dijous, 23 d’abril de 2009

ALCEU DE MITILENE. MELOS LÈSBIC.

Res millor que la poesia mèlica per apropar-nos a la lírica arcaica. Alceu de Mitilene, Lesbos (ca. 600 aC), amb la seva contemporània Safo, representa el melos lèsbic, una poesia refinada[1] cantada al ritme de la lyra o cithara, més apropiada per al cercle d’amics (hetairoi) i del simposi que per l’exposició pública del cant coral o dels himnes als déus.
Alceu, aristòcrata ardorós i bel·licós, de noble família, canta els conflictes interns i externs que visqué en gran part dels seus versos: lluità contra la tirania de Pítac, s’hi oposà i conspirà, conegué l’exili i la vida del mercenari. Reflexa els violents conflictes de la tirania arcaica[2] i l’ascensió d’una nova classe social enriquida comercialment que reclamava la seva participació política (El dinero es el hombre; ningún pobre / resulta hombre valioso ni apreciado. 27 (101 D)[3].
8 (129 L-P) L’exili amarg[4]

Este recinto en común consagraron,
grande y bien visible, los lesbios, y dentro
elevaron altares a los dioses eternos
e invocaron a Zeus el Protector,
y a ti, ilustre diosa, la Eolia
[5],
generadora de todo, y en tercer puesto
a éste, Piel de Corzo, a Dioniso,
devorador de carne cruda. Vamos,
con ánimo benévolo escuchad nuestra súplica
y salvadnos de estos rigores y el amargo exilio.
Y que caiga sobre el hijo de Hirras
[6]
la Erinis
[7] vengadora de quienes antaño
juramos, con rito sagrado, no entregar
nunca a ninguno de los compañeros,
sino quedar muertos revestidos de tierra,
a manos de los hombres que entonces
mandaban, o matarlos y al pueblo
librarlo luego de sus penalidades.
Mas entre ellos el Panzudo
[8] no habló
de corazón, sino que sin reparos
los juramentos pisotea y devora
nuestra ciudad...
[1] “…Lesbos, lugar de una refinada cultura donde a lo griego se une una cierta elegancia oriental y unas prestigios exóticos” (C.García Gual)
[2] Heròdot, en el passatge conegut com “paràbola de les espigues” (V, 92) explica la lluita del tirà (Periandre de Corint, 625-585) contra aquells que li disputaven el poder: “...s’adonà que li aconsellava assessinar els conciutadas més destacats”.
[3] Les traduccions són de C. García Gual: Antologia de la poesia lírica griega. Siglos VII-IVaC, Alianza Editorial, Madrid 1980.
[4] Cant de batalla on Alceu prega a la triada lèsbica que l’alliberi de les misèries del desterrament. Exili que, en un altre poema, explicita que, lluny de l’Assemblea i del Consell de la ciutat, es viu com un llop.
[5] Hera.
[6] Pítac (ca. 600-570), traïdor al bàndol d’Alceu, fou durant deu anys aclamat aisymnetes, governador, per tal d’acabar amb les lluites polítiques. No va alterar la constitució, però reformà lleis per reprimir els excessos de l’aristocràcia (arrogància, ostentació, luxe). Una de les seves màximes: “Practica la pietat, estima la moderació, defensa la veritat, la lealtat, l’hàbit de la rectitud, la companyonia i la diligència”. C.García Gual: Los siete sabios de Grecia (y tres más), 1989
[7] Esperits colèrics (Fúries en llatí), nascuts de les gotes d’esperma i sang que caigueren sobre Gea quan Crono emasculà Úranos. Per tant són divinitats primigènies anteriors a l’autoritat olímpica, a les quals el poder dels déus es sotmet, de la mateixa manera com es sotmet al destí o moîra. Persegueixen acarnissadament els crims, ja que contaminen l’ordre social i còsmic (“Mal te caigui l’Erínia!” del text). Quan s’apoderen d’una víctima, la fan tornar boja i la torturen implacablement (cf. Orestes).
[8] Insult dirigit a Pítac: panxampla, fartaner no sols per haver violat els juraments del grup, sinó que devora el poble.
(PERIDIS: El País, 12 iv 09: al·ludeix a la recent reestruccturació del govern i a la mar de crisi)
13 (46 D) Tempesta i naufragi: la nau de l’estat.

Me desconcierta la revuelta de los vientos.
De aquí llega rodando una ola y por allá
otra, y nosotros en medio arrastrados
nos vemos en nuestra nave negra,
afligidos por la muy enorme tempestad.
El agua de la sentina[1] ya cubre el pie del mástil
Toda la vela está ya transparente,
y cuelga en grandes jirones su tela,
no logran asidero las anclas, y el timón. . .
. . . mis dos piernas se afirman en las jarcias
y sólo esto me mantiene a salvo.
Poda la carga arrastrada fuera de borda va.

La imatge del vaixell bandejat per la tempesta ha estat interpretada per la tradició com una al·legoria de l’Estat, molt repetida (cf. vinyeta de Peridis). En un altre fragment una nova onada i vent corre a abordar la nau. Adrados comenta que el símil central és una exhortació a una lluita contra el tirà (2, Adrados). Alceu demana als companys que no tinguin por, “no cubramos de vergüenza a nuestros nobles padres que yacen bajo la tierra”, que corrin cap a port segur. Horaci recrea el tema en O navis, referent in mare te novi fluctus! (Carm. I, 14). Lope de Vega també en aquella composició que comença: “Pobre barquilla mía, / entre peñascos rota / sin velas desvelada / y entre las olas sola”. Adrados anota també el mateix tema en el 56, capejar el temporal, i el 28, molt fragmentari, diu que no enyora lluitar contra el temporal i sucumbir en un escull, ara que està amb Baquis en el banquet. Potser com el següent poema:

17 (91 D)
No hay que abandonar el ánimo a los males.
Pues nada avanzaremos con apenarnos,
oh Bicquis, y no hay mejor remedio
que mandar a por vino y embriagarnos.

19 (90 D) El vi: “espill de l’home”

Zeus hace llover, baja del cielo
una enorme tormenta y están helados
los cursos de las aguas...
Desprecia la tormenta, aviva el fuego,
sazona, sin escatimarlo, el vino
dulce como miel, y luego reclina
tus sienes sobre un blando cojín.

20 (96 D)
Bebamos. ¿A qué aguardar las candelas? Hay un dedo de día.
Descuelga y trae las grandes copas pintadas, en seguida.
Porque el vino lo dio a los humanos el hijo de Sémele y Zeus[2]
para olvido de penas. Escancia mezclando uno y dos cazos,
y llena los vasos hasta el borde, y que una copa empuje a la otra...

28 (92 D)
Bien, venga cualquiera a ponernos al cuello
las guirnaldas trenzadas de flores de anís,
y luego derrame la mirra olorosa
en nuestro pecho.

29 (142 D)
Cruel, insufrible daño es la Pobreza, que a un pueblo
grande somete a la par de su hermana, la Impotencia.

5 (77 D) NOIES AL RIU
Hebro[3], hermosísimo río, que ante Eno
vas a desembocar en el mar purpúreo
tras cruzar, rugiendo, la tierra deTracia
rica en caballos.
Y a ti acuden numerosas muchachas,
y con manos suaves a sus muslos llevan
como si fuera ungüento, hechizándose,
tu agua divina...

Poeta complex, ha convertit en poesia les recances i els fracassos de la seva vida d’home d’acció. Els himnes i la reflexió profunda s’ajunten indissolublement a la poesia que és arma de combat, i a l’eròtica i al banquet. Els accents tràgics de la mort i la debilitat de l’home s’afegeixen als accents còmics de l’atac virulent contra el perjuri, el tirà, la dona decadent. No té el profund refinament ni l’eros enyorant de Safo. Dels temes tradicions i les experiències de la seva vida crea un poesia nova de frescor i rigor poques vegades igualats. El caràcter concret i directe de les seves descripcions, símils, epítets, fa que tinguin una força evocadora inigualable. En l’oci exquisit del simposi i la festa, que era enyor d’acció i planejament d’aquesta en les llargues hores de l’exili, sorgeix quelcom nou, la qual cosa a través d’Horaci sobretot, passarà a la poesia posterior (F. Rodríguez Adrados)[4].
[1]Sentina, (< llatí: sentina.) mar. f.:Fons del buc de la nau on s’arreplega l’aigua que entra pels seus costats, cobertes, etc. (Pompeu)
[2] Dionís.
[3] Riu traci, avui Maritza, desemboca al costat de la ciutat d’Eno.
[4] Lírica Griega Arcaica. Poemas corales i monòdicos (700-300 aC), Gredos, Madrid 1980