dimecres, 12 d’octubre de 2016

ΕΜΠΟΡΕIΟΝ EMPORIAE I

Empúries és la ciutat grega excavada més occidental de la Mediterrània, situada a la costa del golf de Roses, al terme de l’Escala. Un conjunt molt interessant per pensar en els processos de la colonització grega i l’expansió de Roma, i, conseqüentment amb els processos de la transformació indígena, la cultura ibera, i la romanització. I encara pensar també en el Noucentisme, en què Empúries significa un emblema de la Catalunya clàssica i mediterrània a la qual cal retornar per recobrar l’origen i la identitat (Guia Didàctica d’Empúries, 2013).


La línea blanca del dibuix d’E. Saiz ens dibuixa un conjunt de tres indrets que encerclen la badia que conforma un riu: la Palaiàpolis, la Neàpolis, i la ciutat romana. I encara caldria afegir la població indígena. Livi diu: Ja llavors formaven Empúries dues ciutats separades per una muralla. Una l’ocupaven els grecs, oriünds de Focea, com els massaliotes, lʼaltra els hispans; però la ciutat grega, oberta al mar, tenia un clos de muralla que tot plegat no arribava a tenir quatre-centes passes; el mur dels hispans, més allunyat del mar, tenia un perímetre de tres mil passes. Un tercer poble fou el dels colons romans, que hi foren establerts pel diví Cèsar després de la desfeta dels fills de Pompeu. Actualment tots tres pobles resten units en un de sol, després dʼhaver estat acceptats a la ciutadania romana, primer els hispans i després els grecs. Titus Livi, Ad Urbe Condita Libri, XXXIX, 9 (trad: Guia cit.).

Lloc singular adient per a l’establiment d’una ciutat, un estuari natural on conflueixen tres rius. La plana litoral empordanesa forma part de la depressió costanera originada per l'enfonsament de les antigues muntanyes veïnes; aquestes depressions foren ocupades per la mar i desprès foren terraplenades amb els dipòsits fluvials de la Muga, del Fluvià, del Ter i del Daró, tot originant un sistema d'estanys i aiguamolls característics dels quals avui sols resten els de Roses-Castelló, Sant Pere Pescador i de Pals. Aquesta plana litoral de molt baixa cota no supera els 200 m d'alçada, mentre que el marc muntanyós que l'embolcalla -serra de la Balmeta, serra de Rodes i el massís del Montgrí- no superen els 700 m.[1]

1.      PALAIÀPOLIS, Sant Martí d’Empúries.
Un illot o península fou el primer establiment, bastit sobre estructures d’un poblat indígena anterior del bronze final. El registre arqueològic mostra una continuïtat d’ocupació fins a l’actualitat. Mariners foceus procedents de Massàlia hi establiren una factoria probablement comercial, tal com ho evidencia el nom. El port que formava el Fluvià era una escala en la ruta cap al sud peninsular (Tartessos) i afavoria els intercanvis amb els indígenes. En augmentar l’activitat portuària, al cap de poc temps fundaren en terra ferma, al sud, la Neàpolis, ca. 550 aC.  (Esrabó, III, 4, 8). Empòrion hel·lenitza el territori, neix la cultura ibèrica (Rec: Ullastret, 30 km més al sud).[1]
 
http://www.xtec.cat/~sgiralt/labyrinthus/graecia/historie/emporion6.htm 
2.      NEÀPOLIS
La ciutat es va estendre cap al sud fins ocupar unes quatre hectàrees.

Empòrion és una fundació dels massaliotes, que està situada a dos-cents estadis del Pirineu i dels límits entre la Ibèria i la Cèltica. I és una terra tota feraç i té bons ports. Aquí hi ha, també, Roses, una petita ciutat pertanyent als emporitans; alguns, però, la fan una fundació dels rodis. Aquí, com a Emporion, veneren Artemis Efèsia pels motius que explicaré en parlar de Massàlia. Primerament, els emporitans ocupaven un illot situat davant mateix de la costa, el qual avui anomenem Palaiàpolis, però, actualment, viuen a terra ferma. Emporion és una ciutat doble separada per una muralla, ja que abans tenia per veïns alguns indicets que, malgrat que es governaven amb independència, per raons de seguretat volgueren tenir un clos emmurallat comú amb els grecs, però doble, separat per una muralla mitgera. Però, amb el pas del temps, sʼuniren en un sol estat configurat a partir de lleis bàrbares i de lleis gregues, tal com ha passat a molts altres llocs.
A prop hi corre un riu que té les seves fonts al Pirineu i la seva desmbocadura serveix de port als emporitans. Aquests són força bons artesans del lli.
Estrabó, 3,4,8-937 (trad: Guia cit.).

Són les restes que avui visitem, encara que la major part de les estructures visibles són dels segles II aC i I dC, quan la ciutat viu un màximum d’esplendor. Una gran muralla delimita la ciutat. Al davant d’aquesta muralla probablement s’instal·laren els indigets. Les excavacions encara no han trobat l’antiga Indika; en aquesta zona fora murs les restes que s’hi poden veure corresponen a una activitat metal·lúrgica del segle I aC.

Des del sud s’entrava a la ciutat grega per una porta fortificada, datada en el s. II aC, quan s’eixamplà l ciutat i es bastí la zona dels temples. Es tancava amb una reixa de ferro i deixava pas a un llarg corredor que portava al carrer principal, que condueix a l’àgora i l’estoa, en direcció al port.

Al sud hem deixat l’àrea dels santuaris. Més a ponent i en el lloc més elevat, hi ha l’Asklepieion, sota l’advocació del déu de la medecina. Comprenia tres temples i un edifici. Avui podem veure una rèplica de l’estàtua del déu Asclepi, en un edicle bastit amb carreus grans de pedra calcària ben escairats, templet on se suposa que estava exposada.

L’estàtua original s’exposa al museu del recinte, MAC-Empúries. Datada en el s. IV aC[2], per l’estil i la tècnica, està conformada per dos blocs, un de marbre de Paros i l’altre procedent del Pentèl·lic; el déu barbat vesteix túnica i calça sandàlies; es recolzava en un bàcul als peus dels quals s’enrosca una serp, i sostenia, potser, a la dreta una pàtera.

En la terrassa inferior hi ha un recinte porticat, considerada un temple consagrat a Serapis. El Serapieion comptava amb un temple central, on s’exposava la imatge del déu.

L’estructura de la ciutat és irregular, el traçat de molts carrers no és rectilini, ni la seva distribució és regular. Però l’eix principal està format per tabernae, establiments comercials, botigues. Formaven part d’edificacions d’un o dos pisos, com la majoria de les cases.

Destaca també la factoria de salaons, amb diverses dependències destinades a l’elaboració de con­serves de peix i salses: un pati central, un conjunt de dipòsits i un magatzem en forma de L. Els salums de peix, sovint tonyina, eren molt apreciats a lʼantiguitat i el seu comerç era molt important. Les salses de peix s’envasaven en àmfores per al seu transport.

A tocar de lʼàgora, trobem el macellum, edifici amb botigues interiors i exteriors, però avui es veu la seva cisterna pública. Recollia les aigües pluvials de les teulades.  

Al mig de la ciutat, l’àgora rectangular, allotjava edificis públics i comercials. Amb l’arribada dels romans aquests se situaren al fòrum. Però tenim encara la estoa, edifici rectangular, porticat, de dimensions considerables, possiblement de dos pisos, bastit en el II aC, sobre l’antiga trama urbana.

Al seu costat trobem una casa hel·lenística amb peristil. I més amunt un andron,  sala de simposis amb mosaic, ΗΔΙΚΟΙΤΟΣ, “que et sigui un plaer jeure”, ca. 100 aC. Dos exemples que constaten  que les unitats domèstiques s’organitzen entorn d’un petit pati obert amb impluvium, de vegades tetràstil, o bé amb peristil. Les parets són de tapial[3] o tovots sobre un sòcol de pedra. Queden poques restes de decoració, gairebé en opus signium[4], majorment  mosaics, com el citat.

 Dracma emporitanat http://www.wikiwand.com/ca/Moneda_catalana 
3.      EMPORIAE
La ciutat romana sorgeix a partir de l’enfrontament de Roma i Cartago, per l’hegemonia en el Mediterrani Occidental, les Guerres Púniques. El 218 aC Gneu Corneli Escipió desembarca a Empòrion amb un exèrcit per contrarestar l’amenaça d’Hanníbal, que havia saltat els Pirineus i els Alps. Vençuts els cartaginesos, els ibers es revolten contra el control romà que els obligava a tributar. M. Porci Cató desembarca el 195 aC a Empòrion i estableix un campament, que serà permanent, per tal d’assegurar el control del país. La fundació de la ciutat esdevindrà més tard, prop del 100 aC, bastida sobre les estructures d’aquell praesidium. Passejarem per la ciutat romana en la propera entrada. Ara copiem una síntesi de la seva evolució de l’article de Miquel Tarradell a la Gran Enciclopèdia Catalana:

Empúries encunyà moneda des del s V aC, i a la fi del IV o principi del III aC entrà en el sistema de la dracma. Les dracmes emporitanes foren imitades pels indígenes de diversos punts de Catalunya, i tingueren un paper decisiu en la introducció de l'economia monetària al país. Malgrat que algunes encunyacions de dracmes emporitanes amb tipus cartaginesos fan sospitar que, si més no un quant temps, Empúries tingué bones relacions amb el món púnic, durant la segona guerra púnica Empúries féu costat als romans. Quan Roma planejà la contraofensiva per a defensar-se de la invasió d'Anníbal, Empúries fou elegida com el lloc de desembarcament de l'exèrcit expedicionari romà enviat a la Península Ibèrica(218 aC) i serví de primera base romana, talment com després (195 aC) representà el mateix paper respecte a l'exèrcit romà comandat per Cató, que eliminà els darrers focus de resistència indígena antiromana. La nova època dugué la instal·lació, durant la primera meitat del s II aC, d'un praesidium romà al costat de la ciutat grecoibèrica que, a la fi del segle s'havia convertit en una ciutat d'unes 20 ha, de planta regular, emmurallada i amb un gran fòrum central. Bé que Juli Cèsar hi creà una colònia, no es mantingué, car durant tota l'època romana tingué categoria de municipi amb el nom d'Emporiae, en plural indicant que comprenia els nuclis preromans, el grec i l'indígena, i el romà, nou. Durant l'imperi Romà Empúries continuà essent una ciutat destacada, però perdé el paper de primer pla que havia tingut, davant la importància de Tàrraco i d'altres ciutats romanes de Catalunya, i el seu perímetre urbà es reduí considerablement. Fou una de les víctimes de la gran crisi del s III dC, arrasada per les invasions dels alamans i els francs de la primeria de la segona meitat del segle, i ja no es reféu del tot mai més. La vida urbana, de fet no continuà, bé que fos habitada en un petit nucli i que hi existís una comunitat cristiana, que eregí una basílica paleocristiana, excavada. Fou seu episcopal a l'època visigòtica. Es despoblà després, de manera que durant els temps carolongis la capital comarcal i el nom passà a Castelló d'Empúries.



[2] Avui es proposa el s. II aC, i es torna a discutir la identificació de l’estàtua amb Asclepi. V:  labyrinthus, nota 2
[3] La tàpia  tècnica de construcció de murs amb terra argilosa, abocada en un motlle o encofrat i compactada a cops mitjançant un picó. L'encofrat sol ser de fusta, dues fustes paral·leles, entre les quals s'aboca terra en tongades de 10 o 15 cm, i és compactada mitjançant piconat. La terra compactada es desseca al sol, i una vegada que la tàpia queda aixecada, les portes i finestres s'obren a cisell.
[4] Opus signium: mescla de calç, sorra, bocins de terrissa (d’on prové el nom, per Signia, ciutat del Laci famosa pels seus terrissaires), amb propietats impermeables.