dijous, 30 d’abril de 2009

ANTONI SOLÀ AL MUSEU MARÈS. NEOCLASSICISME

Exposició de 11 obres escultòriques, des de la més antiga, el relleu amb guix (que li valgué una beca per estudiar a Roma), de 1801, a la darrera, La Caritat Romana, de 1851 (Museu del Prado). També hom pot veure La matança dels inocents, i Xiquets jugant amb una papallona.

Dates: del 29 d'abril al 27 de setembre de 2009


Lloc: Museu Frederic Marès





Antoni Solà (1780-1861) fou un dels artistes més prestigiosos del seu temps. Pensionat a Roma des del 1803, s’hi establí definitivament i va ser un dels dos únics estrangers que ostentaren la presidència de l’Acadèmia de San Luca, difusora principal de l’art neoclàssic. Intervingué en els principals afers culturals romans i defensà la imitació dels grecs i la recerca de la bellesa ideal, visible en les seves escultures, discursos acadèmics i lliçons adreçades als seus deixebles. Nombrosos monuments i obres ornamenten palaus, esglésies i places de Roma, Barcelona, Madrid, l’Havana, Bolonya, Mèxic... Enterrat a la ciutat eterna, les noves orientacions estètiques i el pas del temps van relegar-lo a l’oblit. Un segle i mig després, aquesta és la primera exposició que vol fer justícia a un dels grans escultors del Neoclassicisme.
http://www.museumares.bcn.cat/




EL NEOCLASSICISME és un moviment estètic de base intel·lectual originat pel cansament davant les fórmules del barroc final o l'esgotament de la seva capacitat creadora a la segona meitat del s XVIII. Influïren decisivament en la seva aparició la realització d'importants descobriments arqueològics a Pompeia i a Herculà, l'aplicació general de les doctrines acadèmiques i la difusió de noves tendències polítiques oposades al principi monàrquic tradicional. Fou un moviment de curt predomini, puix que aviat fou superat pel romanticisme, més popular, tot i que les seves derivacions, amb algunes variants, perduren al llarg de tot el s XIX. Teòrics com J.Winckelmann i A.Quatremère de Quincy, pintors com A.R.Mengs i J.L.David, escultors com A.Canova i B.Thorvaldsen i arquitectes com Ch.Percier, P.Fontaine i K.Schinkel, actius els darrers anys del s XVIII i el primer quart del s XIX, poden ésser considerats com els representants més destacats d'aquesta tendència. Alguns d'ells tingueren una estreta connexió amb els fets de la Revolució Francesa i del període napoleònic, i llurs obres mostren el predomini de les formes i els temes derivats del classicisme hel·lènic i la preferència per la línia i el dibuix sobre el color.


Per tot Europa es poden estudiar exemples d'aquest estil, que arribà també a Amèrica, especialment als EUA. A la Península Ibèrica sobresurten l'arquitecte Juan de Villanueva, autor del Museo del Prado i de l'observatori de Madrid, i l'escultor A.Álvarez Cubero. Als Països Catalans, aquest estil assenyala l'inici de recuperació d'un alt nivell en la creativitat artística: ... Un excel·lent conjunt d'edificis ho recorden a Barcelona: la Llotja, de J.Soler i Faneca, el palau Moja, de J.Mas, el d'Alòs, d'Antoni Cellers, els Porxos d'En Xifré, la plaça Reial, de F.Daniel Molina, són exemples que es podrien completar amb molts altres d'arreu del Principat, així com el cementiri i el pati de la Universitat de València permeten d'apreciar la varietat, la independència i el nivell amb què foren aplicats els principis neoclàssics als Països Catalans. Similarment, en el camp de l'escultura hi ha noms tan sobresortints com Damià Campeny i Antoni Solà, ben coneguts, el primer per la Lucrècia de la Llotja barcelonina, i el segon pel monument a Daoíz i Velarde, a Madrid; els acompanyen dignament J.A.Folch i Costa, autor del sepulcre del marquès de la Romana de la catedral de Mallorca, i J.Bover, entre tants altres... http://www.enciclopedia.cat/


Foto 2: Cervantes, Madrid, monument inaugurat el 1835, bronze d'Antoni Solà. Fou fos a Roma per Wilhelm N. Hopfgarten y Ludwig Jollage. Vikipedia: Luís García.