diumenge, 12 d’abril de 2009

ROBERT GRAVES: EL PAÍS QUE HE ESCOLLIT. ANTOLOGIA POÈTICA




El suplement Cultura, Avui 11 IV 09, ofereix el pròleg de Lucía Graves per a la primera edició en català de la poesia del seu pare, Robert Graves (1895-1985): El país que he escollit. Antologia poètica, edicions del Salobre, Pollença, 2009. Antologia bilingüe, selecionada i traduïda per Josep M. Jaumà, presenta 160 poemes extretes del corpus de 1202 poesies publicades, que conserven la riquesa, la flexibilitat del llenguatge i la imatgeria de Graves, com afirma Lucía.

Resum del pròleg de LG: LA POESIA ÉS UNA MANERA DE SER I DE PENSAR.

Lucía ens presenta la poesia de Graves com una biografia íntima, on traça el desenvolupament de les emocions, els pensaments, les actituds i les creences del poeta al llarg de la seva vida: el país que he escollit, un univers poètic -la poesia [...] no forma part de la literatura sinó que és una manera de ser i de pensar: quelcom semblant al poder d’avançar per un corredor familiar i, al final, desaparèixer de sobte a través d’un mur de pedra (d’una lliçó de 1965 com a Professor de Poesia d’Oxford).

Els temes recurrents i sovint entrellaçats de la seva poesia són l’enigma de la inspiració, la imatgeria de la Deessa Blanca, i l’amor i les emocions que sorgeixen entre els amants. També parlen, sovint amb un humor incisiu de la infantesa, de la guerra i la mort, de l’irracional, de la identitat i la dualitat, i del seu rebuig de la societat industrial del segle XX.

M’atreia allò perdut, indesxifrat, monstruós (“Les edats del jurament”), i preferia el paisatge indòmit de Harlech (nord de Gal·les) als carrers residencials del seu Wimbledon natal, on poder veure el món en la seva forma elemental, amb la seva bellesa i aspror naturals. Un paisatge intemporal que fou enriquit i completat pel contrapunt mediterrani (s’establí a Deià des del 1929).

Però es topà amb la primera gran guerra, on fou ferit greument el 1916 a la batalla del Somme. Experiència crucial. Els fantasmes i terrors imaginats a la infantesa es feren reals a les trinxeres i també el valor de l’amistat i l’enyor de la tranquil·litat rural. Les conseqüències emocionals, que feren perillar el matrimoni amb Nancy Nicholson, portren a Graves a no admetre l’ajuda psiquiàtrica, perquè temia perdre les imatges pertorbadores i els seus poders poètics. És a dir, el sentit de la buidor i la pèrdua:

No hi ha vida? Només una ombra tènue, un buit
pressentiment? Ni una rata rossegant un crostó?
Ni, a la finestra, als vidres, no hi ha ni un borinot,
ni mosca, ni aranya famolenca?
Les finestres emmarquen uns cels freds
mig fosos amb el mar, com en el gènesi...
tumult irreal, confús.
(“El gran mirall”, 1921)

Hàbil artífex dels mots, de la rima i del metre, trobà l’originalitat en l’actitud envers el tema, una veu poderosament personal.

La seva neurastènia va unida a una creixent decepció envers la societat per la que havia lluitat: Què empenyia les cames / era l’inacabable / i absurd, esfereïdor / destí d’ésser unes cames (“Les cames”).

A l’obra en prosa es llançà a reconstruir el seu heretatge cultural, endinsant-se en l’aurora de la cultura europea i els orígens del comportament humà per trobar-hi l’explicació de la inestabilitat del present. Calia recuperar els valors perduts del nostre inconscient. Una tasca que produí els seus estudis mitològics, bíblics, històriques i les novel·les històriques, com Jo, Claudi, 1934).

Una gran influència en el desenvolupament literari i personal de Graves fou la relació (1925-1939) amb Laura Riding, poeta nord-americana, a la qual tingué per figura divina, potser la precursora de la Deessa Blanca: la fi del seu matrimoni, el trasllat a Deià (1929-1936), una relació tensa (sublimada en els poemes “Sobre prodigis” i “La vall de les terrasses”). L’intent de suïcidi de Riding portaren a Graves a escriure la seva autobiografia, Goodbye to All That, el seu amarg comiat d’Anglaterra.

Amb la segona gran guerra arriba una nova relació amb Beryl Pritchard, mare de Lucía, i una estabilitat emocional que produí els seus millors versos d’amor (“Ella parla d’amor mig adormida”, “A través del malson”). Ara bé, foren uns anys marcats per la tràgica mort del seu fill gran, David, a Burma (“Un fantasma vingut d’Arakan”), II guerra mundial.

Una obsessió sobtada i irresistible l’empeny a escriure The White Goddess. A partir de 1944 treballa en aquesta “Gramàtica històrica del mite poètic”, la resposta a l’enigma de la inspiració poètica i de la seva insatisfacció social. El matriarcat és esbandit pels indoeuropeus i, conseqüentment, explica els errors de segles del comportament humà en girar-se d’esquena al poder intuïtiu, màgic i natural del femení. La triple deessa és la Musa (“La deessa blanca”, “A Juan en els solstici d’hivern”, “Entre lluna i lluna”, “Rea”).

A partir de 1946 torna a l’illa, era el poeta anglès auto-exiliat en una illa mediterrània que escrivia sobre els fonaments de les cultures europees, el triomf d’haver agermanat la cultura del nord anglosaxó amb la del sud mediterrani.

Els últims déu anys de la seva vida va sofrir de pèrdua de memòria i tornaren els fantasmes de la guerra:

No tinc por de la mort,
sinó només de la compassió, i de l’oblit
del vocabulari perdurable de l’amor
i de la fi de la poesia.
(“L'últim quart de lluna”)
(del Pròleg de Lucía Graves)

Robert Graves fou un poeta i un erudit singular i controvertit, més conegut per la seva novel·lística de caire històric, i concretament per l’adaptació excel·lent i llegendària de Jo, Claudi (1934) en sèrie televisiva per la BBC, 1975. Tretze capítols dirigits per Herbert Wise, i interpretats per grans actors del teatre anglès: Derek Jacobi (Claudi), Sian Phillips, John Hurt (la primera víctima de "Alien, El Octavo Pasajero"), Patrick Stewart (el capità Picard de la nova generació de “Star Trek”). Narra la visió del coix, tartamut i malalt Claudi (Tiberi Claudi Neró Germànic, Lió 10 aC – Roma 54 dC), que fent-se passar per idiota succeí a Calígula com a Emperador (41-54 dC). Com testimoni privilegiat, relata las intrigues de palau, la misèria y la perversió del major Imperi de la Terra, y la trama de sexe, poder i assassinats, de la qual ell mateix en fou víctima, en morir enverinat probablement per la seva segona muller Agripina.

En la seva extensa producció, més de 140 obres, destaquen els següents títols:

Yo, Claudio. (I, Claudius), Arthur Barker, Londres, 1934.
Claudio el dios y su esposa Mesalina (Claudius the God and his Wife Messalina), Arthur Barker, Londres, 1934.
El vellocino de oro (The Golden Fleece), Cassell, Londres, 1944.
Rey Jesús (King Jesus), Creative Age Press, Nueva York, 1946.
La hija de Homero (Homer's Daughter), Cassell, Londres, 1955.
El Conde Belisario (Count Belisarius) Edhasa 1998 (reeditado)
Adiós a todo eso (Goodbye to All That: An Autobiography), Jonathan Cape, Londres, 1929. (edición revisada por el autor: Doubleday, New York, 1957).
La diosa blanca (The White Goddess), Faber & Faber, Londres, 1948.
Los mitos hebreos (Hebrew Myths. The Book of Genesis), escrito con Raphael Patai, The Trustees of Robert Graves, Londres, 1964.
Los mitos griegos (Greek Myths and Legends), Cassell, Londres, 1968.
Dioses y héroes de la antigua grecia (Greek Gods and Heroes)

Entre aquesta obra remarcaria la importància de La deesa blanca, que amb el subtítol “Gramàtica històrica del mite poètic” postula la reconstrucció del llenguatge màgic de l’Europa antiga mediterrània i septentrional, lligat a cerimònies religioses populars que celebren la deessa Lluna:

Mi tesis es que el lenguaje del mito poético, co­rriente en la Antigüedad en la Europa mediterránea y septentrional, era un lenguaje mágico vinculado a ce­remonias religiosas populares en honor de la diosa Luna, o Musa, algunas de las cuales datan de la época paleolítica, y que éste sigue siendo el lenguaje de la verdadera poesía, «verdadera» en el moderno sentido nostálgico de «el original inmejorable y no un sustituto sintético». Ese lenguaje fue corrompido al fi­nal del período minoico cuando invasores procedentes del Asia Central comenzaron a sustituir las institucio­nes matrilineales por las patrilineales y remodelaron o falsificaron los mitos para justificar los cambios socia­les. Luego vinieron los primeros filósofos griegos, que se oponían firmemente a la poesía mágica porque amenazaba a su nueva religión de la lógica, y bajo su influencia se elaboró un lenguaje poético racional (ahora clásico) en honor de su patrono Apolo, y lo impusieron al mundo como la última palabra respecto a iluminación espiritual: opinión que ha predominado prácticamente desde entonces en las escuelas y universidades europeas, donde ahora se estudian los mitos solamente como reliquias arcaicas de la era infantil de la humanidad.
(Pròleg, La diosa blanca, Al. Ed., Madrid 1983, trad. Luis Echávarri)

Un llenguatge poètic que inspira la seva obra sigui poètica, assagista, o novel·lística. Una obra que no defuig les preguntes enigmàtiques ni les conjectures per respostes. Així aquest feminisme lunar continua la investigació de les tesis sobre el matriarcat de J.J. Bachofen (Das Mutterrech, 1861), que recollí Engels i que s’han emprat i s’empren en debats antropològics i feministes.
JC
Un bon estudi sobre la Deesa Blanca i la seva influència en els personatges femenins en l'obra de Robert Graves es "Tras los pasos de la diosa", de Cesar Fuentes Rodríguez: http://www.lamaquinadeltiempo.com/algode/graves1.htm
Il.lustracions: 1. dibuix JA; 2. Coberta d'Alianza Editorial (D.Gil, Foto: Flash-Press)