Sistema social i jurídic en què
es postula el principi segons el qual el poder familiar i estatal es exercit
per les dones.
Afirmat pels teòrics de l ‘evolucionisme
del XIX: en les societats on els llaços genealògics segueixen el llinatge
matern (matrilineals), l’autoritat,
el dret i la riquesa, eren a mans de les dones, les quals transmetien aquesta
autoritat, dret i riquesa, a les filles (no pas als fills). Els homes estaven
sotmesos a les dones; un privilegi aconseguit pel descobriment dels mitjans per
a obtenir els productes vegetals.
Entre els evolucionistes J.J. Bachofen, 1815 – 1887, postula una
visió radicalment nova: la maternitat és la font de la societat humana en Das Mutterrecht[1],
1861. Una investigació documentada sobre el caràcter religiós i jurídic, un
sistema coherent de dret anterior al patriarcal. A partir d’Herodot remarca el
matriarcat pur i dur de les amazones. En la dinastia lídia destaca el seu caràcter
matrilineal i fa el primer estudi demostratiu de la filiació uterina existent en nombroses societats. Regla per la qual
es decideix que l’individu adquireixi el seu status, i la pertinença al grup de
parentesc, per referència als lligams genealògics que passen per les dones.
Bachofen va connectar el dret
arcaic de la mare amb la veneració cristiana a la Mare de Déu, la imatge kurotrofa
de llarga tradició. Engels, que se’n fa ressò a Orígens de la família, de la propietat
privada i de l'Estat[2],
activa els debats ideològics
i feministes de finals del XX.
La crítica antropològica prefereix
parlar de tendències abans que de realitats històriques pel que fa als trets matriarcals
–matrilinealisme o matrilocalisme. I l’autoritat real és a mans dels homes.
L’escola de Viena (Graebner i
Pare Smidt) estableix kultur kreise,
cicles culturals, dels quals destaquem el matriarcal-agrícola, caracteritzat
(contràriament a l’anterior patriarcal totemista-caçador, per la vida sedentària
i el coneixement del conreu de plantes mitjançant eines lleugeres (aixades). La
dona adquireix el paper dominant perquè cura de la terra o n’acostuma a ser
propietària. Motiva la matrilocalitat:
l’home va a viure a la casa o poble de la mare de la dona. Els fills pertanyen
a la classe tribal de la mare, per la qual cosa també és propi d’aquest cicle
que la tribu es divideixi en dues classes entre les quals hom observa l’exogàmia. La suprema autoritat
masculina a la família l’exerceix més l’oncle matern (avunculat) que el pare, gairebé sempre una mena d’hoste distingit (matrimoni de visita) i l’herència recau
en els fills de la germana.
Característica és la mesura del
temps per la Lluna; la divinitat
suprema acostuma a ser femenina i un sacerdoci es adscrit a les dones i
relacionat amb múltiples ritus fetillers. Acostumen a tenir les dones una Weiberbünde, confraria secreta femenina,
relacionades amb ritus de fertilitat i naixement (cf. Illes Trobriand;
societats africanes Kuta (okindja); tribus moldvanes altaiques). Tanmateix
desenvolupen un culte als morts.
Encara que també sovintegen associacions secretes masculines que empren màscares
per atemorir les dones (Cf. Nova Pomerani i Nova Guinea, Nova Bretanya, Noves
Hèbrides, illes Salomón, Austràlia SW, certes comunitats vedes de Ceilan, indis
iroquesos, sioux, muskokis, pobles i apatxes).
CARO BAROJA, Els pobles del Nord, 1946, és el primer estudi sistemàtic sobre la
cultura matriarcal dels pobles septentrionals de la Península Ibèrica. Prefereix
parlar de dret matern a matriarcat. Estudia les dades d’Estrabó, amb
característiques econòmiques fonamentals que no inclouen Herodot i altres.
Els elements
matriarcals-agrícoles associats a Espanya són d’arrel europea, occidental,
potser neolìtica o del Bronze. Els més importants no són indoeuropeus,
patriarcals. Els celtes, arribats a la península a partir del X aC, no tenen
els trets dels indoeuropeus primitius, sinó que cultural i físicament havien
heretat molts trets dels pobles agrícoles occidentals, malgrat la seva llengua
ària. Varis aspectes consuetudinaris s’han conservat a la Península (esp. muntanyes
de Lleó i Castella Vella), com el ritual
de la “covada”, pel qual l’home substitueix a la dona al llit (matrimoni de visita), com si fos aquest
qui hagués partit (Estrabó, càntabres; també practicat a Còrsega i tibetans)
Caro Baroja manifesta que
l’aparellament periòdic de les amazones
del Caucas amb els gargareans (Estrabó) podrien tenir com a base l’existència
d’un matrimoni de visita col·lectiu
i periòdic.
 |
Exèquies, Aquil·les I
Pentesilea (540-530 a.C.), British Museum,
Londres http://www.harteconhache.com/2013/10/amores-renidos-aquiles-y-pentesilea.html
|
Combat d’AMAZONES CONTRA HOPLITES. Tema popular de l’art grec que a partir
del VaC simbolitza les victòries hel·lenes contra el persa. Representen les
amazones amb pantalons, túnica i capell escita. Els sàrmates, nòmades
emparentats amb els escites, medes i perses, provinents de la Mar d’Aral arribaren
al Caucas, tenien com a característica dones entrenades per a la guerra (armes
en tombes femenines). Empraven l’arc, akinaques
(daga corbada de ferro) i llança.
Encara que el matriarcat sigui un
sistema jurídic d’status, està unit a paràmetres de tipus psicològic –cf: Otto
RANK, El trauma del nacimiento,
1908). Segons Rank molts mites de diverses cultures estan basats en el regresus
in uterum, retorn a la mare. I la mala mare que expulsa el fill del seu
ventre arrastrant-lo a perills, és també la mare nutrícia que soluciona les necessitats peremptòries del nen;
d’on el simbolisme màgic religiós entre dona i naturalesa.
Georges Devereux (1982) manifesta
que el problema resideix menys en la realitat històrica del matriarcat, que els
mites grecs pressuposen, que en l’orígen de l’element latent del mite. Accepta
el caràcter sociohistòric, però suggereix que l’existència del sistema
matriarcal arcaic és conseqüència de la mitificació del règim matriarcal al
qual tothom està subjecte en la primera infància (Rec. Freud, La novela familiar de un neurótico)
En els llocs on sociològicament
la dona té un domini fort hi ha dites, llegendes, contes sobre males mares: mare antropòfaga a la societat
poliàndrica de les Illes Marqueses, relatat per Lindon, 1939). També la vagina dentada, representant la dona primigènia,
símbol mortal de copula i del naixement. Les amazones, que són guerreres,
caçadores i sacerdotesses, no estan subjectes al control sociològic dels homes,
només s’uneixen a estrangers, els quals maten després d’aparellar-se. Les
amazones recorden el mite hispànic, antic, Serrana
de la Vera: dona salvatge, de caràcter baronial i cruel, viu a la muntanya
i caça. Sedueix els homes, i després de copular al cau, els mata.
També les amazones són males
mares, ja que conserven les nenes però treuen els ulls als nens o els mutilen. Però
pot tenir una reflexió contrària: en una societat separada sexualment i amb
forts elements matriarcals, només són acceptats en la societat masculina aquells
barons sense dificultats físiques, mentre que les dones en el seu territori
conserven els cecs i els tolits.
Cosa que donaria nova lectura sobre els herois de civilització lligats a l’art
poètic i a la forja dels metalls. Cecs, coixos o amb algun defecte físic serien
característiques menys resultat d’una mutilació iniciàtica i més la potenciació
de facultats artístiques i tècniques promogudes per mares dominants.
Maria Àngels ROQUE ALONSO, Dicc Temàtico de Antropologia, dir:
Aguirre Baztán, Ángel (ub), 2a ed, Ed Boixareu Universitària, 1993
.
BACHOFEN, Johann Jakob. El
matriarcat: Una investigació sobre la ginecocràcia en el món antic segons la
seva naturalesa religiosa i jurídica.
Segona edició. Madrid: Akal, 1992.ISBN 9788476001707. Sobre
el matriarcat.
ENGELS, Friedrich. L'origen de
la família, la propietat privada i l'estat. Madrid: Fundació d'Estudis Socialistes Federick Engels, 2006. ISBN 84-96276-17-1.
CARO BAROJA, Julio, Los
Pueblos del Norte, Ed. Txeroa, San Sebastián, 1977
RANK, Otto, El trauma del Nacimiento, Ed. Paidós Ibérica,
Barcelona, 1985
[2] Una altra font d’Engels és Lewis H. MORGAN, Ancient Society (1877): teoria unilineal dels tres períodes ètnics
del desenvolupament de la humanitat ( salvatgisme, barbàrie, civilització), com
a conseqüència de l'evolució. Les innovacions tècniques van permetre als humans
arribar a la civilització.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada