LA VIDA ÉS MÉS VELLA DEL QUE PENSÀVEM. EL FÒSIL MÉS ANTIC TÉ 3700 ANYS

La vida és més vella del que pensàvem. Dóna-li una oportunitat i tirarà endavant. Amb uns 10 milions d’anys n’hi hauria prou perquè la vida arranqués i es diversifiqués. El fòssil més antic de la Terra, es troba en un estromatòlit, un pila cònica de sorra fossilitzada que indica la presència de microbis que s'alimentaven dels compostos presents als sediments. Les roques on s'han trobat s'han datat de fa 3.700 milions d'anys, la qual cosa avança 220 milions d'anys l'aparició d'aquests éssers vius. Article de Nuño Domínguez i taula dels temps geològics.

Representació dels temps geològics. Vikipèdia

El desglaç de l’Àrtic desenterra el fòssil més antic de la Terra

L'existència de microbis fa 3.700 milions d'anys suggereix que l'aparició de vida a l'univers pot ser més comú del que es pensava

NUÑO DOMÍNGUEZ  EL PAÍS 1 SET 2016

Una de les preguntes més difícils de respondre és si la vida és un miracle o bé una conseqüència inevitable de l'univers. En aquesta qüestió Déu és irrellevant, perquè segons el diccionari un miracle és també una cosa rara, extraordinària i meravellosa. Per alguns experts això va ser el que va passar quan uns quants compostos bioquímics es van combinar en algun lloc del planeta jove per generar les primeres formes de vida autoreplicants. D'altres pensen que aquest procés era gairebé inevitable, relativament ràpid, i que probablement ha succeït i està succeint a molts planetes ara mateix.

“Les implicacions són sorprenents”, diu una investigadora de la NASA

Avui es publica un descobriment que aporta dades importants sobre el tema. Científics australians han trobat a Groenlàndia el fòssil més antic de la Terra. Es tracta d'un estromatòlit, un pila cònica de sorra fossilitzada que indica la presència de microbis que s'alimentaven dels compostos presents als sediments. Les roques on s'han trobat s'han datat de fa 3.700 milions d'anys, la qual cosa avança 220 milions d'anys l'aparició d'aquests éssers vius. Les roques de la formació Isua, on han aparegut els fòssils, havien estat fins ara cobertes per neu perpètua que es va fondre fa poc pel desglaç accelerat de l'Àrtic.

“Som davant del registre biològic visible més antic del planeta”, resumeix Allen Nutman, investigador de la Universitat de Wollongong i primer autor del descobriment, publicat aquest dimecres a la revista científica Nature. Fins ara les úniques proves de vida en aquesta època “es basaven en isòtops d'alguns elements [a les roques], sobretot carboni i ferro”, detalla Nutman a EL PAÍS. Encara que això aportava “indicis clars” de la presència de vida, “també es podia deure a altres causes no biològiques”, destaca.

Per Nutman, la troballa aporta la prova definitiva, ja que la morfologia i la composició química dels fòssils descarten un origen no biològic. Això suposa que fa 3.700 milions d'anys la vida al planeta ja s'havia consolidat. El treball avala la tesi que els primers éssers vius van aparèixer fins i tot abans, fa uns 4.000 milions d'anys, un sospir en termes geològics després de la formació de la Terra, fa 4.500 milions d'anys. La data coincideix amb un període en què el planeta patia un constant bombardeig d'asteroides que convertien la seva superfície en una massa informe de lava ardent, l'infern on van haver de viure els primers terrícoles.

“Si realment aquestes són les tombes figuratives dels nostres primers ancestres, les implicacions són sorprenents”, opina Abigail Allwood, investigadora del laboratori de propulsió a raig de la NASA. Si aquests microbis van poder viure en aquest entorn i deixar els rastres que s'han trobat, especifica la científica en un comentari de l'estudi, “la vida no és una cosa tan improbable i rara. Dóna-li mitja oportunitat i tirarà endavant”.

El coneixement actual de la vida a l'univers es basa primordialment en quant va trigar la vida a aparèixer a la Terra després de la seva formació. Si, com indica aquest nou descobriment, va succeir tan aviat, llavors també hi podia haver hagut vida en altres planetes del sistema solar com Mart, apunta la investigadora de la NASA.

Iñaki Ruiz-Trillo, investigador de l'Institut de Biologia Evolutiva de Barcelona (CSIC-UPF), opina que aquesta és “una prova important que la vida a la Terra no va trigar gaire a aparèixer i que bona part de la història evolutiva ha estat dominada per formes de vida procariotes, ja que els eucariotes [el gran grup que inclou animals i humans] no van aparèixer fins gairebé 2.000 milions d'anys més tard”.

Juli Peretó, expert en Biologia Evolutiva de la Universitat de València, destaca: “El fet que ja hi hagués una vida diversa i metabòlicament molt activa, per exemple, les dades isotòpiques indiquen que ja hi havia fixació de CO₂ en aquest moment, és fascinant”, assenyala. “Si ens desprenem del prejudici darwinista que l'evolució és molt lenta, hi ha qui estima que amb uns 10 milions d'anys n'hi hauria prou perquè la vida arrenqués i es diversifiqués”, afegeix.

TAULA DELS TEMPS GEOLÒGICS

La taula dels temps geològics s'utilitza en geologia per descriure i relacionar esdeveniments de la història de la Terra.

S'estima que la Terra té al voltant de 4.570 milions d'anys. La taula dels temps geològics s'ha organitzat en períodes, normalment anomenats a partir d'esdeveniments geològics o paleontològics rellevants.

Vikipèdia ens dóna les dades i la nomenclatura proposats per la Comissió Internacional d'Estratigrafia, i les recomanacions de l'Institut Geològic de Catalunya. 

https://ca.wikipedia.org/wiki/Taula_dels_temps_geol%C3%B2gics  

https://sites.google.com/site/geovye/home 

FÍSICA POLÍTICA: "11 DIMENSIONS"

Llegeixo sovint els articles de divulgació científica de Javier Sampedro, doctor en genètica i biologia molecular. Al diari El País. Sempre molt didàctics, s’explica amb una claredat sintètica que, més que il·lustrar-te en les novetats científiques, són plaents. Avui, tanmateix, dedica la columna a descriure les mides de la cosa política, expressió ideològica de l’art de governar (especialment en una societat lliure), de l’administració d’allò públic i el bé comú, i de les relacions entre els agents socials i els ciutadans lliures. A partir de la costum inveterada de desplegar aquest concepte sobre la línea, o lateralitat, dreta - esquerra, sobre la que també es tracen amb fosforito línies de distints colors, arriba a l’espai de la teoria de les cordes de la física quàntica. Amb gràcia i ironia ens situa la sèrie de idees totxo habituals (lliberal, llibertari, llibertí, p.ex) en l’espai paradoxal. Genial.

Un quadrat posseeix dues dimensions. Ampliant-lo amb una nova dimensió genera un cub, que és tridimensional. (Figura en projecció). Afegint al cub una nova (que no es veu) genera un hipercub, que és de quatre dimensions. (Figura en projecció. Tal objecte no el podem percebre en el nostre espai tridimensional). - Il·lustració: Vikipedia. 

Once dimensiones

Ya no podemos definirnos políticamente en torno al eje vetusto de la izquierda y la derecha         JAVIER SAMPEDRO   1 SEP 2016

Los ejes ya no son norte-sur, este-oeste. Se añaden continuamente nuevas dimensiones en la política actual.

Si hoy es jueves, David Trueba habrá visto dos veces la última de Woody Allen, Mariano Rajoy habrá cosechado una cucurbitácea y el mes de agosto se habrá acabado de una vez, todo lo cual me da pie para exponer un asunto de gran profundidad que me gustaría, ocioso lector, someter a tu escrutinio.

Yo era de izquierdas hasta que un vicepresidente colombiano —en los días felices en que aún no lo habían nombrado— me sacó de mi error. Me enseñó un test, que habría sacado de sabe Dios qué sitio de Internet, que definía tus coordenadas políticas no ya en el eje secular de izquierda a derecha, sino también en otro eje, seguramente milenario, que va del autoritarismo al liberalismo. Desde entonces tengo que definirme como un izquierdista liberal, o no sé si decir libertario, o libertino, porque liberal es una noble palabra manchada por el abuso. En este mapa bidimensional, izquierdista liberal no quiere decir centrista: tú puedes ser tan de izquierdas como Trotski y tan liberal como Adam Smith, pues esos dos ejes son independientes, como el eje Norte-Sur y el eje Este-Oeste, que es lo que quiere decir que estén en dos dimensiones distintas.

Todos los analistas han reconocido que la política actual ha añadido una nueva dimensión al eje vetusto de la izquierda y la derecha, la dimensión de los nuevos y los viejos partidos, pero ninguno ha percibido que esta no es la segunda dimensión de la política, porque la segunda ya era la del vicepresidente colombiano: el eje de lo autoritario a lo liberal. El eje que va de los viejos a los nuevos partidos supone, por tanto, la tercera dimensión de la política. Ya no estamos en un plano, sino en un espacio tridimensional (imagínense un cubo o un tetraedro), justo como el espacio en el que vivimos, que tiene tres dimensiones en el espacio: izquierda-derecha, delante-atrás y abajo-arriba. Es lo que haces para dar tu dirección: dar calle, número y piso. Tres ejes, tres dimensiones.

Y, pese a las esperanzas candorosas de los políticos, la cosa no se va a acabar ahí. Tomen el nacionalismo, por ejemplo. Hay nacionalistas de izquierdas y de derechas, autoritarios y liberales, jóvenes y fósiles. Eso quiere decir que el del nacionalismo-internacionalismo es un nuevo eje, una cuarta dimensión de la política que debería tener en cuenta cualquier observador que pretenda entender algo. Añadamos los ejes ateo-religioso, pragmático-soñador, ecologista-depredador y otra media docena que se le ocurra al ocioso lector y alcanzaremos de dos patadas un espacio de 11 dimensiones, como el que propone la teoría de cuerdas de la Física teórica. Estudiadlo.

POETES DE SALAMINA. EL GUIÓ MORAL D'UNA SOCIETAT L'ESCRIUEN ELS POETES

EL GUIÓ MORAL D’UNA SOCIETAT L’ESCRIUEN ELS SEUS ARTISTES I PENSADORS

L'ART DIPOSITA EN LES CONCIÈNCIES IMATGES SOBRE QUÈ ÉS CORRECTE I INCORRECTE. IMATGES QUE SEDIMENTEN Y MODELEN EL COMPORTAMENT.

Bell article del professor Víctor Lapuente, un plaer de lectura. No només pel coneixement d’un episodi històric fonamental en el procés d’humanització que diem cultura occidental, Europa, sinó per l’ exemplarització que n’extreu per explicar el present i formular una solució, “una estrategia épica”. Encara que impossible, aquesta és la tasca del poetes, “representar en carn i ossos els grans conflictes morals que després rumiarem tots”. 

GUERRES MÈDIQUES, https://giverimsto.files.wordpress.com/2015/01/mapa.jpg 

Copiem l'article saborós amb algunes remarques nostres: 

Poetas de Salamina

Por fortuna Temístocles y los dirigentes griegos no se dejaron llevar por los analistas. Los retos de la globalización —menos sanguinaria que Jerjes pero tan invasiva— exigen hoy una estrategia épica como la de entonces        

VÍCTOR LAPUENTE GINÉ     EL PAÍS 28 AGO 2016

Grecia, 480 antes de Cristo. Una tormenta de polvo y sangre avanza por el desfiladero de las Termópilas, sobre los cadáveres de Leónidas y sus legendarios 300. Navíos persas se acercan por el Egeo agitando sus tentáculos de madera. Nubes de flechas cubren el sol. Por tierra, mar y aire, el rey Jerjes despliega el ejército más grande que ha visto el mundo antiguo. Una procesión de muerte aplastará las ciudades-Estado griegas. Han osado rebelarse contra un imperio que se extiende de Egipto a la India.

Ha sido un verano de Juegos Olímpicos. Pero los dioses del Olimpo, que 10 años atrás habían ayudado a los griegos a frustrar la invasión del rey Darío en la batalla de Maratón, parecen haber abandonado ahora a los suyos. Jerjes ha retomado el sueño vengativo de su padre. Y, esta vez, la suerte parece sonreír a los persas. En las Termópilas, un traidor les ha guiado secretamente hasta la retaguardia griega. Y, tras tres días de heroica resistencia, los espartanos son masacrados. Se cumple la profecía del oráculo de Delfos: morirá el rey de Esparta, descendiente de Hércules. Anticipando una muerte segura, Leónidas se había llevado solo a soldados que dejaran hijos vivos.

Acorralada, Atenas es un coro trágico de voces discordantes. El cálculo frío invita a la rendición. La emoción caliente exige un combate terrestre, como en Maratón. Temístocles toma la palabra, señalando un camino intermedio, astuto y a la vez pasional. Exige un sacrificio extremo: evacuar la amada Atenas, que será destruida por los persas, y refugiarse en la isla de Salamina. Sabedor de las ansias persas por una victoria rápida, Temístocles les invita a una batalla naval en el estrecho de Salamina. Allí, los barcos persas pagarán su superioridad numérica, bloqueándose unos a otros. Y las naves griegas compensarán su inferioridad con solidaridad y patriotismo. Temístocles había creado una flota abierta a unas clases populares que, hasta entonces, habían visto pasar la historia a su lado, pues incluso en Maratón el protagonismo había sido para la aristócrata infantería. Sintiéndose héroes, los empoderados marinos griegos se lanzaron con furia contra los más numerosos barcos persas, demostrando que la fuerza colectiva puede ser más que la suma de los individuos. Su victoria salvó la incipiente democracia ateniense y cambió el curso de la historia.

Salamina fue el resultado de un equilibrio de virtudes. Temístocles ajustó los valores que, gracias a pensadores posteriores, conocemos como las cuatro virtudes cardinales: el coraje, la templanza, la prudencia y la justicia. Coraje para pelear contra el más fuerte; templanza para dejar que Atenas ardiera; prudencia para buscar el combate en circunstancias favorables, y la justicia de hacer frente al opresor. Si se hubiera dejado llevar por una sola virtud, Temístocles habría fracasado. Porque seguir una sola virtud es un vicio. Temístocles se basó en la experiencia —había sido general en Maratón— pero no se dejó arrastrar por el pasado e ideó una respuesta nueva. Conocía los números, pero también el poder de la motivación para ir más allá de lo que está escrito. La victoria de Salamina no fue épica ni estratégica, sino una sinergia de ambas. Una estrategia épica.

Si Atenas hubiera estado gobernada por nuestros líderes, nos habríamos rendido a los persas

¿Qué hubiéramos hecho nosotros? Si Atenas hubiera estado gobernada por nuestros dirigentes actuales —y asesorada por economistas y politólogos con nuestros másteres en Prudencia y sofisticados cálculos estadísticos— no habríamos combatido en Salamina. Los datos lo habrían desaconsejado. Nos hubiéramos sometido al Imperio Persa no en 480, sino ya años atrás, cuando el rey Darío había enviado a sus embajadores, a sus hombres de negro, pidiendo tributo a las ciudades-Estado griegas. No podemos frenar las fuerzas de la historia; No Hay Alternativa, declamaríamos frente al irritado populacho ateniense. Dedicaríamos nuestros sesudos intelectos a conseguir unos buenos términos de rendición para la economía del país. Y, de paso, para nosotros.

Por fortuna, Temístocles y los dirigentes griegos no se dejaron llevar solo por sus analistas. De hecho, eran los persas quienes podían pagar a los mejores expertos e ingenieros, como los que construyeron el canal y el puente móvil que permitieron a las tropas de Jerjes cruzar de Asia a Europa. Y, curiosamente, el círculo de Jerjes destilaba la misma arrogancia de los expertos que la Administración de Kennedy-Johnson en Vietnam o la de Bush en Afganistán-Irak: ¿cómo es posible que los pobres atenienses no se rindan dada su manifiesta inferioridad?

Los griegos tenían analistas, pero también poetas. Papeles académicos, pero también poemas homéricos. Narraciones que transmitían los códigos morales del pasado y los adaptaban a los dilemas del momento. Obras de ficción que ayudaban a entender cómo aquello que nos hace mejores, como el coraje de Aquiles, también nos puede viciar, desencadenando desgracias colectivas. El naciente teatro griego permitió a los ciudadanos empatizar con sus enemigos, poniéndose en la piel de los persas; cuestionarse a los líderes heroicos; y confiar en sus propias fuerzas. Los análisis militares, o económicos, son importantes, pero el guion moral de una sociedad lo escriben sus artistas y pensadores. El arte deposita en nuestras conciencias imágenes sobre qué es lo correcto y lo incorrecto. Imágenes que sedimentan y moldean nuestro comportamiento.

Los análisis importan, pero el guion moral de una sociedad lo escriben sus artistas y pensadores

Los retos de la globalización —menos sanguinaria que el ejército de Jerjes, pero percibida por muchos como una invasión— exige también una estrategia épica. Que ofrezca, y que pida, a los ciudadanos prudencia, coraje, templanza y justicia. Que combine la evidencia del pasado con la visión de un futuro no escrito. Que empodere a quienes ahora se sienten víctimas de unas fuerzas que no pueden controlar para que tomen las riendas, o los remos, de su destino.

Nuestros políticos no leen poesía. Y nuestros poetas y escritores parecen más inclinados a hacer análisis políticos —algo para lo que no están preparados y donde suelen cometer errores de bulto— que a representar en carne y hueso los grandes conflictos morales que luego rumiaremos todos. Tenemos vívidas narraciones de la miseria humana, de la crisis económica y de la corrupción política. Venden bien, porque los retratos de los vicios humanos, por comparación, nos hacen sentir mejores. Pero andamos escasos de imágenes de la grandeza humana. Venden mal, porque los relatos de las virtudes humanas, por comparación, nos ponen frente al espejo de nuestras carencias. Tenemos mucha ficción oscura e individualista. Pero poca ficción esperanzadora y trascendente de la que necesitamos para recomponer una sociedad fracturada. Faltan poetas de Salamina.

Víctor Lapuente Giné es profesor de Ciencias Políticas de la Universidad de Gotemburgo.

CAVALL DE TROIA I PEGAS

VINYETA per ROS, El País 30 VIII 16

Esplèndida mirada de Ros a la seva vinyeta del País, reuneix dos cavalls cèlebres: el de Troia i Pegas. El Cavall de Troia encara viu avui cavalcant per la xarxa: els “troianos”. Un troià informàtic és un programa nociu que permet l’accés a usuaris externs per robar informació o controlar remotament a la màquina amfitriona sense afectar el funcionament d’aquesta (Viquipèdia). Enginy i parany, pobla l’imaginari actual, donant expressió a un fet d’actualitat. Prové del cicle troià, és l’estratagema d’Odisseu per prendre la ciutat deu anys assetjada. Els grecs abandonaren un immens cavall de fusta farcit de guerres i simularen aixecar el campament i plegar veles. Els troians entraren el cavall a ciutat, malgrat els advertiments de Laocoont i Cassandra, vident  sense persuasió. Amb aquest ardit els aqueus destruiran l’alcàsser de nit.

Pegas, Πήγασος, és un cavall alat nascut del raig de sang de Medusa, degollada per Perseu, aquell sant Jordi. Ἡ πηγή significa fontana. L’etimologia explica la seva relació amb les deus i la poesia: baixant de l’Helicó, amb una guitza va fer brollar la font Hipocrene (etim: “font del cavall”)  consagrada a les Muses. Va pertànyer a Bel·lerofontes, un altre sant Jordi, el vencedor de la Quimera. Designa una moneda encunyada a Empòrion (a l’anvers duu el cap de la nimfa Aretusa).

Destresa admirable del dibuixant Ros que aplega el cavall alat de la poesia i la terrible guerra en una imatge, ens retorna a l’origen –en el principi fou la guerra, Homer. 

Moneda de la seca d'Empòrion. A l'anvers es veu el cap del a nimfa Aretusa i al revers la llegenda «Emporiton» en grec i un pegàs, símbol de la ciutat. Dracma, 17,5 mm, 4,64 g, ca 241-218 aC. http://www.cngcoins.com (Viquipèdia) 

ORIGEN I PRINCIPI. DEL MITE AL LOGOS

ORIGEN I PRINCIPI

¿Cómo ha advenido la razón sobre la tierra? Por supuesto que de una manera irracional, obra de un azar. Habrá que descifrarlo como se descifra un enigma.

F. NIETZSCHE, Aurora: II, 123,       citat: M. MOREY, Los Presocráticos. Del mito al logos, Montesinos, Barcelona 1987.

En un llibret de butxaca molt petitó que llegia quan feia cou a Tarragona, de RODOLOFO MONDOLFO, Breve historia del pensamiento antiguo, Losada, Buenos Aires, 1953, (pp. 8-10) es llegeix sota aquests epígrafs:

LOS ORÍGENES DE LA FILOSOFÍA

La filosofía, entendida como reflexión del hombre sobre la vida y el mundo, es tan antigua como la humanidad pensante; pero en la forma de reflexión sistemática y racional ha tenido su iniciación en Grecia, entre el siglo VII y el VI a. C.

(...)

DEL MITO A LA FILOSOFÍA

Esto se verifica tanto en la reflexión mítica sobre los orígenes del mundo (teogonías), como en la reflexión filosófica sucesiva. HOMERO, siglo X a.C., que personaliza el principio de todas las cosas en Océano, progenitor de los Dioses; HESÍODO, siglo VIII, que lo pone en el Caos tempestuoso; los ÓRFICOS, siglo VII, que lo buscan en la Noche, o en Cronos, etc., toman de la humanidad las ideas de la generación y de la lucha, del amor que une y del odio, que separa, de las jerarquías y de los reinos, de la justicia y de la ley, y otro tanto hacen después los primeros filósofos naturalistas. Y el concepto mismo de cosmos (es decir, del orden del mundo) que ellos afirman, no es sino una proyección de la polis (el Estado griego) en el universo. También la ley de necesidad natural es presentada, tanto por los mitólogos como por los primeros filósofos, como ley de justicia.

EL PRINCIPIO UNIVERSAL DE LAS COSAS (NATURALEZA)

Ciertamente que el principio universal de las cosas es buscado por los naturalistas en una realidad natural, que, por otra parte, no es solamente sustancia o materia, como quiere hacer aparecer Aristóteles para los primeros cosmólogos, sino que es sustancia y fuerza conjuntamente: es la naturaleza (phisis) originaria, que es también lo divino (theion), como ya en las teogonías. Es el principio universal del cual derivan todas las cosas, del cual constan, al cual retornan, permaneciendo siempre ese principio permanente e inmutable a través del aparecer, cambiar y desaparecer de todas las cosas singulares. Esta concepción representa la tentativa racional de unificar y explicar la infinita multiplicidad y variabilidad de las cosas testimoniada por la experiencia, por medio de la unidad y permanencia de un ser que las reúna a todas en él, como fuente y causa de su devenir, y que justamente es buscado entre los seres de la naturaleza fluyente y dinámica, pues debe explicar el flujo universal.

imatge; https://filosofiahelenistica.wordpress.com/introduccion/

ORIGEN I PRINCIPI és el títol d’aquesta entrada, creant dels aparents sinònims una paradoxal antítesi. Origen, perquè des de sempre hi ha les històries de la tribu, el llenguatge, allò que parla per parlar, i també és memorable –potser per això encara ens sedueixen aquells mites. A Grècia els poetes celebren els mites a la plaça pública, ja En l’època postmicènica, els llinatges tenien interès en enaltir i preservar la fama dels avantpassats, que s’identifiquen amb els herois. A mesura que es consolida la polis, els herois del clan prevalent reben reconeixement i culte per part de tota la comunitat: un procés on la tasca dels aedes és fonamental.  http://momentulum.blogspot.com.es/search/label/Aede

El mite relata una història sagrada, un esdeveniment primordial que va tenir lloc en el començament del temps, ab initio i que, en tant que sagrada, constitueix la realitat per excel·lència. És a dir, el mite és el relat de l’aparició d’una nova situació còsmica ocorreguda ab origine, representa la “història” d’allò esdevingut in illo tempore, la revelació d’un misteri que es converteix així en una veritat apodíctica a través de la qual es fixen tots els rites, totes aquelles activitats humanes significatives. Donat que el mite representa la irrupció d’allò sagrat en el món, tot allò que no participa de la realitat del mite pertany a l’àmbit profà i manca d’autèntica realitat, roman en l’esfera de la il·lusió, de la irrealitat. Assenyala Eliade que allò sagrat i allò profà constitueixen dues modalitats de ser en el món que depenen de les diferents posicions que l’ésser humà ha conquerit en el cosmos i, podem afegir nosaltres, de les diverses percepcions que de l’espai i del temps té l’ésser humà... http://www.filosofar.cat/index.php/historia-de-la-filosofia/pensament-antic/54-presocratics/214-del-mite-al-logos

Principi, en canvi, (diu el Pompeu i també el DCVB, entre altres accepcions): “Veritat fonamental; axioma; postulat. «El principi d'Arquímedes». «Principi de contradicció», «—de causalitat», etc.”,  “Los primers principis de una art o ciència”. La narració i la veritat, el que és. La raó com un nou tipus de coneixement.

Així, es va començar a utilitzar el terme logos, paraula amb la que es designaven moltes coses, per indicar bàsicament dues accepcions:

1. La primera té a veure amb el discurs racional, el dir de forma intel•ligible i per tant, el coneixement que ens dóna el pensament racional, la raó humana; així, "logos" podria traduir-se per paraula, concepte o raó.

2. La segona té més a veure amb el que seria per a nosaltres la noció de llei com a forma ordenada de funcionament de la realitat, entesa com a raó universal que dirigeix i ordena el cosmos; i d'aquesta forma "logos" significa llei, mesura, o principi. La realitat funciona segons lleis immutables (Logos universal) i el pensament racional (logos particular) és capaç de desvelar el seu misteri.           http://www.filosofar.cat/index.php/historia-de-la-filosofia/pensament-antic/54-presocratics/214-del-mite-al-logos

imatge: http://philosophia2b.blogspot.com.es/2015/09/la-escuela-de-mileto.html

Ara potser convé llegir el testimoni d’Aristòtil, Met. 983b6 (ed. V. García Yebra, Gredos 1970): Pues bien, la mayoría de los filósofos primitivos creyeron que los únicos principios de todas las cosas eran los de índole material; pues aquello de lo que constan todos los entes y es el primer origen de su generación y el término de su corrupción, permaneciendo la substancia pero cambiando en las afecciones, es, según ellos, el elemento y principio de los entes. Y por eso creen que ni se genera ni se destruye nada, pensando que tal naturaleza se conserva siempre, del mismo modo que no decimos que Sócrates llegue a ser en sentido absoluto cuando llega a ser hermoso o músico. Ni que perezca si pierde estas maneras de ser, puesto que permanece el sujeto, es decir, Sócrates mismo. Así tampoco se genera ni se corrompe, según estos filósofos, ningua de las demás cosas; pues dicen que siempre hay alguna naturaleza, ya sea una o más de una, de la cual se generan las demás cosas, conservándose ella.

Pero, en cuanto al número y a la especie de tal principio, no todos dicen lo mismo, sino que Tales, iniciador de tal filosofía, afirma que es el Agua (por eso también manifestó que la Tierra estaba sobre el Agua); y sin duda concibió esta opinión al ver que el alimento es siempre húmedo y que hasta el calor nace de la humedad y de ella vive (y aquello de donde las cosas nacen es el principio de todas ellas). Por esto, sin duda, concibió esta opinión, y porque las semillas tienen siempre naturaleza húmeda, y por ser el Agua, para las cosas húmedas, principio de su naturaleza.

De manera que origen i principi, mite o poesia i raó o llei “són aquest moment vertiginós en què la veritat del nostre origen és, alhora, l'origen de la nostra veritat”, com diu Morey. I acabarem amb una cita de Nietzsche, tal com hem començat:

La filosofía griega parece arrancar de un dislate, de la proposición de que el agua es origen y matriz de todas las cosas. ¿De veras es necesario detenerse en ella y tomarla en serio? Ciertamente; por tres razones: primera, porque esta tesis enuncia algo acerca del origen de las cosas; segunda, porque lo hace sin valerse ni de la alegoría ni de la fábula; y tercera, porque comporta, aunque tan sólo en forma embrionaria, el concepto de que “todo es una y la misma cosa. F. NIETZSCHE, 1873,                 citat: M. MOREY, Los Presocráticos. Del mito al logos, Montesinos, Barcelona 1987.

ULLASTRET

PRESENTACIÓ DEL POBLAT D'ULLASTRET AL MUSEU D'ARQUEOLOGIA DE CATALUNYA

El poblat ibèric del Puig de Sant Andreu d'Ullastret és el més gran de Catalunya, i actualment és considerat una autèntica ciutat. Va ser la capital de la la tribu ibèrica que els autors antics van anomenar indigets.

Al jaciment s'han trobat restes d'ocupació humana ocasional d'època calcolítica. El primer assentament que hi va haver amb continuïtat va ser un poblat d'inicis de l'edat del ferro, del darrer quart del segle VII aC, del que només es coneixen els materials arqueològics.

El primer poblat ibèric d'Ullastret data de la primera meitat del segle VI aC i en la segona meitat d'aquest segle es va fortificar amb una muralla reforçada per set grans torres. A la primera meitat del segle IV aC el poblat es va ampliar fins a triplicar gairebé la superfície emmurallada. La seva organització urbana és la pròpia d'un oppidum -poblat enturonat i fortificat-, amb carrers adaptats a les pendents i les irregularitats del sòl.

El poblat va experimentar diverses fases de reurbanització de les quals la més ben coneguda és la corresponent al moment d'ampliació de la muralla, que va comportar una important obra de condicionament amb la qual es van habilitar fins a tres terrasses per a implantar nous barris i construir diverses grans cases, pertanyents a famílies aristocràtiques. Tambés es coneixen diverses obres públiques importants com els temples i les cisternes, exponent de la complexa organitació social de la comunitat. El poblat dominava un ampli territori del qual n'explotava els recursos econòmics, especialment l'agricultura i la ramaderia, però també les mines i les pedreres. Comerciaven amb les comunitats indígenes properes i, a través de la veïna colònia grega d'Empúries, amb grecs i feniciopúnics.

Amb l'arribada dels romans durant la Segona Guerra Púnica, es va iniciar un procés de transformació en el sistema d'ocupació i explotació econòmica del territori, conduint a l'abandonament forçat del lloc a inicis del segle II aC. En època carolíngia, a la part superior del turó, es va construir un castell del que es conserven restes de la muralla i les torres. Durant els segles XVI i XVII hi va haver una ermita dedicada a Sant Andreu i, posteriorment, una casa de pagès.

Uns 500 m al nordest del jaciment de Puig de Sant Andreu es troba el poblat de l'Illa d'en Reixac, coetani i amb el qual van constituir una única comunitat.

Puig de Sant Andreu forma part de la Ruta dels Ibers.

http://www.mac.cat/Seus/Ullastret/Presentacio 

VÍDEOS

1: patrimonigencat Publicado el 12 abr. 2016

De les dades arqueològiques fins al model en 3D. Tots els detalls de com s'ha fet aquesta reconstrucció detallada de la ciutat ibèrica d'Ullastret i el seu entorn.

2: patrimonigencat Publicado el 12 abr. 2016

La ciutat més gran del món ibèric, Ullastret, reconstruïda en tots els seus detalls, tant l'emplaçament del Puig de Sant Andreu com l'Illa de'n Reixac.

MATRIARCAT, M.A. ROQUE ALONSO 1993

Sistema social i jurídic en què es postula el principi segons el qual el poder familiar i estatal es exercit per les dones.

Afirmat pels teòrics de l ‘evolucionisme del XIX: en les societats on els llaços genealògics segueixen el llinatge matern (matrilineals), l’autoritat, el dret i la riquesa, eren a mans de les dones, les quals transmetien aquesta autoritat, dret i riquesa, a les filles (no pas als fills). Els homes estaven sotmesos a les dones; un privilegi aconseguit pel descobriment dels mitjans per a obtenir els productes vegetals.

Entre els evolucionistes J.J. Bachofen, 1815 – 1887, postula una visió radicalment nova: la maternitat és la font de la societat humana en Das Mutterrecht[1], 1861. Una investigació documentada sobre el caràcter religiós i jurídic, un sistema coherent de dret anterior al patriarcal. A partir d’Herodot remarca el matriarcat pur i dur de les amazones. En la dinastia lídia destaca el seu caràcter matrilineal i fa el primer estudi demostratiu de la filiació uterina existent en nombroses societats. Regla per la qual es decideix que l’individu adquireixi el seu status, i la pertinença al grup de parentesc, per referència als lligams genealògics que passen per les dones. 

Bachofen va connectar el dret arcaic de la mare amb la veneració cristiana a la Mare de Déu, la imatge kurotrofa de llarga tradició. Engels, que se’n fa ressò a Orígens de la família, de la propietat privada i de l'Estat[2], activa els debats ideològics i feministes de finals del XX.

La crítica antropològica prefereix parlar de tendències abans que de realitats històriques pel que fa als trets matriarcals –matrilinealisme o matrilocalisme. I l’autoritat real és a mans dels homes.

L’escola de Viena (Graebner i Pare Smidt) estableix kultur kreise, cicles culturals, dels quals destaquem el matriarcal-agrícola, caracteritzat (contràriament a l’anterior patriarcal totemista-caçador, per la vida sedentària i el coneixement del conreu de plantes mitjançant eines lleugeres (aixades). La dona adquireix el paper dominant perquè cura de la terra o n’acostuma a ser propietària. Motiva la matrilocalitat: l’home va a viure a la casa o poble de la mare de la dona. Els fills pertanyen a la classe tribal de la mare, per la qual cosa també és propi d’aquest cicle que la tribu es divideixi en dues classes entre les quals hom observa l’exogàmia. La suprema autoritat masculina a la família l’exerceix més l’oncle matern (avunculat) que el pare, gairebé sempre una mena d’hoste distingit (matrimoni de visita) i l’herència recau en els fills de la germana.

Característica és la mesura del temps per la Lluna; la divinitat suprema acostuma a ser femenina i un sacerdoci es adscrit a les dones i relacionat amb múltiples ritus fetillers. Acostumen a tenir les dones una Weiberbünde, confraria secreta femenina, relacionades amb ritus de fertilitat i naixement (cf. Illes Trobriand; societats africanes Kuta (okindja); tribus moldvanes altaiques). Tanmateix desenvolupen un culte als morts. Encara que també sovintegen associacions secretes masculines que empren màscares per atemorir les dones (Cf. Nova Pomerani i Nova Guinea, Nova Bretanya, Noves Hèbrides, illes Salomón, Austràlia SW, certes comunitats vedes de Ceilan, indis iroquesos, sioux, muskokis, pobles i apatxes).

CARO BAROJA, Els pobles del Nord, 1946, és el primer estudi sistemàtic sobre la cultura matriarcal dels pobles septentrionals de la Península Ibèrica. Prefereix parlar de dret matern a matriarcat. Estudia les dades d’Estrabó, amb característiques econòmiques fonamentals que no inclouen Herodot i altres.

Els elements matriarcals-agrícoles associats a Espanya són d’arrel europea, occidental, potser neolìtica o del Bronze. Els més importants no són indoeuropeus, patriarcals. Els celtes, arribats a la península a partir del X aC, no tenen els trets dels indoeuropeus primitius, sinó que cultural i físicament havien heretat molts trets dels pobles agrícoles occidentals, malgrat la seva llengua ària. Varis aspectes consuetudinaris s’han conservat a la Península (esp. muntanyes de Lleó i Castella Vella), com el ritual de la “covada”, pel qual l’home substitueix a la dona al llit (matrimoni de visita), com si fos aquest qui hagués partit (Estrabó, càntabres; també practicat a Còrsega i tibetans)

Caro Baroja manifesta que l’aparellament periòdic de les amazones del Caucas amb els gargareans (Estrabó) podrien tenir com a base l’existència d’un matrimoni de visita col·lectiu i periòdic.

Exèquies, Aquil·les I Pentesilea (540-530 a.C.), British Museum, Londres http://www.harteconhache.com/2013/10/amores-renidos-aquiles-y-pentesilea.html 

Combat d’AMAZONES CONTRA HOPLITES. Tema popular de l’art grec que a partir del VaC simbolitza les victòries hel·lenes contra el persa. Representen les amazones amb pantalons, túnica i capell escita. Els sàrmates, nòmades emparentats amb els escites, medes i perses, provinents de la Mar d’Aral arribaren al Caucas, tenien com a característica dones entrenades per a la guerra (armes en tombes femenines). Empraven l’arc, akinaques (daga corbada de ferro) i llança.

Encara que el matriarcat sigui un sistema jurídic d’status, està unit a paràmetres de tipus psicològic –cf: Otto RANK, El trauma del nacimiento, 1908). Segons Rank molts mites de diverses cultures estan basats en el regresus in uterum, retorn a la mare. I la mala mare que expulsa el fill del seu ventre arrastrant-lo a perills, és també la mare nutrícia que soluciona les necessitats peremptòries del nen; d’on el simbolisme màgic religiós entre dona i naturalesa.

Georges Devereux (1982) manifesta que el problema resideix menys en la realitat històrica del matriarcat, que els mites grecs pressuposen, que en l’orígen de l’element latent del mite. Accepta el caràcter sociohistòric, però suggereix que l’existència del sistema matriarcal arcaic és conseqüència de la mitificació del règim matriarcal al qual tothom està subjecte en la primera infància (Rec. Freud, La novela familiar de un neurótico)

En els llocs on sociològicament la dona té un domini fort hi ha dites, llegendes, contes sobre males mares: mare antropòfaga a la societat poliàndrica de les Illes Marqueses, relatat per Lindon, 1939). També la vagina dentada, representant la dona primigènia, símbol mortal de copula i del naixement. Les amazones, que són guerreres, caçadores i sacerdotesses, no estan subjectes al control sociològic dels homes, només s’uneixen a estrangers, els quals maten després d’aparellar-se. Les amazones recorden el mite hispànic, antic, Serrana de la Vera: dona salvatge, de caràcter baronial i cruel, viu a la muntanya i caça. Sedueix els homes, i després de copular al cau, els mata. 

També les amazones són males mares, ja que conserven les nenes però treuen els ulls als nens o els mutilen. Però pot tenir una reflexió contrària: en una societat separada sexualment i amb forts elements matriarcals, només són acceptats en la societat masculina aquells barons sense dificultats físiques, mentre que les dones en el seu territori conserven els cecs i els tolits. Cosa que donaria nova lectura sobre els herois de civilització lligats a l’art poètic i a la forja dels metalls. Cecs, coixos o amb algun defecte físic serien característiques menys resultat d’una mutilació iniciàtica i més la potenciació de facultats artístiques i tècniques promogudes per mares dominants.

Maria Àngels ROQUE ALONSO, Dicc Temàtico de Antropologia, dir: Aguirre Baztán, Ángel (ub), 2a ed, Ed Boixareu Universitària, 1993

.

BACHOFEN, Johann Jakob. El matriarcat: Una investigació sobre la ginecocràcia en el món antic segons la seva naturalesa religiosa i jurídica. Segona edició. Madrid: Akal, 1992.ISBN 9788476001707. Sobre el matriarcat.

ENGELS, Friedrich. L'origen de la família, la propietat privada i l'estat. Madrid: Fundació d'Estudis Socialistes Federick Engels, 2006. ISBN 84-96276-17-1.

CARO BAROJA, Julio, Los Pueblos del Norte, Ed. Txeroa, San Sebastián, 1977

RANK, Otto, El trauma del Nacimiento, Ed. Paidós Ibérica, Barcelona, 1985

---

[1] Literalment “dret matern”.

[2] Una altra font d’Engels és Lewis H. MORGAN, Ancient Society (1877): teoria unilineal dels tres períodes ètnics del desenvolupament de la humanitat ( salvatgisme, barbàrie, civilització), com a conseqüència de l'evolució. Les innovacions tècniques van permetre als humans arribar a la civilització.  

Diccionari grec-català. D’Homer al segle II dC

Recollim la notícia esplèndida de l'arribada del Diccionari grec-català. D’Homer al segle II dC i un comentari magnífic del professor Llovet, que ens resumeix els avatars de la llengua grega per la Mediterrània

http://grupenciclopedia.cat/wp-content/uploads/2015/06/JPG-GREC-2.gif 

El Diccionari grec-català. D’Homer al segle II dC, dirigit per Joan Alberich i Francesc J. Cuartero i publicat per Enciclopèdia Catalana i la Fundació Institut Cambó, és una eina de referència indispensable per a hel·lenistes, estudiants i persones interessades en el món clàssic. La presentació de l’obra, que té més de noranta-dues mil entrades, es va fer el 30 de setembre a la Sala Pere i Joan Coromines de l’IEC. En l’acte van intervenir M. Teresa Cabré, presidenta de la Secció Filològica de l’IEC; Ester Franquesa; directora general de Política Lingüística; Núria Bort, d’Enciclopèdia Catalana; Francesc Guardans, de l’Institut Cambó; Montserrat Jufresa, presidenta de la Societat Catalana d’Estudis Clàssics, i Francesc J. Cuartero.

Un dels aspectes que més es va destacar en el decurs de la presentació és que el Diccionari grec-català cobreix un buit que hi havia en lexicografia catalana. En paraules de M. Teresa Cabré, «aquest diccionari permetrà que tots els estudiosos del grec, que els traductors, que els estudiants de grec de batxillerat, puguin disposar d’una eina que els permeti no haver de passar per altres llegües per trobar les paraules en català». Per a la presidenta de la Secció Filològica, la publicació d’aquest diccionari és una gran notícia perquè «el català és una llengua de cultura que ha de tenir les mateixes eines referencials que tenen totes les llengües de cultura».

El Diccionari grec-català. D’Homer al segle II dC recull, amb un ric repertori de correspondències catalanes, el lèxic grec de més de deu segles, està il·lustrat amb exemples i citacions dels autors clàssics i comprèn un nombre molt ampli de noms propis, l’etimologia dels mots grecs, les variants i irregularitats fonètiques i morfològiques, etc. Inclou, a més, un ampli apèndix gramatical i un repertori de mapes del món grec a l’antiguitat (topònims transcrits al català).

 http://www.iec.cat/activitats/noticiasencera.asp?id_noticies=1514

El gran diccionari grec-català

La Fundació Bernat Metge i Enciclopèdia Catalana han portat a les llibreries una feinada inestimable

JORDI LLOVET   EL PAÍS, QUADERN, Barcelona 3 FEB 2016 - 18:17 CET

Després que Bizanci hagués estat grega i macedònia, Constantí va batejar amb el seu nom aquest important enclavament que domina el Pont Euxí, l’any 336: es va convertir en la seu de l’Imperi romà d’Orient (llavors hi degueren parlar tant llatí, llengua oficial, com grec), fins que, passats uns quants avatars, Constantinoble va convertir-se, després de la mort de Teodosi I (395) i després de la caiguda de l’Imperi d’Occident, en la veritable supervivent de Roma, morta oficialment l’any 476, segons Mommsen. Dos segles més tard, sota el regnat d’Heracli I, la ciutat, ja alliberada de l’administració romana, es va convertir en la capital d’un imperi en què va decretar-se l’ús de la llengua grega com a llengua oficial. Amb tots els daltabaixos que la història presenta, amb escasses solucions de continuïtat, l’Imperi bizantí va esdevenir, més que el garant de la supervivència de determinades estructures administratives romanes, la capital d’un món de parla grega: així, a l’edat mitjana Bizanci va conservar un llegat —literari, filosòfic i historiogràfic— que a Grècia es va perdre gairebé del tot: el que no es va perdre a la Grècia continental ja s’havia perdut, al temps hel·lenístic, arran de la destrucció de la biblioteca d’Alexandria.

Tot allò que els ordes monàstics medievals d’Occident van conservar a cel·les i scriptorium —en especial, textos llatins—, va conservar-ho Bizanci del patrimoni intel·lectual de Grècia: no en feien gaire cas, ni ho estudiaven en excés, ni ho traduïen al llatí, perquè Bizanci estava tan dominada per la religió cristianogrega d’Orient com Europa va estar-ho per la religió de Roma; però hi parlaven grec, i així va ser fins que Constantinoble va ser presa, havent passat segles de conteses, per l’Imperi otomà el 1453: és ciutat turca des de llavors, i l’anomenem Istanbul. És cert que Aretes, arquebisbe de Cesarea, va fer que es conservessin obres de Plató, Euclides, Pausànies o Filòstrat; però ningú no les va divulgar més enllà de l’Imperi.

Occident no hauria revisitat mai més la llengua grega, possiblement, si no hagués estat per l’embranzida que va agafar la filologia clàssica tan bon punt els humanistes del segle XIV, i abans i tot, van descobrir que, abans de les grandeses de Roma, al continent hi havia hagut les de Grècia, veritable pare putatiu de la nostra cultura —el de debò, de sang, continua sent l’Imperi romà i la romanització: que ho preguntin als estudiants de Lleis—; però allò que va dominar els estudis clàssics a l’edat mitjana i al primer Renaixement van ser els autors llatins, llengua de l’Església, i, doncs, llengua viva (encara que els fidels no l’entenguessin, però ja feia el fet) fins al Concili Vaticà II, origen d’una gran devastació litúrgica. Petrarca plorava quan trobava, en un o altre monestir, en una o altra cort, un còdex en grec, llengua que no va arribar a saber prou. Però a partir de la figura de Lorenzo Valla (1407-1457), que ja sabia grec, el llegat antic en aquesta llengua va prosperar: una filologia molt seriosa (avui només practicada en unes quantes universitats) va restaurar i editar els grans textos grecs de l’antigor: Valla va traduir Tucídides; Filelf, Xenofont; Leonardo Bruni, Demòstenes, Plató i Aristòtil. Al final del segle XV, Marsilio Ficino va oferir la gran edició bilingüe de Plató —de qui l’edat mitjana quasi només havia conegut elTimeu—, estampada per Aldo Manucio, el que tenia la marca tipogràfica de l’àncora i el dofí. És cert que en aquesta resurrecció del grec hi van tenir a veure uns quants savis, ja de Bizanci, com Crisoloras i després el cardenal Bessarió, ja d’uns quants llocs de l’antiga Magna Grècia en què el grec s’havia conservat, com a Campània i a Sicília. Direu: quanta història farratgera! Sí; però no gratuïta.

El que hem assenyalat són exactament les peripècies gràcies a les quals a Europa tots els nens que feien el batxillerat sabessin grec i llatí fins ben entrat el segle XX, i, en canvi, no sabessin ni hebreu ni àrab. Com que aquest coneixement també pot acabar-se del tot si els plans d’estudi d’Occident continuen al ritme actual, hem de saludar amb entusiasme que la Fundació Bernat Metge i Enciclopèdia Catalana —que amb els seus diccionaris ens ha agermanat fins i tot amb la Xina i el Japó!— hagin portat a les llibreries el fruit d’una feinada tan ímprobe com inestimable: Diccionari grec-català. D’Homer al segle II —doncs, deu segles de llengua grega arcaica, clàssica i hel·lenística, amb totes les seves variants dialectals. Com que el Diccionari porta una magnífica “Morfologia grega” annexa, mapes i tot el que es vulgui, perquè està molt ben fet i més ben concebut, gairebé animaríem els lectors a aprendre, per fi, la llengua que es parlava tot pujant l’Acròpolis amb una petita pausa als replans dels Propileus. Ànim, lectors: sempre s’hi és a temps.