dissabte, 13 d’agost de 2016

MATRIARCAT, M.A. ROQUE ALONSO 1993

Sistema social i jurídic en què es postula el principi segons el qual el poder familiar i estatal es exercit per les dones.

Afirmat pels teòrics de l ‘evolucionisme del XIX: en les societats on els llaços genealògics segueixen el llinatge matern (matrilineals), l’autoritat, el dret i la riquesa, eren a mans de les dones, les quals transmetien aquesta autoritat, dret i riquesa, a les filles (no pas als fills). Els homes estaven sotmesos a les dones; un privilegi aconseguit pel descobriment dels mitjans per a obtenir els productes vegetals.

Entre els evolucionistes J.J. Bachofen, 1815 – 1887, postula una visió radicalment nova: la maternitat és la font de la societat humana en Das Mutterrecht[1], 1861. Una investigació documentada sobre el caràcter religiós i jurídic, un sistema coherent de dret anterior al patriarcal. A partir d’Herodot remarca el matriarcat pur i dur de les amazones. En la dinastia lídia destaca el seu caràcter matrilineal i fa el primer estudi demostratiu de la filiació uterina existent en nombroses societats. Regla per la qual es decideix que l’individu adquireixi el seu status, i la pertinença al grup de parentesc, per referència als lligams genealògics que passen per les dones. 

Bachofen va connectar el dret arcaic de la mare amb la veneració cristiana a la Mare de Déu, la imatge kurotrofa de llarga tradició. Engels, que se’n fa ressò a Orígens de la família, de la propietat privada i de l'Estat[2], activa els debats ideològics i feministes de finals del XX.

La crítica antropològica prefereix parlar de tendències abans que de realitats històriques pel que fa als trets matriarcals –matrilinealisme o matrilocalisme. I l’autoritat real és a mans dels homes.


L’escola de Viena (Graebner i Pare Smidt) estableix kultur kreise, cicles culturals, dels quals destaquem el matriarcal-agrícola, caracteritzat (contràriament a l’anterior patriarcal totemista-caçador, per la vida sedentària i el coneixement del conreu de plantes mitjançant eines lleugeres (aixades). La dona adquireix el paper dominant perquè cura de la terra o n’acostuma a ser propietària. Motiva la matrilocalitat: l’home va a viure a la casa o poble de la mare de la dona. Els fills pertanyen a la classe tribal de la mare, per la qual cosa també és propi d’aquest cicle que la tribu es divideixi en dues classes entre les quals hom observa l’exogàmia. La suprema autoritat masculina a la família l’exerceix més l’oncle matern (avunculat) que el pare, gairebé sempre una mena d’hoste distingit (matrimoni de visita) i l’herència recau en els fills de la germana.

Característica és la mesura del temps per la Lluna; la divinitat suprema acostuma a ser femenina i un sacerdoci es adscrit a les dones i relacionat amb múltiples ritus fetillers. Acostumen a tenir les dones una Weiberbünde, confraria secreta femenina, relacionades amb ritus de fertilitat i naixement (cf. Illes Trobriand; societats africanes Kuta (okindja); tribus moldvanes altaiques). Tanmateix desenvolupen un culte als morts. Encara que també sovintegen associacions secretes masculines que empren màscares per atemorir les dones (Cf. Nova Pomerani i Nova Guinea, Nova Bretanya, Noves Hèbrides, illes Salomón, Austràlia SW, certes comunitats vedes de Ceilan, indis iroquesos, sioux, muskokis, pobles i apatxes).

CARO BAROJA, Els pobles del Nord, 1946, és el primer estudi sistemàtic sobre la cultura matriarcal dels pobles septentrionals de la Península Ibèrica. Prefereix parlar de dret matern a matriarcat. Estudia les dades d’Estrabó, amb característiques econòmiques fonamentals que no inclouen Herodot i altres.

Els elements matriarcals-agrícoles associats a Espanya són d’arrel europea, occidental, potser neolìtica o del Bronze. Els més importants no són indoeuropeus, patriarcals. Els celtes, arribats a la península a partir del X aC, no tenen els trets dels indoeuropeus primitius, sinó que cultural i físicament havien heretat molts trets dels pobles agrícoles occidentals, malgrat la seva llengua ària. Varis aspectes consuetudinaris s’han conservat a la Península (esp. muntanyes de Lleó i Castella Vella), com el ritual de la “covada”, pel qual l’home substitueix a la dona al llit (matrimoni de visita), com si fos aquest qui hagués partit (Estrabó, càntabres; també practicat a Còrsega i tibetans)

Caro Baroja manifesta que l’aparellament periòdic de les amazones del Caucas amb els gargareans (Estrabó) podrien tenir com a base l’existència d’un matrimoni de visita col·lectiu i periòdic.

Exèquies, Aquil·les I Pentesilea (540-530 a.C.), British Museum, Londres http://www.harteconhache.com/2013/10/amores-renidos-aquiles-y-pentesilea.html 
Combat d’AMAZONES CONTRA HOPLITES. Tema popular de l’art grec que a partir del VaC simbolitza les victòries hel·lenes contra el persa. Representen les amazones amb pantalons, túnica i capell escita. Els sàrmates, nòmades emparentats amb els escites, medes i perses, provinents de la Mar d’Aral arribaren al Caucas, tenien com a característica dones entrenades per a la guerra (armes en tombes femenines). Empraven l’arc, akinaques (daga corbada de ferro) i llança.

Encara que el matriarcat sigui un sistema jurídic d’status, està unit a paràmetres de tipus psicològic –cf: Otto RANK, El trauma del nacimiento, 1908). Segons Rank molts mites de diverses cultures estan basats en el regresus in uterum, retorn a la mare. I la mala mare que expulsa el fill del seu ventre arrastrant-lo a perills, és també la mare nutrícia que soluciona les necessitats peremptòries del nen; d’on el simbolisme màgic religiós entre dona i naturalesa.

Georges Devereux (1982) manifesta que el problema resideix menys en la realitat històrica del matriarcat, que els mites grecs pressuposen, que en l’orígen de l’element latent del mite. Accepta el caràcter sociohistòric, però suggereix que l’existència del sistema matriarcal arcaic és conseqüència de la mitificació del règim matriarcal al qual tothom està subjecte en la primera infància (Rec. Freud, La novela familiar de un neurótico)

En els llocs on sociològicament la dona té un domini fort hi ha dites, llegendes, contes sobre males mares: mare antropòfaga a la societat poliàndrica de les Illes Marqueses, relatat per Lindon, 1939). També la vagina dentada, representant la dona primigènia, símbol mortal de copula i del naixement. Les amazones, que són guerreres, caçadores i sacerdotesses, no estan subjectes al control sociològic dels homes, només s’uneixen a estrangers, els quals maten després d’aparellar-se. Les amazones recorden el mite hispànic, antic, Serrana de la Vera: dona salvatge, de caràcter baronial i cruel, viu a la muntanya i caça. Sedueix els homes, i després de copular al cau, els mata. 

També les amazones són males mares, ja que conserven les nenes però treuen els ulls als nens o els mutilen. Però pot tenir una reflexió contrària: en una societat separada sexualment i amb forts elements matriarcals, només són acceptats en la societat masculina aquells barons sense dificultats físiques, mentre que les dones en el seu territori conserven els cecs i els tolits. Cosa que donaria nova lectura sobre els herois de civilització lligats a l’art poètic i a la forja dels metalls. Cecs, coixos o amb algun defecte físic serien característiques menys resultat d’una mutilació iniciàtica i més la potenciació de facultats artístiques i tècniques promogudes per mares dominants.

Maria Àngels ROQUE ALONSO, Dicc Temàtico de Antropologia, dir: Aguirre Baztán, Ángel (ub), 2a ed, Ed Boixareu Universitària, 1993
.
BACHOFEN, Johann Jakob. El matriarcat: Una investigació sobre la ginecocràcia en el món antic segons la seva naturalesa religiosa i jurídica. Segona edició. Madrid: Akal, 1992.ISBN 9788476001707. Sobre el matriarcat.
ENGELS, Friedrich. L'origen de la família, la propietat privada i l'estat. Madrid: Fundació d'Estudis Socialistes Federick Engels, 2006. ISBN 84-96276-17-1.
CARO BAROJA, Julio, Los Pueblos del Norte, Ed. Txeroa, San Sebastián, 1977
RANK, Otto, El trauma del Nacimiento, Ed. Paidós Ibérica, Barcelona, 1985



[1] Literalment “dret matern”.
[2] Una altra font d’Engels és Lewis H. MORGAN, Ancient Society (1877): teoria unilineal dels tres períodes ètnics del desenvolupament de la humanitat ( salvatgisme, barbàrie, civilització), com a conseqüència de l'evolució. Les innovacions tècniques van permetre als humans arribar a la civilització.