunt d'edificis ho recorden a Barcelona: la Llotja, de J.Soler i Faneca, el palau Moja, de J.Mas, el d'Alòs, d'Antoni Cellers, els Porxos d'En Xifré, la plaça Reial, de F.Daniel Molina, són exemples que es podrien completar amb molts altres d'arreu del Principat, així com el cementiri i el pati de la Universitat de València permeten d'apreciar la varietat, la independència i el nivell amb què foren aplicats els principis neoclàssics als Països Catalans. Similarment, en el camp de l'escultura hi ha noms tan sobresortints com Damià Campeny i Antoni Solà, ben coneguts, el primer per la Lucrècia de la Llotja barcelonina, i el segon pel monument a Daoíz i Velarde, a Madrid; els acompanyen dignament J.A.Folch i Costa, autor del sepulcre del marquès de la Romana de la catedral de Mallorca, i J.Bover, entre tants altres... http://www.enciclopedia.cat/

Foto 2: Cervantes, Madrid, monument inaugurat el 1835, bronze d'Antoni Solà. Fou fos a Roma per Wilhelm N. Hopfgarten y Ludwig Jollage. Vikipedia: Luís García.

POMPEYA IMAGINADA, FOTOGRAFIA DE MÓNICA LOU.

Benvolguts,

el Centre d'Art la Rectoria es complau en convidar-vos
un cop més, a la inauguració de la seva propera exposició:

POMPEYA IMAGINADA,
fotografies per Mònica Lou.
Exposició del 2 al 23 de maig.

La inauguració tindrà lloc el proper
dissabte dia 2 de maig a les 19h,
esperem gaudir de la vostra presència.

Horari:
de dimarts a dissabte
matins de 9:30 a 13:30h
tardes de 17:30 a 19:30h
diumenges d'11 a 14h

Centre d'Art La Rectoria

Av. Quatre Camins S/N

08458 Sant Pere de Vilamajor

Tel. 938450059
centreartrectoria@gmail.com

http://www.centreartrectoria.org/

Avui publica el País: Los frescos de Pompeya recuperan su esplendor. La mejor colección de pintura romana antigua del mundo se exhibe tras diez años de restauración:

Després de més de 10 anys de restauració, Nàpols exhibeix la millor col·lecció de pintura romana al Museu Arqueològic Nacional. Més de 400 pintures al fresc conservades excepcionalment a causa de l'erupció del Vesuvi que les sepultà el 79 dC. S'ha disposat un nou ordre, basat en la cronologia i en la recreació de la disposició original als habitatges (casa de Melèagre, dels Dioscur, vil·la Boscoreale):

"Colores antiguos y detalles nunca vistos" se han desvelado gracias a los trabajos de limpieza y restauración de las obras, que han permitido a los especialistas profundizar en su conocimiento de las corrientes artísticas, los géneros y las técnicas de la pintura romana, según el comunicado. La colección contiene algunas de las obras más importantes de los distintos estilos de la pintura romana antigua -tal y como los dividió Mau- exceptuado el Primer Estilo (150-80 a.C.), cuyas pinturas no fueron arrancadas porque no eran figurativas.
El Segundo Estilo, llamado también de pintura arquitectónica, tiene su mejor exponente en la Villa de Boscoreale, donde príncipes, filósofos y personificaciones de dioses se perfilan sobre un fondo de rojo pompeyano, el color típico de esta ciudad, fabricado con cinabrio. La sala dedicada al Tercer Estilo comprende una serie de elementos decorativos y grandes cuadros en los cuales el paisaje predomina sobre la forma humana.
Finalmente, el Cuarto Estilo (60-80 d.C.), el más presente en la ciudad, cuenta con ejemplos tan destacados como la Casa de Meleagro, la Casa de Marte y Venus y la Casa de los Dioscuros, reconstruidas a partir de sus pinturas murales: Las bodas de Hera y Zeus, Aquiles en Esciro, Marte y Venus o Ariadna abandonada, entre otras.

Il·lustració 2: pintura al fresc, representa una noia amb tabellae i calamus o stylus suposadament Safo, datada entorn del 50 dC. MAN Nàpols. Foto extreta de Vikipèdia.

ALCEU DE MITILENE. MELOS LÈSBIC.

Res millor que la poesia mèlica per apropar-nos a la lírica arcaica. Alceu de Mitilene, Lesbos (ca. 600 aC), amb la seva contemporània Safo, representa el melos lèsbic, una poesia refinada[1] cantada al ritme de la lyra o cithara, més apropiada per al cercle d’amics (hetairoi) i del simposi que per l’exposició pública del cant coral o dels himnes als déus.
Alceu, aristòcrata ardorós i bel·licós, de noble família, canta els conflictes interns i externs que visqué en gran part dels seus versos: lluità contra la tirania de Pítac, s’hi oposà i conspirà, conegué l’exili i la vida del mercenari. Reflexa els violents conflictes de la tirania arcaica[2] i l’ascensió d’una nova classe social enriquida comercialment que reclamava la seva participació política (El dinero es el hombre; ningún pobre / resulta hombre valioso ni apreciado. 27 (101 D)[3].
8 (129 L-P) L’exili amarg[4]

Este recinto en común consagraron,
grande y bien visible, los lesbios, y dentro
elevaron altares a los dioses eternos
e invocaron a Zeus el Protector,
y a ti, ilustre diosa, la Eolia[5],
generadora de todo, y en tercer puesto
a éste, Piel de Corzo, a Dioniso,
devorador de carne cruda. Vamos,
con ánimo benévolo escuchad nuestra súplica
y salvadnos de estos rigores y el amargo exilio.
Y que caiga sobre el hijo de Hirras[6]
la Erinis[7] vengadora de quienes antaño
juramos, con rito sagrado, no entregar
nunca a ninguno de los compañeros,
sino quedar muertos revestidos de tierra,
a manos de los hombres que entonces
mandaban, o matarlos y al pueblo
librarlo luego de sus penalidades.
Mas entre ellos el Panzudo[8] no habló
de corazón, sino que sin reparos
los juramentos pisotea y devora
nuestra ciudad...
[1] “…Lesbos, lugar de una refinada cultura donde a lo griego se une una cierta elegancia oriental y unas prestigios exóticos” (C.García Gual)
[2] Heròdot, en el passatge conegut com “paràbola de les espigues” (V, 92) explica la lluita del tirà (Periandre de Corint, 625-585) contra aquells que li disputaven el poder: “...s’adonà que li aconsellava assessinar els conciutadas més destacats”.
[3] Les traduccions són de C. García Gual: Antologia de la poesia lírica griega. Siglos VII-IVaC, Alianza Editorial, Madrid 1980.
[4] Cant de batalla on Alceu prega a la triada lèsbica que l’alliberi de les misèries del desterrament. Exili que, en un altre poema, explicita que, lluny de l’Assemblea i del Consell de la ciutat, es viu com un llop.
[5] Hera.
[6] Pítac (ca. 600-570), traïdor al bàndol d’Alceu, fou durant deu anys aclamat aisymnetes, governador, per tal d’acabar amb les lluites polítiques. No va alterar la constitució, però reformà lleis per reprimir els excessos de l’aristocràcia (arrogància, ostentació, luxe). Una de les seves màximes: “Practica la pietat, estima la moderació, defensa la veritat, la lealtat, l’hàbit de la rectitud, la companyonia i la diligència”. C.García Gual: Los siete sabios de Grecia (y tres más), 1989
[7] Esperits colèrics (Fúries en llatí), nascuts de les gotes d’esperma i sang que caigueren sobre Gea quan Crono emasculà Úranos. Per tant són divinitats primigènies anteriors a l’autoritat olímpica, a les quals el poder dels déus es sotmet, de la mateixa manera com es sotmet al destí o moîra. Persegueixen acarnissadament els crims, ja que contaminen l’ordre social i còsmic (“Mal te caigui l’Erínia!” del text). Quan s’apoderen d’una víctima, la fan tornar boja i la torturen implacablement (cf. Orestes).
[8] Insult dirigit a Pítac: panxampla, fartaner no sols per haver violat els juraments del grup, sinó que devora el poble.

(PERIDIS: El País, 12 iv 09: al·ludeix a la recent reestruccturació del govern i a la mar de crisi)

13 (46 D) Tempesta i naufragi: la nau de l’estat.

Me desconcierta la revuelta de los vientos.
De aquí llega rodando una ola y por allá
otra, y nosotros en medio arrastrados
nos vemos en nuestra nave negra,
afligidos por la muy enorme tempestad.
El agua de la sentina[1] ya cubre el pie del mástil
Toda la vela está ya transparente,
y cuelga en grandes jirones su tela,
no logran asidero las anclas, y el timón. . .
. . . mis dos piernas se afirman en las jarcias
y sólo esto me mantiene a salvo.
Poda la carga arrastrada fuera de borda va.

La imatge del vaixell bandejat per la tempesta ha estat interpretada per la tradició com una al·legoria de l’Estat, molt repetida (cf. vinyeta de Peridis). En un altre fragment una nova onada i vent corre a abordar la nau. Adrados comenta que el símil central és una exhortació a una lluita contra el tirà (2, Adrados). Alceu demana als companys que no tinguin por, “no cubramos de vergüenza a nuestros nobles padres que yacen bajo la tierra”, que corrin cap a port segur. Horaci recrea el tema en O navis, referent in mare te novi fluctus! (Carm. I, 14). Lope de Vega també en aquella composició que comença: “Pobre barquilla mía, / entre peñascos rota / sin velas desvelada / y entre las olas sola”. Adrados anota també el mateix tema en el 56, capejar el temporal, i el 28, molt fragmentari, diu que no enyora lluitar contra el temporal i sucumbir en un escull, ara que està amb Baquis en el banquet. Potser com el següent poema:

17 (91 D)
No hay que abandonar el ánimo a los males.
Pues nada avanzaremos con apenarnos,
oh Bicquis, y no hay mejor remedio
que mandar a por vino y embriagarnos.

19 (90 D) El vi: “espill de l’home”

Zeus hace llover, baja del cielo
una enorme tormenta y están helados
los cursos de las aguas...
Desprecia la tormenta, aviva el fuego,
sazona, sin escatimarlo, el vino
dulce como miel, y luego reclina
tus sienes sobre un blando cojín.

20 (96 D)
Bebamos. ¿A qué aguardar las candelas? Hay un dedo de día.
Descuelga y trae las grandes copas pintadas, en seguida.
Porque el vino lo dio a los humanos el hijo de Sémele y Zeus[2]
para olvido de penas. Escancia mezclando uno y dos cazos,
y llena los vasos hasta el borde, y que una copa empuje a la otra...

28 (92 D)
Bien, venga cualquiera a ponernos al cuello
las guirnaldas trenzadas de flores de anís,
y luego derrame la mirra olorosa
en nuestro pecho.

29 (142 D)
Cruel, insufrible daño es la Pobreza, que a un pueblo
grande somete a la par de su hermana, la Impotencia.

5 (77 D) NOIES AL RIU
Hebro[3], hermosísimo río, que ante Eno
vas a desembocar en el mar purpúreo
tras cruzar, rugiendo, la tierra deTracia
rica en caballos.
Y a ti acuden numerosas muchachas,
y con manos suaves a sus muslos llevan
como si fuera ungüento, hechizándose,
tu agua divina...

Poeta complex, ha convertit en poesia les recances i els fracassos de la seva vida d’home d’acció. Els himnes i la reflexió profunda s’ajunten indissolublement a la poesia que és arma de combat, i a l’eròtica i al banquet. Els accents tràgics de la mort i la debilitat de l’home s’afegeixen als accents còmics de l’atac virulent contra el perjuri, el tirà, la dona decadent. No té el profund refinament ni l’eros enyorant de Safo. Dels temes tradicions i les experiències de la seva vida crea un poesia nova de frescor i rigor poques vegades igualats. El caràcter concret i directe de les seves descripcions, símils, epítets, fa que tinguin una força evocadora inigualable. En l’oci exquisit del simposi i la festa, que era enyor d’acció i planejament d’aquesta en les llargues hores de l’exili, sorgeix quelcom nou, la qual cosa a través d’Horaci sobretot, passarà a la poesia posterior (F. Rodríguez Adrados)[4].
[1]Sentina, (< llatí: sentina.) mar. f.:Fons del buc de la nau on s’arreplega l’aigua que entra pels seus costats, cobertes, etc. (Pompeu)
[2] Dionís.
[3] Riu traci, avui Maritza, desemboca al costat de la ciutat d’Eno.
[4] Lírica Griega Arcaica. Poemas corales i monòdicos (700-300 aC), Gredos, Madrid 1980

LÍRICA GREGA ARCAICA

La poesia lírica expressa sentiments, emocions, pensaments que manifesten el món afectiu, intern del poeta, malgrat que també pot tocar sentiments col·lectius. El mot lírica prové de l’adjectiu λιρικός, “relatiu a la lira”, i, per extensió a qualsevol instrument de corda (lira, fòrmix, cítara). És una poesia destinada a ser cantada, i, sovint, ballada.

Sota l’epígraf de lírica reunim diversos gèneres poètics que els grecs distingien amb precisió, segons la mètrica i en relació a la seva representació social. Cada poeta composava segons unes convencions d’un gènere molt definit formalment, amb un sentit històric i una significació social determinada. En certa mesura és una poesia formular, molt influïda per la dicció homèrica i per un llenguatge literari “artificial”. Tanmateix és d’una meravellosa originalitat que reflexa la personalitat d’aquests primers poetes d’Occident. Foren imitats pels llatins i europeus posteriors, fins al punt que, moltes vegades, com passa amb Anacreont, són més coneguts per la seva influència que pels guspires de la seva obra conservada per la tradició de copistes i filòlegs, malgrat que els menysprearen.

Els grecs consideraven la poesia com quelcom molt important per a la comprensió del món i de la vida. Es prenien seriosament els seus poetes. Eren els primers educadors del poble en una societat sense dogmes religiosos ni sacerdots amb llibres sagrats ni tradicions rígides. Els primers filòsofs foren també poetes, encara que els criticaren i Plató arribarà a expulsar-los de la República.

Ja en Homer se’ns parla de cants rituals que acompanyen tota la vida social: cants de la collita, nupcials, trenos mortuoris... La lírica grega és el resultat de la transformació de tot aquesta producció pre-literària en obra poètica elevada a categoria estètica (J. Alsina). És però a partir de les transformacions polítiques, econòmiques i monetàries dels segles VII i VI que sorgeix una poderosa acceleració de la vida afectiva[1] amb el desencadenament de passions profundes i violentes i la formació de personalitats enèrgiques i conscients: el poeta es nega a desaparèixer darrere del tema i canta fluidament la seva experiència personal.

La lírica arcaica grega més propera a allò que avui diem lírica és el melos eòlic, la poesia personal de Safo, Alceu i, també Anacreont, melos jònic. Altrament ens xoquen els epinicis pindàrics, destinats a un cor festiu que commemora religiosament una victòria “deportiva”.

Cal distingir, doncs, la lírica MONÒDICA, cantada a una sola veu i la lírica CORAL. Però també s’inclouen altres gèneres propers com l’ELEGIA, la poesia IÀMBICA, l’EPIGRAMA...

La biblioteca d’Alexandria, fonamental en la transmissió dels textos grecs antics, estableix el nombre màgic de 9 poetes, el cànon alexandrí: Píndar, Baquílides, Safo, Anacreont, Estesícor, Simònides, Íbic, Alceu i Alcmà (Ant. Palatina IX 184). Safo és l’única poetessa, però n’hi va haver d’altres. En el següent epigrama d’Antípatre de Tessalònica[2] (Ant. Palatina IX 26) dóna el cànon femení:

L'Helicó i el penyal macedoni de Pièria nodriren
amb himnes aquestes dones de divinals paraules:
Praxil·la, Mero, la boca d'Ànite, l'Homer femení,
Safo, l'ornament de les lèsbies de bells rulls,
Erinna, la il·lustre Telesil·la, i tu, Corinna,
que has cantat l'impetuós escut d'Atena,
Nossis de veu femenina i Mirtis de dolces tonades,
totes artesanes d'eternes línies.
El gran Úranos engendra nou Muses i, altrament,
la Terra, aquestes nou, joia imperible per als mortals.

Per apropar-nos a la poesia lírica arcaica:
ANTOLOGÍA DE LA POESÍA LÍRICA GRIEGA. SIGLOS VII-IV A.C.,Alianza Editorial, Madrid 1980.
Una selecció i traducció al castellà de Carlos García Gual. 140 pàgines amb un saborós pròleg, del qual hem extret alguns coneixements de més amunt. Parla també de la pèrdua que suposa tota traducció i de la sonoritat i musicalitat originals perdudes. Conté una breu nota introductòria dels principals autors. I una bibliografia mínima imprescindible. Divideix la lírica en les següents seccions:
Yambógrafos y elegíacos arcaicos
La Lírica monòdica
El canto coral
Composiciones de la lírica popular.
Poemas sueltos de pensadores del siglo IV.
LÍRICOS GRIEGOS ARCAICOS, ed. Sirmio, Barcelona 1991.
Traduïts per Joan Ferraté (1924-2003) les poesies foren revisades per aquesta edició, encara que conserva els textos originals grecs de la primera edició (1968), gairebé la totalitat dels poemes i fragments dels segles VII i VI. Amb un propòsit lloable: “mediar entre un original remoto y difícil i el púbico al que se dirige... amb “la fidelidad estricta al texto de que se parte”
LÍRICA GRIEGA ARCAICA. POEMAS CORALES Y MONÓDICOS, 700-300 a.C., a cura de Francisco Rodríguez Adrados, Gredos, Madrid, 1980. Amb acurades introduccions i notes, aquesta traducció completa:
LÍRICOS GRIEGOS. ELEGÍACOS Y YAMBÓGRAFOS ARCAICOS, que Adrados publicà a Barcelona (1957-59).

ALGUS LÍRICS ARCAICS ORDENATS CRONOLÒGICAMENT:
650 Calí, d’Efes,
648 (eclipsi) Arquíloc de Paros,
640 Tirteu d’Esparta,
630 Mimnerme de Colofó,
630 Semònides d’Amorgos (iambe)
630 Alcman de Sardes,
600 Alceu de Mitilene, Lesbos,
600 Estesícor d’Hímera, Sicília,
594 Soló d’Atenes
575 Safo d’Èresos, Lesbos,
(VI-V) Teognis de Mègara (corpus de 1400 versos formats sobre un nucli original de Teognis)
540 Hiponacte d’Efes,
540 Ibic de Règion,
530 Anacreont de Teos,
556-468 Simònides, de Iulis, Ceos, coral
518-446 Píndar de Cinoscèfalos, Tebes,
( ...-450 ) Baquílides, nebot de Simònides,

[1] Lluites polítiques (pas de la monarquia a la aristocràcia, la tirania i la democràcia -la formació de la πόλις), la crisi religiosa (necessitat de purificació i expiació), les angoixes de la guerra portada per invasors, les colonitzacións, les dures lluites econòmiques produïdes pel pas d’una economia “natural” a una monetària. (W. Nestle)

[2] Margalida Capellà: Grec de Batxillerat, Teide, Barcelona 1998.

Il.lustració procedent de la cova de Pitsà (Peloponès, VI-V a.C), de Pintura griega, Paolo Moreno, Ed. Mondadori, Madrid 1988: Sobre fusta de xiprer es representa una processó cap al sacrifici d’un be.

ROBERT GRAVES: EL PAÍS QUE HE ESCOLLIT. ANTOLOGIA POÈTICA

El suplement Cultura, Avui 11 IV 09, ofereix el pròleg de Lucía Graves per a la primera edició en català de la poesia del seu pare, Robert Graves (1895-1985): El país que he escollit. Antologia poètica, edicions del Salobre, Pollença, 2009. Antologia bilingüe, selecionada i traduïda per Josep M. Jaumà, presenta 160 poemes extretes del corpus de 1202 poesies publicades, que conserven la riquesa, la flexibilitat del llenguatge i la imatgeria de Graves, com afirma Lucía.

Resum del pròleg de LG: LA POESIA ÉS UNA MANERA DE SER I DE PENSAR.

Lucía ens presenta la poesia de Graves com una biografia íntima, on traça el desenvolupament de les emocions, els pensaments, les actituds i les creences del poeta al llarg de la seva vida: el país que he escollit, un univers poètic -la poesia [...] no forma part de la literatura sinó que és una manera de ser i de pensar: quelcom semblant al poder d’avançar per un corredor familiar i, al final, desaparèixer de sobte a través d’un mur de pedra (d’una lliçó de 1965 com a Professor de Poesia d’Oxford).

Els temes recurrents i sovint entrellaçats de la seva poesia són l’enigma de la inspiració, la imatgeria de la Deessa Blanca, i l’amor i les emocions que sorgeixen entre els amants. També parlen, sovint amb un humor incisiu de la infantesa, de la guerra i la mort, de l’irracional, de la identitat i la dualitat, i del seu rebuig de la societat industrial del segle XX.

M’atreia allò perdut, indesxifrat, monstruós (“Les edats del jurament”), i preferia el paisatge indòmit de Harlech (nord de Gal·les) als carrers residencials del seu Wimbledon natal, on poder veure el món en la seva forma elemental, amb la seva bellesa i aspror naturals. Un paisatge intemporal que fou enriquit i completat pel contrapunt mediterrani (s’establí a Deià des del 1929).

Però es topà amb la primera gran guerra, on fou ferit greument el 1916 a la batalla del Somme. Experiència crucial. Els fantasmes i terrors imaginats a la infantesa es feren reals a les trinxeres i també el valor de l’amistat i l’enyor de la tranquil·litat rural. Les conseqüències emocionals, que feren perillar el matrimoni amb Nancy Nicholson, portren a Graves a no admetre l’ajuda psiquiàtrica, perquè temia perdre les imatges pertorbadores i els seus poders poètics. És a dir, el sentit de la buidor i la pèrdua:

No hi ha vida? Només una ombra tènue, un buit
pressentiment? Ni una rata rossegant un crostó?
Ni, a la finestra, als vidres, no hi ha ni un borinot,
ni mosca, ni aranya famolenca?
Les finestres emmarquen uns cels freds
mig fosos amb el mar, com en el gènesi...
tumult irreal, confús.
(“El gran mirall”, 1921)

Hàbil artífex dels mots, de la rima i del metre, trobà l’originalitat en l’actitud envers el tema, una veu poderosament personal.

La seva neurastènia va unida a una creixent decepció envers la societat per la que havia lluitat: Què empenyia les cames / era l’inacabable / i absurd, esfereïdor / destí d’ésser unes cames (“Les cames”).

A l’obra en prosa es llançà a reconstruir el seu heretatge cultural, endinsant-se en l’aurora de la cultura europea i els orígens del comportament humà per trobar-hi l’explicació de la inestabilitat del present. Calia recuperar els valors perduts del nostre inconscient. Una tasca que produí els seus estudis mitològics, bíblics, històriques i les novel·les històriques, com Jo, Claudi, 1934).

Una gran influència en el desenvolupament literari i personal de Graves fou la relació (1925-1939) amb Laura Riding, poeta nord-americana, a la qual tingué per figura divina, potser la precursora de la Deessa Blanca: la fi del seu matrimoni, el trasllat a Deià (1929-1936), una relació tensa (sublimada en els poemes “Sobre prodigis” i “La vall de les terrasses”). L’intent de suïcidi de Riding portaren a Graves a escriure la seva autobiografia, Goodbye to All That, el seu amarg comiat d’Anglaterra.

Amb la segona gran guerra arriba una nova relació amb Beryl Pritchard, mare de Lucía, i una estabilitat emocional que produí els seus millors versos d’amor (“Ella parla d’amor mig adormida”, “A través del malson”). Ara bé, foren uns anys marcats per la tràgica mort del seu fill gran, David, a Burma (“Un fantasma vingut d’Arakan”), II guerra mundial.

Una obsessió sobtada i irresistible l’empeny a escriure The White Goddess. A partir de 1944 treballa en aquesta “Gramàtica històrica del mite poètic”, la resposta a l’enigma de la inspiració poètica i de la seva insatisfacció social. El matriarcat és esbandit pels indoeuropeus i, conseqüentment, explica els errors de segles del comportament humà en girar-se d’esquena al poder intuïtiu, màgic i natural del femení. La triple deessa és la Musa (“La deessa blanca”, “A Juan en els solstici d’hivern”, “Entre lluna i lluna”, “Rea”).

A partir de 1946 torna a l’illa, era el poeta anglès auto-exiliat en una illa mediterrània que escrivia sobre els fonaments de les cultures europees, el triomf d’haver agermanat la cultura del nord anglosaxó amb la del sud mediterrani.

Els últims déu anys de la seva vida va sofrir de pèrdua de memòria i tornaren els fantasmes de la guerra:

No tinc por de la mort,
sinó només de la compassió, i de l’oblit
del vocabulari perdurable de l’amor
i de la fi de la poesia.
(“L'últim quart de lluna”)

(del Pròleg de Lucía Graves)

Robert Graves fou un poeta i un erudit singular i controvertit, més conegut per la seva novel·lística de caire històric, i concretament per l’adaptació excel·lent i llegendària de Jo, Claudi (1934) en sèrie televisiva per la BBC, 1975. Tretze capítols dirigits per Herbert Wise, i interpretats per grans actors del teatre anglès: Derek Jacobi (Claudi), Sian Phillips, John Hurt (la primera víctima de "Alien, El Octavo Pasajero"), Patrick Stewart (el capità Picard de la nova generació de “Star Trek”). Narra la visió del coix, tartamut i malalt Claudi (Tiberi Claudi Neró Germànic, Lió 10 aC – Roma 54 dC), que fent-se passar per idiota succeí a Calígula com a Emperador (41-54 dC). Com testimoni privilegiat, relata las intrigues de palau, la misèria y la perversió del major Imperi de la Terra, y la trama de sexe, poder i assassinats, de la qual ell mateix en fou víctima, en morir enverinat probablement per la seva segona muller Agripina.

En la seva extensa producció, més de 140 obres, destaquen els següents títols:

Yo, Claudio. (I, Claudius), Arthur Barker, Londres, 1934.
Claudio el dios y su esposa Mesalina (Claudius the God and his Wife Messalina), Arthur Barker, Londres, 1934.
El vellocino de oro (The Golden Fleece), Cassell, Londres, 1944.
Rey Jesús (King Jesus), Creative Age Press, Nueva York, 1946.
La hija de Homero (Homer's Daughter), Cassell, Londres, 1955.
El Conde Belisario (Count Belisarius) Edhasa 1998 (reeditado)
Adiós a todo eso (Goodbye to All That: An Autobiography), Jonathan Cape, Londres, 1929. (edición revisada por el autor: Doubleday, New York, 1957).
La diosa blanca (The White Goddess), Faber & Faber, Londres, 1948.
Los mitos hebreos (Hebrew Myths. The Book of Genesis), escrito con Raphael Patai, The Trustees of Robert Graves, Londres, 1964.
Los mitos griegos (Greek Myths and Legends), Cassell, Londres, 1968.
Dioses y héroes de la antigua grecia (Greek Gods and Heroes)

Entre aquesta obra remarcaria la importància de La deesa blanca, que amb el subtítol “Gramàtica històrica del mite poètic” postula la reconstrucció del llenguatge màgic de l’Europa antiga mediterrània i septentrional, lligat a cerimònies religioses populars que celebren la deessa Lluna:

Mi tesis es que el lenguaje del mito poético, co­rriente en la Antigüedad en la Europa mediterránea y septentrional, era un lenguaje mágico vinculado a ce­remonias religiosas populares en honor de la diosa Luna, o Musa, algunas de las cuales datan de la época paleolítica, y que éste sigue siendo el lenguaje de la verdadera poesía, «verdadera» en el moderno sentido nostálgico de «el original inmejorable y no un sustituto sintético». Ese lenguaje fue corrompido al fi­nal del período minoico cuando invasores procedentes del Asia Central comenzaron a sustituir las institucio­nes matrilineales por las patrilineales y remodelaron o falsificaron los mitos para justificar los cambios socia­les. Luego vinieron los primeros filósofos griegos, que se oponían firmemente a la poesía mágica porque amenazaba a su nueva religión de la lógica, y bajo su influencia se elaboró un lenguaje poético racional (ahora clásico) en honor de su patrono Apolo, y lo impusieron al mundo como la última palabra respecto a iluminación espiritual: opinión que ha predominado prácticamente desde entonces en las escuelas y universidades europeas, donde ahora se estudian los mitos solamente como reliquias arcaicas de la era infantil de la humanidad.
(Pròleg, La diosa blanca, Al. Ed., Madrid 1983, trad. Luis Echávarri)

Un llenguatge poètic que inspira la seva obra sigui poètica, assagista, o novel·lística. Una obra que no defuig les preguntes enigmàtiques ni les conjectures per respostes. Així aquest feminisme lunar continua la investigació de les tesis sobre el matriarcat de J.J. Bachofen (Das Mutterrech, 1861), que recollí Engels i que s’han emprat i s’empren en debats antropològics i feministes.
JC

Un bon estudi sobre la Deesa Blanca i la seva influència en els personatges femenins en l'obra de Robert Graves es "Tras los pasos de la diosa", de Cesar Fuentes Rodríguez: http://www.lamaquinadeltiempo.com/algode/graves1.htm

Il.lustracions: 1. dibuix JA; 2. Coberta d'Alianza Editorial (D.Gil, Foto: Flash-Press)

LA BELLESA DEL COS, ESPOSICIÓ AL MUSEU ARQUEOLÒGIC D'ALACANT ABRIL-OCTUBRE 09

El Museu Arqueològic d’Alacant, http://www.marqalicante.com/bellezadelcuerpo/index.php
presenta l’exposició: La belleza del cuerpo. Arte y pensamiento en la Grecia Antigua, des de el 2 IV 09 fins el 13 d’Octubre. Amb 125 peces del Museu Britànic té l’atractiu de l’escultura de Miró, el Discòbol, per primer cop a Espanya. Distribuïdes en dos blocs temàtics (Ideal de Belleza, Carácter y Realismo y Hacia el Olimpo) hom pot estudiar també des de una figura ciclàdica a déus olímpics i herois (Hera, Zeus, Demèter, Hèracles...) i el fonamental Dorífor de Policlet.
L’exposició es completa amb Huellas griegas en la Contestania Ibérica, que repasa l’impacte de la cultura grega en les terres d’Akra Leuka.

El Discòbol és una escultura en marbre de 700 quilos i 1,7 metres d’altura, còpia de l’original en bronze (Rec: els guerrers de Riace, recuperat el 1972 del fons de la mar), creada vers el 455 aC. Representa un atleta just abans del moment de llençar el disc. L'original era de bronze però només es coneix per les copies romanes en marbre. Moviment pur amb tots els músculs en tensió. El llançador té el cos girat per aprofitar la seva força i el cap tombat per mirar el disc, totalment concentrat (Visualart, VVAA, Vicens Vives, 2ª reimpressió 2003, amb un acurat anàlisi didàctic: “...una composició feta a partir de triangles i línies corbes. Per exemple, el cap, els malucs i els peus formen una mitja circumferència que s’oposa –en equilibri precari, responsable en gran part de la sensació de moviment- a l’altra mitja circumferència que formen els braços estesos: el dret cap enrere per agafar impuls i l’esquerre recolzat sobre el genoll. En segon lloc, es detecta una línia en ziga-zaga que trenca qualsevol harmonia estàtica i que va del disc fins a l’espatlla dreta, d’aquesta al maluc, del maluc al genoll i del genoll al peu aixea. En definitiva, l’expressió perfecta del moviment”.)

Per la visita, encara que sigui virtual, pot anar bé el següent esquema de l'escultura grega:

ÈPOCA ARCAICA, fins la fi del VIaC: pas a pas es perfila la tècnica i l’ideal artístic. Des de la rigidesa i la frontalitat gairebé sense ritme ni moviment representa kouroi i korai, déus o atletes hieràtics amb el seu somriure arcaic.

INICIS DE L’ÈPOC CLÀSSICA, s. Vé aC: idealisme, la noble senzillesa i la serena grandesa (Wickelmann) mira el cos natural i guanya moviment, encara contingut: el Discòbol de Miró. Fídies (relleus del Partenó) i Policlet (Dorífor, Diadumen, el cànon o proporció matemàtica).

SEGLE IV: Praxíteles s’aparta de la duresa de les escultures anteriors, suavitza i humanitza el cos –corba praxiteliana: Hermes amb Dionís infant, el sentiment de la mirada tendra dirigida al xiquet. Dóna pas a un estudi més detallat de la realitat en interessar-se per gestos i actituds més patètics (Escopas: Mènade furiosa. Retrat individualitzat (Lisip: Sòcrates).

ÈPOCA HEL·LENÍSTICA: la intensitat extrema dels sentiments (pathos) trenca l’equilibri clàssic. Més moviment i dinamisme: barroquisme: Laocoont i els seus fills, l’Altar de Zeus (Pèrgam), Victòria de Samotràcia. Més realisme: temes de la vida quotidiana: el xiquet de l’espina, el xiquet de l’ànec.

Foto: Vikipèdia: Miró

TARRACO VIVA, 2009: ACTIVITATS ESCOLARS

TaRRACO VIVA
El festival romà de Tarragona
c/ Cavallers 14 47003 Tarragona
T +34 977 24 22 20 fax +34 977 24 11 10
www.tarracoviva.com secretaria@tarracoviva.com

ACTIVITATS DIRIGIDES A ESCOLARS
Us fem arribar una proposta d’activitats del Festival Tàrraco Viva, pel divendres 29 de maig de 9,30 a 13,00 hores, pensada per a centres escolars i en les que tractarem sobre aspectes de la vida a les legions romanes, la cavalleria i els jocs de gladiadors.

El Festival Tàrraco Viva té com a objectiu la divulgació històrica, totes les activitats que proposem tindran una explicació d’allò que s’està veient i els grups que hi participen reprodueixen fidelment els materials originals de la època a partir de les repliques de peces trobades en les excavacions arqueològiques. Creiem per tant que és una proposta amb un interessant valor pedagògic.
Podeu fer la inscripció a aquestes activitats, omplint la fitxa que adjuntem i que podeu enviar per correu electrònic a secretaria@tarracoviva.com. Un cop haguem rebut la vostra fitxa d’inscripció ens posarem en contacte amb vosaltres per tal de perfilar els detalls de la vostra assistència i us farem arribar material sobre el festival per tal que el pugueu treballar amb els alumnes.
Volem també informar-vos que durant els dies de Tàrraco Viva (del 18 al 31 de maig) l’accés als recintes monumentals del museu d’Història de Tarragona és gratuït i que es desenvoluparan més de 200 activitats: tallers, conferencies, exposicions, demostracions, reconstruccions històriques, etc. relacionades amb la difusió de la historia del món romà. Podeu consultar les activitats i serveis del festival Tàrraco Viva
a www.tarracoviva.com

Restem a la vostra disposició.
TaRRACO VIVA 2
Divendres 29 de maig de 2009
Lloc: Camp de futbol de El Roqueral
Passeig Torroja (Tarragona)
Horaris: de 9.30 a 13.00 h.Activitat gratuïta

Activitats:
9.30 h. Arribada de les escoles
Obertura de les instal•lacions. Visites lliures al campament legionari i a la
zona de la cavalleria romana.
10.30h Les legions romanes i l’artilleria romana – demostració
11.15h La cavalleria romana – demostració
12.00h Ludi Gladiatori – Jocs de gladiadors a l’antiga Roma – demostració.

INFORMACIÓ SOBRE LES ACTIVITATS
Els campaments de les legions romanes
La Legio VII Gemina (Tarragona) i la Legio VI Victrix (Alemanya) ens oferiran comentaris amb explicacions històriques sobre les característiques dels campaments legionaris: tasques dels agrimensors militars, les trinxeres, els pila muralia, la distribució interior, les tendes, etc. També es podrà comprovar el funcionament de les diferents peces d’artilleria: la balista i la catapulta
La Cavalleria romana Timettroter (Alemanya)
Aquest grup alemany especialitzat en demostracions de cavalleria antiga, oferirà unes exhibicions sobre cavalleria romana de parada i de lluita. En les restes arqueològiques dels campaments s’ha trobat abundant material (màscares, estris pels cavalls i altres restes) que han permès al grup Timetrotter realitzar les seves reconstruccions amb un elevadíssim grau de fidelitat a l’original arqueològic.

TaRRACO
VIVA 3
GLADIADORS Les lluites de gladiadors a l’antiga RomaEl grup, Istituto Ars Dimicandi (Itàlia), habitual col•laborador del Festival, ens oferirà una demostració amb comentaris, per tal d’apropar-nos, amb el màxim de rigor, al món dels gladiadors.
Recomanacions:
Característiques de l’espai:
L’espai a on es realitza l’activitat disposa de pocs indrets d’ombra i no hi ha fonts properes pel que es recomana que els infants, especialment el més petits portin un barret i ampolles d’aigua
Persones amb mobilitat reduïda: L’accés al recinte és practicable per a persones amb mobilitat reduïda. Us agrairem que ens informeu si és necessari preveure una reserva d’espai

BERNAT METGE AL KIOSC: SÒFOCLES EL PRIMER DELS 50 VOLUMS DE LA COL•LECCIÓ CATALANA DE MÉS PRESTIGI

Fa dies anotàvem al bloc (27 V 08) la sortida al quiosc d’una selecció de la Biblioteca creada el 1922 amb el patrocini de Francesc Cambó, i engegada per autoritats de la llengua com Carles Riba i Pompeu Fabra. Ara, fa unes setmanes, que ja podem tenir a les mans el primer lliurament: es tracta de Sòfocles (496-406 aC), amb el text grec i la traducció de Les dones de Traquis i Antígona, realitzada pel doctor i poeta Carles Riba en 1951.

Farem cinc cèntims d’Antígona, escrita el 411 aC (GEC), i representada pòstumament el 405 aC, amb mots del personatge EL PRÒLEG, de l’Antígona d’Espriu (1955):

Recordaren que Laios, rei de Tebes, fill de Labdac, del llinatge de Cadmos, es casa amb Iocasta, germana de Creont. El matrimoni era estèril, i Laios desitjava vivament tenir descendència. Apol•lo, des del seu oracle de Delfos, li prohibí de satisfer aquest anhel: el fill que tingués el mataria i causaria la ruïna de Tebes. Laios, no fent cas de la predicció, engendra Edip i atreu així, damunt d'ell i la seva casa, l'odi del déu. Temorenc de la desgracia que l’amenaça, el rei ordena a la fi d'abandonar el nascut al bosc i a la fosca, però Edip es salvat i creix, vigorós i subtil, lluny de Tebes. Un dia, troba el pare desconegut en un camí i el mata, al llarg d'una baralla. Arribat a la ciutat d'origen i vencedor de l'Esfinx, devoradora d’homes, es casa, per consell de Creont, amb la reina vídua, la seva pròpia mare. Tenen fills: Antígona i Ismene, Etèocles i Polinices. Al cap de temps, es revelat a Edip el seu doble crim. Iocasta es penja, el fill incestuós es buida els ulls. reclòs en un racó del palau, sense amor, solitari, Edip, cansat de suportar els mals tractes d'Etèocles i de Polinices, maleeix els seus fills barons: d'ell heretaran tan sols la discòrdia i la guerra. Mort el pare, els dos germans, reis un any l'un, un any l'altre, segons pacte, de Tebes, es disputen el poder. Polinices es desposseït dels seus drets i es dirigeix, fugitiu, a Argos, on esdevé gendre d'Adrast, senyor de la vila. Allí planeja la seva venjança. Obté l'ajut del seu sogre i d'altres prínceps i camina amb un exèrcit contra Tebes. Envesteix amb sis campions les portes de la ciutat. Set guerrers cadmeus les defensen, i Etèocles és un d'ells. Els dos germans es troben davant per davant, lluiten i es donen l'un a l'altre la mort. Caiguts sense descendència, Creont, el nou rei, mana d'honorar la memòria d'Etèocles i priva que Polinices, enemic de Tebes, trobi repòs segons els ritus. Qui desobeeixi aquest precepte perdrà la vida. Antígona, la germana, enterra de nits el cos mig menjat pels voltors. Descoberta, es condemnada per crim contra la ciutat. Tirèsias, l'endeví, intenta inútilment salvar-la.(1)

Antígona és des de Sòfocles símbol de la resistència contra qualsevol mena de tirania i encara que el cost sigui la pròpia vida. Perdurarà l’heroïna inspirant la tradició. Així, Hölderlin la veu violenta i blasfema. Hegel (Estètica, 1835) remarca la contradicció que condemna a mort la societat grega, víctima de la tensió entre els valors morals de la ciutat, encarnats per la figura masculina de Creont, i els valors morals “naturals” d’Antígona com a dona (DM R.Martin). Tanmateix és en el segle XX quan s’interpreta políticament Antígona. Així Espriu (1913-1985). Diu A. Badia: ...potser la seva aparent feblesa [d’Antígona], la seva desvalguda innocència, dreçant-se inflexiblement enfront de poders manifestament superiors, comnituen essent el nucli pernne de la seva atracció...

Parafrasejant EL PRÒLEG, Fins aquí els fets. Escolteu ara, si voleu, les raons dels personatges:

CREONT. — (A Antígona). I tu, i tu que abaixes a terra el front, ¿ confirmes o negues haver fet el que diu ?
ANTÍGONA — (Redreçant el cap i mirant Creont a la cara). Confirmo que ho he fet, sí, i no ho nego.
CREONT. — (Al guarda). Tu pren les cames, pots anar-te'n on vulguis, exempt d'un càrrec que et pesava. (El guarda surt. Creont continua, adreçant-se a Antígona). I tu respon-me, sense frases, en resum. ¿Sabies que per una crida això hagués estat prohibit?
ANTÍGONA.—Ho sabia: ¿per què no ho havia de saber? Era pública.
CREONT. — ¿I amb tot has gosat transgredir la meva llei?
ANTÍGONA. — Sí, perquè no és pas Zeus que me l'havia promulgada, i la Justícia, que habita amb els déus subterranis, no ha fixat entre els homes unes lleis com aquesta; no veia tampoc que les teves crides tinguessin prou forca perqué, preceptes no escrits, immutables dels déus, un mortal hi pogués córrer per damunt. No és d'avui ni d'ahir, sinó de sempre, que són vius; i ningú no sap des de quin dia han aparegut. I aquests preceptes, no entenia pas jo, per por del que pensés ningú, pagar-ne el redreçament als déus: sabia bé que he de morir -¿ i per què no?- encara que tu no haguessis fet pregonar res. I si abans del temps moro, jo dic que això és un guany. Perquè qui viu, com jo, enmig de tantes desgràcies, ¿com no hi guanya, morint? Així, per a mi almenys, trobar-me amb el destí que dius, és un dolor que no compta; en canvi, si el cos d'un fill de la meva mare jo hagués sofert que restés insepult, sí, me'n doldria; d'aixó altre no me'n dolc. Si encara et semblo que faig coses boges, potser el boig és qui em condemna per bogeria.
EL CORIFEU. — Es revela el tremp fer de la filla d'un pare fer: no sap cedir a les desventures.
CREONT. — (Al Cor) Sí, però sàpigues que aquests esperits massa rígids són els que més cauen; i que el ferro, que es tan fort quan es cuit i endurit al foc, és el que més sovint veuries rompre's i esberlar-se. Amb una petita brida, conec cavalls fogosos que s'han posat a punt. No, no escau fer l’altiu, quan s'és esclau dels seus pròxims. Aquesta, que feia una insolència, prou ho sabia, quan ha passat per damunt les lleis establertes; i ara que ho ha fet, és una segona insolència vanar-se i riure d'haver-ho fet. No, jo no sóc ja un home, i és ella l'home, si ha de quedar impune aquest arbitri. Però que sigui o no filla de la meva germana, que sigui més de la meva sang que tot el Zeus de la nostra llar plegat, el que és ella ni la seva germana no s'escaparan de la mort més infame; perquè, l'altra, també l'acuso d'haver complotat aquesta sepultura. (Als seus esclaus) Crideu-la. Sí, l'he vista dins suara, com rabiosa, que no es dominava. És el que passa: el cor dels qui a l'ombra no ginyen dret, abans de fer-lo ja es convicte del seu lladruny. (A Antígona) Però sobretot detesto el qui, atrapat en males obres, encara pretén embellir-les.
ANTÍGONA. — ¿ Què vols més que la meva mort, si estic a les teves mans ?
CREONT. — Jo, res; tenint-la, ho tinc tot.
ANTÍGONA.— ¿ Què trigues, dones? A mi, no hi ha un sol mot de tu que em plagui; i espero que no me'n plaurà mai cap! Així també a tu et disgusten els meus actes. I tanmateix ¿d'on hauria pogut treure una glòria més gloriosa que posant el meu propi germà en una tomba? (Assenyalant els vells del Cor) Aquests, d’això, tots se n'agraden, i ho dirien, si la por no els tingués tancada la llengua. Però la tirania, entre moltes coses que és feliç, té el privilegi de fer i de dir absolutament el que vol.
(de la traducció de C.Riba, vv. 441-506, amb el subratllat meu, però ometen les anotacions)

(1) ed. 62, Barcelona, 1990. Edició amb estudi introductori d’Alfred Badia. (El subratllat és meu)



il.lustració 1. Fragment pompeià de la Vila dels Misteris
2. reproducció d'una pàgina de l'edició mencionada. Notar com està provista d'aparell crític a peu de pàgina