divendres, 3 d’abril de 2009

LA BELLESA DEL COS, ESPOSICIÓ AL MUSEU ARQUEOLÒGIC D'ALACANT ABRIL-OCTUBRE 09

El Museu Arqueològic d’Alacant, http://www.marqalicante.com/bellezadelcuerpo/index.php
presenta l’exposició: La belleza del cuerpo. Arte y pensamiento en la Grecia Antigua, des de el 2 IV 09 fins el 13 d’Octubre. Amb 125 peces del Museu Britànic té l’atractiu de l’escultura de Miró, el Discòbol, per primer cop a Espanya. Distribuïdes en dos blocs temàtics (Ideal de Belleza, Carácter y Realismo y Hacia el Olimpo) hom pot estudiar també des de una figura ciclàdica a déus olímpics i herois (Hera, Zeus, Demèter, Hèracles...) i el fonamental Dorífor de Policlet.
L’exposició es completa amb Huellas griegas en la Contestania Ibérica, que repasa l’impacte de la cultura grega en les terres d’Akra Leuka.

El Discòbol és una escultura en marbre de 700 quilos i 1,7 metres d’altura, còpia de l’original en bronze (Rec: els guerrers de Riace, recuperat el 1972 del fons de la mar), creada vers el 455 aC. Representa un atleta just abans del moment de llençar el disc. L'original era de bronze però només es coneix per les copies romanes en marbre. Moviment pur amb tots els músculs en tensió. El llançador té el cos girat per aprofitar la seva força i el cap tombat per mirar el disc, totalment concentrat (Visualart, VVAA, Vicens Vives, 2ª reimpressió 2003, amb un acurat anàlisi didàctic: “...una composició feta a partir de triangles i línies corbes. Per exemple, el cap, els malucs i els peus formen una mitja circumferència que s’oposa –en equilibri precari, responsable en gran part de la sensació de moviment- a l’altra mitja circumferència que formen els braços estesos: el dret cap enrere per agafar impuls i l’esquerre recolzat sobre el genoll. En segon lloc, es detecta una línia en ziga-zaga que trenca qualsevol harmonia estàtica i que va del disc fins a l’espatlla dreta, d’aquesta al maluc, del maluc al genoll i del genoll al peu aixea. En definitiva, l’expressió perfecta del moviment”.)

Per la visita, encara que sigui virtual, pot anar bé el següent esquema de l'escultura grega:

ÈPOCA ARCAICA, fins la fi del VIaC: pas a pas es perfila la tècnica i l’ideal artístic. Des de la rigidesa i la frontalitat gairebé sense ritme ni moviment representa kouroi i korai, déus o atletes hieràtics amb el seu somriure arcaic.

INICIS DE L’ÈPOC CLÀSSICA, s. Vé aC: idealisme, la noble senzillesa i la serena grandesa (Wickelmann) mira el cos natural i guanya moviment, encara contingut: el Discòbol de Miró. Fídies (relleus del Partenó) i Policlet (Dorífor, Diadumen, el cànon o proporció matemàtica).

SEGLE IV: Praxíteles s’aparta de la duresa de les escultures anteriors, suavitza i humanitza el cos –corba praxiteliana: Hermes amb Dionís infant, el sentiment de la mirada tendra dirigida al xiquet. Dóna pas a un estudi més detallat de la realitat en interessar-se per gestos i actituds més patètics (Escopas: Mènade furiosa. Retrat individualitzat (Lisip: Sòcrates).

ÈPOCA HEL·LENÍSTICA: la intensitat extrema dels sentiments (pathos) trenca l’equilibri clàssic. Més moviment i dinamisme: barroquisme: Laocoont i els seus fills, l’Altar de Zeus (Pèrgam), Victòria de Samotràcia. Més realisme: temes de la vida quotidiana: el xiquet de l’espina, el xiquet de l’ànec.

Foto: Vikipèdia: Miró